dimarts, 16 d’octubre del 2012

Relat de maca

-Gràcies, maca!
-Les teves, maco.
-No, de veritat, gràcies, m'has ajudat molt.
-Sí, sí, tu també.
-Ho dic de veritat... sense les teves gràcies no podríem viure. No seríem res. Vagaríem per aquest món sense saber quines coses valen la pena. No tindríem valors ni consciència. Seríem capaços de fer qualsevol disbarat. Ens tornaríem animals irracionals. Perdríem la cordura. Esdevindríem bojos. Canviaríem de personalitat constantment. No coneixeríem cap criteri. Resoldríem els fets per atzar. Els daus encaminarien la nostra vida. Ni sets ni nous ens caldrien. Només primaveres sense estiu. Així seríem sense les teves gràcies, que ens il·luminen el dia, tant si plou com si neva. El roig de l'alba és meu, quan et veig i m'avergonyeixo...
-D'acord, tens raó. Doncs ja ens veurem un altre dia.

5 comentaris:

Gemma ha dit...

La consciència ?

Gemma ha dit...

La consciència ?

Jordi S. ha dit...

És un bon "piropo" :) Me l'apunto i segur que conquereixo alguna ànima indefensa ;)

Judith ha dit...

no hi ha res que em molesti més (o potser sí) que la gent no doni les gràcies o els "de res". cada cop sembla que ens encaminem cap a un món més irracional i mal educat.

Yves ha dit...

@Gemma: la mare de la ciència?

@Jordi: si està indefensa, qualsevol cosa és suficient...

@Judith: el més racional és saludar?