divendres, 23 de novembre del 2012

Relat de confiar

-Jo no confio en ningú, segurament això sigui perquè no confio ni en mi mateix.
-Ni jo confio en tu.
Pujats dalt del turó, dues ànimes perdudes esperen un cop de vent que els empenyi i els mogui cap endavant. No tenen valor per iniciar el vol ells sols. Són uns covards que necessiten d'una ajuda externa per fer el que tant anhelen internament. Són uns valents que demanen auxili, però no saben a qui demanar-la. 
Un dels dos tanca els ulls i espera que l'altre faci el favor de dir-li que s'aturi. Però això no succeïx. El silenci regna a un cingle on, a baix de tot, només hi ha roques que preparen el cop mortal.
-Aquesta nit, he somniat aquest moment. M'he llevat angoixat. Estava tot suat. Els nervis han vingut a mi perquè, tristament, quan el somni s'ha acabat encara no m'havia tirat.

2 comentaris:

Coses de Llàbiro ha dit...

Deu ser una metàfora això de saltar, no???????????????????

Judith ha dit...

Segurament si algú confiés en aquestes persones, no haurien de prendre aquesta decisió, no?