divendres, 30 de novembre del 2012

Relat de curiosos

A l'habitació que dóna al carrer, la finestra està tancada. A fora fa un fred que pela. Les llums, apagades, no il·luminen res. La casa és tancada. Però, a un altre lloc ben diferent, el Josep està content i porta més de mitja hora fent fotografies al seu fill. L'abraça, el petoneja, li diu que se l'estima. Se li infla el cor a cada cop que li agafa la mà. Ningú no gosaria dir que no se l'estima. És autèntica adoració. De fons se sent una dona que diu: "Com se l'estima! Què maco".
El Josep es gira i li diu que sí amb el cap. I és que se l'estima molt, amb bogeria. Si això fos un poema carrincló parlaríem d'una estimació primaveral, eixida de la rosada que adorna les roses matineres; però no ho és pas, i ens hem de centrar en uns fets dels que desconeixem els seus orígens. Només sabem que hi ha un home, el Josep; el seu fill, a qui s'estima molt; i una dona que diu coses per darrere.
Ens agradaria saber molt més, perquè som curiosos, xafarders. Per això perdem interès per esbrinar què passa quan, de cop i volta, un home ben vestit aparta el Josep del seu fill i tanca el taüt.

dijous, 29 de novembre del 2012

Relat de genolls

Sona el timbre i la classe s'acaba. Els alumnes s'aixequen i recullen els seus estris. Alguns ho fan amb absolut silenci, d'altres aprofiten l'alliberament instantani per xerrar alçant la veu.
Les motxilles s'omplen ràpidament. El soroll de les cadires arrossegant-se pel terra fa mal al lector. Els ulls brillants de la professora entendreixen l'escriptor. Ella aixeca el cap, tan sols un moment, buscant una de les seves alumnes. No la troba i es preocupa. "Haurà marxat sense dir res?" -Es pregunta.
Mou el cap d'un costat a l'altre de la classe. Només veu siluetes movent-se. Cap de les persones que veu li importa el més mínim. No presta atenció ni tan sols a l'alumne que resta contra la paret, amb una postura del tot extravagant. Ella segueix buscant. Els alumnes van maxant. Creix la preocupació. Disminueix el nombre d'estudiants. Al final només queda l'estrany personatge encarat a la paret. 
El posat d'ella és del tot decebador. L'humor que respira és negre i malaltís. Vol marxar de l'aula. Està enfurismada. Agafa les seves coses i s'apropa a l'alumne que li dóna l'esquena. Li posa la mà damunt de l'espatlla i li demana que marxi. Ell s'aparta i, per fi, la veu. La troba de genolls, amb cara avergonyida i els llavis inflats. 
La professora respira profundament. Es tranquilitza. Somriu. El seu amor encara és allí.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Relat d'estrelles

Una nit d'estiu, el Jofre i la Rut van sortir a sopar. Van escollir un restaurant romàntic, d'aquests que encenen espelmes i serveixen el vi en copes de cristalls de bohèmia.
Després de sopar, ell li va proposar anar a caminar fins a l'espigó. Volia ensenyar-li, li va dir, "la bellesa infinita del cel nocturn". Ella, naturalment, va acceptar. Així que van caminar durant deu minuts, agafats de la mà, i parlant en comptades ocasions. Es miraven i somreien. Després abaixaven el cap i respiraven profundament. Se sentien plens. No necessitaven dir res. Eren còmplices i esperaven un futur gairebé etern.
De camí no s'aturaren per comentar el sopar, ni tan sols expressaven les agradables sensacions que ambdós tenien. Només caminaven i caminaven.
Quan ja no hi havia més terra per caminar, van arribar al destí. Es van asseure, ell la va abraçar i van aixecar el cap. A dalt de tot, en mig d'una immensa foscor, calia esperar veure les estrelles. Però no hi eren. No n'hi havia cap. 
El desconsol va apoderar-se de tots dos, fins que ell li va besar el coll. Aleshores li va dir: "Les estrelles només són la cirera del pastís, no em calen si puc menjar-me la resta de les postres".

dimarts, 27 de novembre del 2012

Relat de pas

Visions estrellades sobre catifes púrpures. El control és total. No hi ha moviment en fals. Però quan l'agulla dels minuts s'atura i, casualment, resta sobre la dels segons, el temps no passa. Tot descansa immòbil. Tot menys el cervell. Que viatja a una velocitat trepidant. Sense tren, sense avió. Només amb les neurones circulant com boges, alterades per la testosterona. Excitades per la situació. I tot esdevé sense succeir res. 
El marró que no és negre és diferent. Conegut. Llunyà. Pròxim. Vivim en un món de colors i d'olors. I molt sovint aquests són els que ens recorden que no som com som. Cada persona viu una còpia de si mateix. Controlada. Socialitzada. Privada dels sentiments passionals més espontanis. I és millor així. O no. Tot depèn de quina sigui la flor que giri al pas del sol. 

dilluns, 26 de novembre del 2012

Relat de guerra

Quan la vella Europa és governada per la dreta, el Consell Internacional Europeu es reuneix en acte ordinari i tracta un dels temes més preocupants de la legislatura: La immigració. Els països de l'hemisferi Nord estan preocupats per l'arribada de nouvinguts i, per això, plantegen solucions. De totes les que es presenten, guanya i s'executa una de ben simple: Es crea un Estat Nou. Aquest se situarà en mig de dos deserts que tot sovint pateixen inclemències geogràfiques per culpa d'uns assajos nuclears efectuats un parell d'anys enrere. Els fets succeïxen ràpid. Noves lleis, nous governants, nous funcionaris
En aquest Nou Estat, totalment custodiat, tots els estats membres del Consell Internacional Europeu poden extradir aquells immigrants sense papers que no vulguin ser repatriats al seu país d'origen.
Així és com els polítics netegen els carrers d'indocumentats, regulen els papers de tots els nouvinguts i... en uns anys, el Nou Estat d'indocumentats crea un funcionament intern independent; però a les ordres del CIE.
Tot sembla en ordre fins que els habitants del Nou Estat creen un exèrcit i se subleven. Es viuen moments de tensió i la policia interna no pot controlar l'exaltació popular. Els residents en poc temps aconsegueixen fabricar armes i declaren la guerra al CIE. Aquesta serà la guerra dels dos mons.

divendres, 23 de novembre del 2012

Relat de confiar

-Jo no confio en ningú, segurament això sigui perquè no confio ni en mi mateix.
-Ni jo confio en tu.
Pujats dalt del turó, dues ànimes perdudes esperen un cop de vent que els empenyi i els mogui cap endavant. No tenen valor per iniciar el vol ells sols. Són uns covards que necessiten d'una ajuda externa per fer el que tant anhelen internament. Són uns valents que demanen auxili, però no saben a qui demanar-la. 
Un dels dos tanca els ulls i espera que l'altre faci el favor de dir-li que s'aturi. Però això no succeïx. El silenci regna a un cingle on, a baix de tot, només hi ha roques que preparen el cop mortal.
-Aquesta nit, he somniat aquest moment. M'he llevat angoixat. Estava tot suat. Els nervis han vingut a mi perquè, tristament, quan el somni s'ha acabat encara no m'havia tirat.

dijous, 22 de novembre del 2012

Relat d'icones

"Lluny a la distància.
A prop a la memòria.
Res no s'esvaeix del país imaginari,
on regnes tu i el meu món visionari."

El Robert acaba d'escriure aquests quatre línies i prem el botó "enviar". En menys d'un segon el destinatari ja l'està llegint. De resposta rep una cara dibuixada, sembla un rostre amb un ull cluc i una llengua sortint de la boca. El Robert somriu i apaga el mòbil. Sap que alguna cosa s'ha bellugat dins del destinatari. 
Al cap d'una estona torna a obrir l'aplicació de missatgeria instantània Torna a llegir el que ha escrit i somriu. Veu aquella cara dibuixada i s'enrabia. Pel seu cervell passen frases com aquestes: "Com ha tingut el valor. Com ha pogut menysprear les meves paraules. Una simple icona de resposta? Però qui es creu que és? Per això dedico el meu art? Per rebre aquest somriure prefabricat? A la merda!"
La seva ira és tal que es disposa a escriure-li quatre coses que li facin mal. Vol que ella senti el que pensa. Necessita explicar-li que el que ha fet està molt malament. Aleshores li envia quatre icones d'una cara enfadada, de color vermell.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Relat de cent

Del color gris al color verd. Cent quilòmetres de distància. Una veu a l'horitzó. Un record per sempre més. Viatges llargs, temps d'espera curt. Estades prolongades, silencis buits. Cap dels dos en presència. Només una olor esfereïdora. Memòria traïdora, cops amagats. Sense llàgrimes, però amb nostàlgia.
Les ombres, de color negre. Les persones, amb tons vius. Els sorolls... confusos com els del vent. Les dreceres, camins curts cap a la mort. El paradís, inexistent. Tot més enllà del que,  com una vida excepcional, els postulats en la llum... creus de cementiri, floritures sense aroma. Besos amb amor. Morts vius en el record.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Relat de ruixar

Una pluja d'aigua calenta cau des de l'aixeta. El mirall no reflecteix la realitat, l'ambient és ple de boira. Un espai no molt gran resulta encara més petit si la visió és reduida. Però està tan a gust sota l'escalfor de la dutxa, que no té cap tipus de claustrofòbia. 
El dia ha estat llarg. Curiosament, ha tingut més hores de les que mana el Règim Diari de Control d'Hores (unes 24, segons diuen). La feina l'ha esgotat, gairebé no té forces per a res. Els ànims queden amagats sota l'aigua que cau incessantment. Durant un parell de minuts, no es mou. Té els ulls clucs i el cos dret. La pell li fa d'impermeable. Pot aguantar el xorro d'aigua directe al seu cap sense problemes.
De cop, però, nota que alguna cosa es mou al seu costat. Obre els ulls i veu com la cortina es desplaça. Apareix ella. Va nua, però no del tot. Porta unes calces vermelles transparents. Encara ho són més quan l'aparta i es col·loca -ella- sota la descendència aquosa. També tanca els ulls, aguanta dos minuts davant seu. Se li mullen els pits, els braços, el melic... L'aigua que no decideix per quina cama baixa, acaba gotejant pel mig. Porta les calces empapades. Es gira i li mostra l'esquena. Bé, li ensenya el cul. També va tota mullada. Ell, tot i estar fora de la dutxa, no agafa fred. Tot el contrari. Té el cos bullint.
El punt i final arriba abans que ell pugui fer el que vol. El punt i seguit esdevé després de què ella es giri. El punt i coma sorgeix amb ella besant el seu membre amb una dèria descontrolada. La coma és una pausa creada per donar pas al frenesí. I després dels tres punts, la seva cara és ruixada amb delit.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Relat de perduts

A l'hotel Villerville, situat entre els carrers de Fontesviu i de Rigoletria, hi vivia un home d'uns cinquanta anys. Tenia lloguer permanent de dues habitacions. Una d'elles era de grans dimensions, una suite imperial. L'altra era més petitona, però amb llit de matrimoni, també.
Una tarda d'hivern, quan tot feia pensar en una gran nevada, el sol va sortir amb força entre els núvols i va inundar la gran habitació de rajos solars. A causa d'aquest efecte meteorològic sorprenent -per aquella època de l'any-, es veié obligat a usar l'altra cambra, que tenia llogada precisament per quan passaven aquestes coses.
Sortí corrents de l'habitació i creuà un llarg passadís que separava ambdós extrems de l'hotel. Allà es trobava la room 504, la seva. 
Sense trucar a la porta, va posar la clau magnètica i va esperar a què s'obrís automàticament. Quan això succeí va veure una munió de gent circulant per la seva llar alternativa. Estaven tots rastrejant les seves coses. Portaven lupes. Obrien calaixos. Analitzaven els seus mitjons. Filmaven el contingut de la petita nevera.
Ell va voler fer un crit que els deixés a tots sorpresos; però va dubtar i, aleshores, ja fou massa tard. Un dels espies el veié i, lluny de fugir corrents, l'agafà pel braç i el va obligar a seure al sofà de cuir que hi havia a tocar del llit.
-Hem trobat restes d'un líquid enganxifós. Estem estudiant si denunciar-lo a la Comissió Internacional de Cremes Facials.
-De què em parla? Què fan a la meva habitació? Qui els hi ha donat permís per entrar? -Va contestar preocupat l'acusat.
-Això no importa, demani perdó. Supliqui. Volem redempció. No importa la seva privacitat, només importa la nostra intimitat! Supliqui clemència! Excusis per haver deixat aquí aquest líquid fruit de la perdició.

divendres, 16 de novembre del 2012

Relat d'exvots

A l'Església del Bomfim viu una monja devota. Diu la llegenda que els colonitzadors no buscaven or quan van anar a fer les Amèriques, sinó que seguien la seva llum. Ningú sap la seva edat, tothom la recorda, des dels més vells als més joves. I, curiosament, quan un la mira a la cara, veu la joventut sota una retina camuflada. 
Explica un vell habitant d'aquella regió que un mariner un dia se'n va enamorar. Ell cercava el racó dels exvots, per penjar-hi uns ulls que ja no hi veien. Caminava donant cops amb un bastó, per guiar-se entre tanta gent, quan de cop i volta, una llum el va enlluernar. Ell va creure en una visió celestial, en Déu il·luminat. Però era ella, que venia a ajudar-lo a trobar el seu lloc entre tanta falsa religió.
Des d'aquell moment ell va viure per sempre més a la plaça del davant de l'església. Només esperava la sortida matinal de la monja per tenir ganes de viure un dia més. No li calien els ulls que ja no tenia. Tan sols li bastava adorar-la per sempre més.
Ella es devia a Crist Totpodesrós. Però sabia que una força el cridava per deixar-ho tot i sortir a navegar. 
-El dia que perdis l'halo estaré jo al teu costat -li va dir un diumenge de març.
-I si moro a l'Himàlaia? -respongué ella somrient.
-Aleshores, baixaré el teu cos ràpidament a l'infern, per desfer el gel i fer-te meva. -replicà ell immediatament.
Ella, avergonyida, inicià el camí per marxar, però retornà al seu costat i li tocà els ulls. 
-Ara em pots veure, jove mariner, sóc vella per tu, sóc vella pel món. -digué amb to trist la monja.
-La vellesa és relativa, si em deixessis, escriuria tinta sobre la teva pell... començant pels turmells i posant el punt i final a sota del melic. Ara, després de tant de temps, sense les meves paraules no podries viure.

dijous, 15 de novembre del 2012

Relat de ficció

Entre llops i boscos, ciutats i edificis. Entre realitat i ficció, llibres i tinta. El coixí esperava el cap reclinat de l'home-llop. El llit desitjava el cos de la carn blanca. Entre tots dos cossos hi havia milers de quilòmetres. Entre tots dos pensaments, un únic destí. El somni començava diferent per tots dos. Moments onírics de bellesa plàstica. 
Sense res definit, tot succeïa com acostuma a passar. Fets que esdevenen sense saber per què ho fan. Cartells sense direccions. Camins sense voral. Personatges que no són ningú. Ombres que ho són tot. Veus que no se senten. Ulls que no veuen. Mans que no toquen, però acaricien. I entre tant no-res apareix ella, saltant d'un somni a l'altre. Ell s'espanta. Té por, però no ho diu. Xerren, però no se senten. Es toquen, però no es noten. S'amaguen, i ningú els veu. El cor els va a mil. Ella l'assatja. Ell es deixa. Però les circumstàncies són les que són. Es tracta d'un món imaginari. Ambdós ho saben. Sobretot ella, que va per feina. Ell li posa el dit als llavis. Li demana que s'aturi. Ella el mira amb desig. "Sóc jo, em desitges", diu sense paraules. 
L'univers és tan complex que qualsevol partícula esdevé una bomba. La seva mirada incendiària, els seus llavis ardents, el seu coll apetitós... Tot apareix en el somni per convertir el moment oníric en l'onanisme perfecte.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Relat d'esperar

No espera assegut. Ni tampoc dret. És més, ningú sap si està esperant, si és esperant o si, simplement, no espera a res ni a ningú. 
Diuen que pensa. Però la veritat és que escriu. No necessita ploma, ni teclat d'ordinador. Ell és la seva ment i res més. Davant seu les portes de l'infern esperen. Elles sí esperen que algú entri. Però no ho farà ell. Sinó que ho farà el més bucòlic dels pensadors. Aquest entrarà en nom seu. mentre ell esperarà, ara sí, adoptant una postura incòmode, però popular.
Res ni ningú gosaran distreure'l de la seva creació, perquè el poeta crea aquí i a l'altre món. El poeta crea més enllà de les barreres que posen els altres. El poeta crea mentre dorm i quan està despert. El poeta és i serà una lletra que s'altera, que es modifica i moda de forma i de color. És, era, serà i seria.
No espera assegut. Espera que el llegeixin.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Relat d'inoportú

Hi ha coses d'ella... que ell no suporta. Hi ha coses d'ell... que ella no suporta. Avui han quedat per explicar-se quatre coses. Tot fa pensar que acabaran cridant al mig de la Plaça Reial, que és on han quedat. Ells mateixos saben que aquesta cita és diferent a les altres. Hi ha massa mal humor pel mig. La crispació s'ha acumulat a l'intern de tots dos. Tot és possible. Vés a saber si podran ni tan sols començar la conversa.
Ella camina amb pas ferm. Ja fa estona que ha baixat de l'autobús. És a punt de trobar-se amb ell, que just arriba al bar on s'han de trobar i aparca la bicicleta.
Tot i els monòlegs incendiaris interns que han tingut de camí, la trobada sembla pacífica. Es fan dos petons i s'asseuen l'un al davant de l'altre.
Ella no perd el temps ni un segon i li llença la primera punyalada. Ell respon amb habilitat, posant més llenya al foc. Apareix el cambrer i tots dos callen. Però un cop ja ha pres nota i ha marxat, tornen a treure tots els draps bruts. És un exercici necessari. Cal fer aquestes coses. S'estan purificant, tot i que ells no ho saben.
Amb tanta purificació, ja s'han begut més de quatre cerveses cada un. L'estat d'ànim els ha canviat per complert. La separació que tenien a l'inici de la cita no és la d'ara.
Per això, totalment desinhibida, ella li pregunta:
-Per què m'estàs mirant tota l'estona els pits? No dius que sóc tan dolenta?
-Dona, i tu per què fa estona que m'acaricies la cama amb el teu peu? No dius que et caic tan malament?
Els dos riuen. Es posen vermells. Però no deixen de fer el que feien. 
"És previsible", se sent de fons. És el lector, que crida des de casa seva mentre llegeix el relat. Però no s'atura aquí i continua: "La majoria de les històries que comencen amb crispacions acaben al llit. I més si tenim en compte que ella té uns pits tan grans i apetitosos".
És en aquest punt fantàstic (que no pas fantàstic punt) que el protagonista del relat es subleva.
-Mai tinc l'oportunitat d'apropar-me a ella. I justament avui, que tinc la seva cama passant a prop del meu membre viril, i els seus grans pits disposats a ser acariciats, i el seu formós cul preparat per ser palpat... Apareixes tu, que mai ens llegeixes, per tallar-nos el rotllo i convertir aquest amor prohibit en un no-res de pa sucat amb oli.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Relat de sanguinaris

Un poble situat a una vall. Rodejat per muntanyes altes. Un clima particular. Núvols enganxats als cims. Una casa a dalt de tot. Per arribar-hi cal tota una nit de carruatge. Ningú gosa anar-hi. Però saben que allà hi viu un dels nobles més poderosos de la comarca. No l'han vist mai. Només n'han sentit a parlar. Els seus criats baixen, un cop a la setmana, per carregar la despensa. Es diu que ell viatja molt, però sempre ho fa de nit. També es diu que els llops udolen quan marxa. I a una vall com aquesta, els udols ressonen molt.
No cal que expliqui que, quan se senten els licantrops, tots els habitants del poble tanquen finestres i portes. Són nits de por. Tothom dorm atemorit. Ningú vol ser víctima d'uns fets que desconeixen, però dels que tothom en parla. Si bé cal explicar que només una finestra queda oberta. És la d'ella, la dama blanca. Sempre, plogui o nevi, faci fred o calor, sempre deixa la finestra de la seva habitació oberta. 
Per això, quan les nits de la por es fan presents, el poble viu en un silenci que només trenquen les frontisses rovellades de casa seva. I si el vent bufa fort, aleshores el soroll es torna encara més estrepitós, fent sonar amb força els cops dels marcs de fusta amb la paret.
Silenci trencat per udols, vent, cops... i una dona gemegant. Crida de plaer, però els que la senten es pensen que són esglais de terror. Té les cames obertes i el cos nu. El noble senyor li està xuclant la sang de l'entrecuix.

divendres, 9 de novembre del 2012

Relat de porucs

Va fer-se vident només per poder endevinar el seu futur, però després li va fer por mirar la bola i preguntar-se què passaria.
Va apropar-se per fer-me un petó, però després li va fer por i va girar la cara.
Va inscriure's a un curs de formació personal, volia ser una professional remunerada amb responsabilitat, però després li va fer por i no va anar a classes.
Va enamorar-se de vint nois diferents a la universitat, amb tots ells va prodigar l'estima sincera, però després li va fer por seguir enamorant-se i es va casar.
Va creuar l'avinguda més gran de la ciutat, però a mig camí es va adonar que ho feia en vermell, va tenir por i va morir esclafada per un camió.
Va pujar al cel per veure el Sant corresponent, en tocar-lo es va imaginar un destí feliç, però en mirar avall va tenir por i, de tant plorar, va caure directe a l'infern.
Va entrar al paradís del mal pensant que tot li faria por, però el vici i el sexe li van agradar tant que ara es dedica a escampar la por per allà on va.

dijous, 8 de novembre del 2012

Relat de temporals

Encara no era època de nadales. Ni tan sols hi havia llums nadalenques als carrers de la gran ciutat. Però al poble de Nica un gir meteorològic inesperat va provocar una gran nevada. La neu va cobrir la fosca casa de blanc. Allà dins, ella i ell, desconeguts per la resta del món, van quedar-hi aïllats durant dos dies.
Explicar el que allà dins va passar ocuparia una novel·la sencera, però no és la meva intenció, sinó que el meu objectiu és centrar-me en el punt àlgid viscut en un habitatge que no comptava ni amb corrent ni amb llar de foc.
Abrigats amb el que tenien en el moment que van ser caçats pel temporal, ambdós tremolaven i buscaven fórmules per passar el fred. Picar de peus a terra. Caminar donant voltes amunt i  avall. Parlar, parlar i parlar. Però res servia per escalfar l'ambient.
En un moment donat, ella li va demanar que el volia ben lluny. Va argumentar la seva decisió explicant que no tenia res en contra seu, però que anys enrere havia conegut el fàstic personificat i, després d'allò, va odiar tota la humanitat. Per això va decidir viure sola. Per això es trobava a prop d'aquella misteriosa casa quan Èol, fill d'Hípotes, va bufar tan fort que va dur l'hivern abans d'hora.
Ell no va contestar i va seguir caminant. Rodejant-la. Sense dir-li res. Es miraven als ulls, però no es deien ni una sola paraula. Fins que, no se sap per què, ell se li va acostar per darrere i li va xiuxiuejar a cau d'orella: "no et moguis". Aquest fet, del tot causal, va provocar un estat catàrtic en ella. Va quedar paralitzada i només va poder pensar amb algú apuntant-li amb una pistola per l'esquena. 
Certament no anava desencaminada. Una arma letal era ben a prop del seu cor. Uns llavis prohibits s'acostaven mortalment al seu coll.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Relat de grans

El Jan i l'Àlex eren molt amics. Si mai els haguessin demanat fer una gradació d'amics, un fet -tot sigui dit- desagradable, segur que s'haguessin posat entre els tres primers. Quedarien col·locats a sobre dels caixons del podi de final de carrera. Amb una gorra al cap i una ampolla esquitxant cava a tort i a dret.
Però la vida no és una carrera, i molt menys l'amistat. Ells dos ho sabien. Per això actuaven amb naturalitat. 
Hi ha dos tipus d'amistats, les que neixen a la infantesa i les que es creen a la maduresa. De la primera tothom reconeix una etapa on el despertar sexual ajuda a posar foments que duraran tota la vida. Comentar la primera cita, barallar-se per la primera amiga íntima, al·lucinar amb el primer coit. Tot plegat ajuda a crear un ambient íntim que teixeix les relacions humanes. 
De la segona, però, ningú reconeix res. Segurament perquè succeeixi ben poques vegades que dues persones fan amistat desinteressada un cop ja no són nens. Els anys passen i l'home i la dona es corrompen. 
El Jan i l'Àlex també tenien l'ànima podrida, però van poder crear una situació poc usual que els va dur a una situació nova. "Els grans no comenten, experimenten", li va dir un dia el Jan a l'Àlex. 
Les ganes d'experimentar, ni que sigui en mons ficticis, els van dur a compartir coses que mai haguessin pensat.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Relat de llegir

-Encara no he llegit el teu text.
-Doncs jo sí. L'he llegit més de cent vegades. I l'he anat canviant cada cop que me l'he tornat a llegir. M'agrada veure't al subconscient. Imaginar-te. Descriure't. Fer amb tu tot el que vull. No tinc ningú que em vigili i puc deixar-me anar. Fruir d'una visió excepcional. Gaudir de la teva pell fina. Descobrir-te entre visions ocultes. Espiar-te sense por a ser enxampat. 
Escriure m'acosta a tu. Tot i que tu, en veritat, no notes la meva presència. Per això és important que el lector em llegeixi, per convertir la tinta en realitat. Una realitat fictícia, però real al cap i a la fi. Tots tenim la nostra visió de les coses. Jo et veig al meu costat. Acariciant el teu clatell. Apartant els teus cabells. Besant el teu coll. Parlant-te a l'orella. Unint les nostres cares. Descordant la teva camisa. Passant el dit pels teus pits. Agafant fort la teva cintura. Abaixant-te els pantalons. Convertint l'aire que ens separa en la unió que ens ajunta.
El llit és quimèric. Però a la vegada és fabulós. Les mans s'agafen tan fort que, per un instant, deixo de pensar que tot és utòpic. L'èxtasi és amb mi. El frenesí és aquí.
Però en un camp tan il·lusori, tu em veus lluny. Amagat sota unes ulleres que fan d'escut. Jo me les trec i et miro. Notes com et despullo. És inútil dissimular. Ja ho saps. És la gràcia de la literatura. Converteix en real tot allò que no ho és, però que volem que ho sigui.
-D'acord, ja et llegiré després, quan tingui temps.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Relat de bipolars

A tres quarts de nou, la Cristina canta una cançó popular sota la dutxa. L'ambient casolà és familiar, agradable, ple de felicitat. El fill està esmorzant i el pare fa la bugada. Totes les finestres estan tancades. A fora, plou. El dia gris no té res a veure amb el dia cromàtic que es viu dins d'aquell pis. 
Vint minuts més tard, ella ja s'ha canviat, tot just s'està pentinant. Però ningú canta. El silenci és la nota predominant en un espai ple de boira fictícia. Fill i pare s'amaguen a l'habitació. Saben que sortir al passadís pot comportar riscos innecessàris. Com rebre un crit, una sabata o vés a saber què. Així que decideixen seguir atrinxerats. Ho fan jugant, alegrement, però amb el temor perseguint-los per dins del cos. Aquella dona que cantava amb dolçor sota l'aigua de la dutxa, ara, respira profundament. És a l'aguait. Espera el moment oportú per esbroncar el primer que es trobi, sigui gran o petit; familiar o desconegut. 
El vent a vegades bufa de garbí, però quan vol canvia i ho fa de tramuntana. Cal sempre estar preparat per posar bé les veles, o la barca bolcarà.