Relat de programa

Quan la televisió s'apaga, l'home cec aplaudeix amb força. És el crit del mut que vol saber de coses que no sap el pensador. Sense canons ni bales, lluiten els pacifistes pel carrer desert. I se sent a la dona com crida. És un esglai trist, terrorífic, amagat entre carrers obscurs. Els voltants són errants i la proximitat és llunyania. Només hi són ells dos i... desgraciadament, el crit acaba.

Sense gemec ni por, comença la solitud. Agenollada, es treu l'anell del dit. S'arrauleix i inicia un plor. El racó és casa seva, no vol sortir d'aquell trist paratge desolador. Segueix sola, però ell és allí. La força de les seves mans brutes continua abusant d'ella mentre, morta de fred, el seu plor converteix els seus peus en un toll brut i fastigós.

Nua, dessolada, plorarà tota la nit. Una fina capa de llagrimall li cobrirà l'òrgan visual i, per unes hores, no hi veurà. Però per la resta de vida, ja res sentirà.

Es pot sentir com plora, gota a gota. Però no es pot veure on és, morta a morta.