Explica un vell habitant d'aquella regió que un mariner un dia se'n va enamorar. Ell cercava el racó dels exvots, per penjar-hi uns ulls que ja no hi veien. Caminava donant cops amb un bastó, per guiar-se entre tanta gent, quan de cop i volta, una llum el va enlluernar. Ell va creure en una visió celestial, en Déu il·luminat. Però era ella, que venia a ajudar-lo a trobar el seu lloc entre tanta falsa religió.
Des d'aquell moment ell va viure per sempre més a la plaça del davant de l'església. Només esperava la sortida matinal de la monja per tenir ganes de viure un dia més. No li calien els ulls que ja no tenia. Tan sols li bastava adorar-la per sempre més.
Ella es devia a Crist Totpodesrós. Però sabia que una força el cridava per deixar-ho tot i sortir a navegar.
-El dia que perdis l'halo estaré jo al teu costat -li va dir un diumenge de març.
-I si moro a l'Himàlaia? -respongué ella somrient.
-Aleshores, baixaré el teu cos ràpidament a l'infern, per desfer el gel i fer-te meva. -replicà ell immediatament.
Ella, avergonyida, inicià el camí per marxar, però retornà al seu costat i li tocà els ulls.
-Ara em pots veure, jove mariner, sóc vella per tu, sóc vella pel món. -digué amb to trist la monja.
-La vellesa és relativa, si em deixessis, escriuria tinta sobre la teva pell... començant pels turmells i posant el punt i final a sota del melic. Ara, després de tant de temps, sense les meves paraules no podries viure.
3 comentaris:
Amors estranys i impossibles .
@Gemma: i per què impossibles?
Per convencionalismes . Jo penso que haurien de ser més lliures
Publica un comentari a l'entrada