dijous, 28 de febrer del 2013

Relat d'enganyar

-Si tu m'enganyes a mi, jo t'enganyo a tu. Nosaltres ens enganyem, ells saben que ens enganyem. Tothom s'enganya si tu t'enganyes. Ells no saben que s'enganyen. Nosaltres ens enganyem quan pensem que ells saben que m'enganyo. 
L'engany és el tipus de relació més habitual entre els éssers humans. Els animals no s'enganyen, els vegetals no s'enganyen, els humans sempre s'enganyen. I ens enganyem a nosaltres mateixos?
El professor mira els ulls blaus de l'alumna rossa, que l'escolta amb molta atenció i un posat molt seriós. De cop i volta, ella alça el braç i pren la paraula.
-Professor, les seves classes són interessants. Prova d'explicar-nos les relacions humanes. Intenta que aprenguem com la gent se socialitza. Ho agraeixo, de veritat, és el que venim buscant la majoria dels alumnes. Però no sabem perquè s'encaparra en oferir un discurs tan lluny del seu ideal. Creu que parlant de l'engany ens podrà enganyar? Creu que no sabem que es posa calent quan ens parla de l'escalfor de la gent? Creu que no sabem el seu objectiu? És penós que ens prengui per estúpids, si està calent, toquis abans de la classe.

dimecres, 27 de febrer del 2013

Relat de mofar

La senyora de la seva esquerra portava una brusa groga que li recordava la bandera d'aquell país caribeny tan famós. Els plecs del teixit eren un marcapassos del seu cos; com si fossin onades de l'Atlàntic es confonien pits i motlles. Com si fos un cos gastat pel pas del temps, res era seductor per ell que, un altre cop, ho estava fent. La mofa li venia al cap, amb el seu somriure sorneguer que tant molestava a la seva família. Volia saber més d'aquella dona, com havia arribat fins allà, quin era el seu propòsit, per què no parava de xerrar en veu baixa i, a poder ser, com és que portava un barret de copa, adornat amb una ploma de colors llampants. Tenia clar que la primera pregunta que li faria seria al respecte de l'au caçada i servida de decoració; però se li negava l'opció de dur a terme la seva acció per culpa d'una situació ben rara i curiosa. Ell sabia totes les respostes, ell coneixia amb detall tot el que passava pel cap d'aquella dona, sabia que si li diria alguna cosa, mirant-la als ulls, al mirall només sentiria la pregunta...

dimarts, 26 de febrer del 2013

Relat de tresillos

Quan la trompeta fa de les seves, amb una música celestial, esperant que arrenquin la bateria i les guitarres, ell espera al sofà. Fa estona que ha fet fora el llimac fastigós que ocupava aquella formosa casa, ara és seva, li pertany, ningú li traurà.
Li diuen home peix, però no és més que un yonkie, un ocupa sense escrúpols, un rodamón amb el cap girat, un pocavergonya que, sense saber que tots l'admiren, ocupa un tresillo esperant que arribi un cambrer i li serveixi un gintònic.
Sap que no vindrà mai, viu en el món estàtic dels eterns. Només espera que torni a venir la nit i, així, convertir-se altra vegada en invisible per hores i hores.
Cargol sense llimac, peix sense mar, sofà sense home. Tot és res i res és tot, quan un espiral converteix la mirada en una sensació. 
Seguirem mirant i descobrint el nostre interior, continuarem a l'espera de noves aventures, asseguts al nostre sofà.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Relat d'autèntics

Una hippie de veritat ha de tenir els ulls sortidets, el cabell enrinxolat i el nas d'aguileta. Melena recollida i jersei vell fet de ganxet. Un yuppie dels bons porta esmòquing negre, camisa blanca, llacet fosc, bessons d'or, una maleta i cara d'enfadat. Un homeless com cal viu a un banc d'una plaça, beu vi, va brut, crida i fa soroll i no respecte els veïns. Un progre autèntic vesteix de pana, porta ulleres de pasta, caçadora, bufanda de llana i llueix per algun lloc una estrella.
Un relat sincer, autèntic, de debò, com cal... hauria de portar paraules sinceres, autèntiques, de debò, com cal... Però ni tenim cal per afegir sobre les lletres ni sinceritat per repartir. Per això, els escriptors només podem oferir porqueria sincera, autèntica, de veritat. Una merda rere l'altre, que alguns lectors us tragueu sense cap sensació d'engany. La realitat és així, tal i com la imaginem.

divendres, 22 de febrer del 2013

Relat dels oblidats

La lluna ha marxat sense dir adéu. Un  núvol se l'ha emportat i ja mai més tornarà.
-Adéu lluna, vas ser gloriosa mentre lluïes la teva blancor i t'amagaves. Ara que ja no hi ets, la memòria t'esborrarà i cauràs en l'oblit. Ja no ens saludarem com abans, quan et veia sortir dels teus amagatalls preferits. Guaita la cabra com puja per l'escala. Sona la música de l'òrgan que funciona a piles. Mira el manobre que du una escala a l'espatlla. És tanta la pressió que rep el negacioador que, ara, s'asseu al mig de les rambles a veure els avis passejar. Hi ha actors assajant, no fan funcions en teatres reials, tampoc actuen per la Reina Mare, ni canten amb la Coral del Nord. Simplement se senten bombes que cauen i destrossen vides, ho fan lluny d'aquí, per això els cors no es compungeixen. La distàcia trenca lligams com les mans els uneix. Seria inútil pensar que els atres viuen eternament, però encara ho seria més creure que nosaltres, eterns mortals que vivim efímerament, podem superar-los en dies i anys. S'acomiaden els homes que moren, donen benvinguda als nounats, plens de sang i brutícia, perquè al món no hi ha cosa més bruta i sana que el nadó que s'ofega perquè no sap respirar. Sense aire desapareixem. Ens enterren i diem adéu, si tenim ocasió; si no en tenim, bye bye, Phillip Morris, un dia et vaig fumar, un altre em vas matar.

dijous, 21 de febrer del 2013

Relat de petits


Poques llums al bar africà. Cap tambor a la  vista. Tots el batecs al cor. Incertesa plena d'innocència. Nena, t'has sentit mai com un nan caminant entre gegants? Has mirat mai tan amunt que no poguessis veure-li el cap a algú? Un se sent tan petit quan sap que no és un nen...
Els carrers d'aquesta ciutat són salvatges i els homes es mostren com animals. Ara només hi som tu i jo, la veritat i la mentida. No tinc escuts per tantes llances. Em sento petit i esquifit i miro el reflex del vidre. Ja no plou a l'exterior.
Portes un abric que et protegeix de tots els embuts. Jo només tinc un gest perdut. M'agradaria ser jo i contraatacar, lluitar i ser valent. Però recordes aquell llibre de soldats covards? Aquells que es passaven el dia amagats a la trinxera perquè no volien morir? No t'oblidis, nena, jo sóc així... un covard sense ànima ni amor. 
He provat durant anys viure una altra vida, canviar-me de pell i caminar com un roquer vanitós. He intentat simular que era algú com tu, però ara, un cop més, em sento esquifit i poca cosa. La cadira és tan alta, la taula és gegant, no sé com m'hi podré enfilar, no entenc com s'hi pot arribar. Però ho intentaré una altra vegada, pujaré fins a dalt de tot, saltant amb les forces dels marginats i repudiats, perquè, siguem sincers, aquesta ciutat la fan els que viuen i els que moren. I que jo sàpiga, a mi encara no m'ha vingut a buscar la mort.
Em veuràs com un il·lús més. Aquell noi que s'amagava darrere la classe, l'estudiant dolent que sabia que no podia aprovar. 
I tu, amb les teves ulleres de professora adoctrinadora em castigaràs per no haver-me portat bé. Mai vaig ser el noi dolent que fanfarronejava per treure's de sobre els problemes, mai vaig ser el valent de torn que enamorava les noies; jo era un nen més, avergonyit del que els seus ulls amagaven.
I tu amb les teves ulleres d'espia especial em vigilaràs, em descobriràs, em despullaràs. Mai he sigut bo dissimulant, he viscut cridant coses que no eren meves, però les cridava fort.  Mai he dit que aquesta vida fos meva, però he anat de tort. Una nit més m'amagaré sota el coixí avergonyit de mi mateix, perquè no sóc jo qui es tapa quan ja no hi ha llum.  Ets tu, que negues la meva vida per sempre més.

dimecres, 20 de febrer del 2013

Relat d'enamorats


-Quan arriba el mes de febrer, algunes dones es posen nervioses, no dormen, no paren de parlar, tremolen i entren en un estat hipnòtic propi d'una pel·lícula de terror. 
Així comença la classe el Doctor Mateu, especialista en psicologia masculina de la Universitat de FringeTown. Com és d'esperar, algunes de les alumnes protesten i el cataloguen de masclista, alguns nois també ho fan; però la majoria, tot sigui dit, riuen i mouen el cap afirmativament. 
En acabar les classes, nois i noies marxen de l'aula i el Doctor es queda per preparar el regal que té per la seva dona. Ha comprat un conjunt de roba interior vermell, ell creu que és sexy, perquè la venedora li va dir que només donar-li a la seva muller ja la tindria contenta tota la setmana. També li ha comprat unes arracades, s'ha deixat un bon pessic, així que també espera un gran resultat amb aquest present. En sortir de l'escola passarà per una floristeria, comprarà un ram amb 17 roses, les mateixes que li va regalar el  dia que es va declarar. Però abans vols acabar un poema que va començar ja fa dues setmanes. No el reproduirem aquí per no ferir la sensibilitat del lector, però sí anotarem que acaba amb un formós "San Valentí, oh, qui dia més bonic per una família tan unida".
Carregat fins a dalt, amb el ram de flors, els regals i el poema, envia un missatge a la seva dona, queden "on sempre" i "amb el de sempre". L'estrès del moment fa que estigui a punt de perdre el mòbil mentre escriu el missatge. Se li cau, el recupera. Puja a l'autobús, baixa "on sempre" i entra a l'habitació del motel. A dins l'espera la seva amant, només vestida amb un camisó, estirada sobre el llit i amb una ampolla de cava preparada per ser devorada. 
Els guionistes riuen, l'actor no s'ho pot creure. S'ha equivocat. Els nervis l'han dut on volia l'instint i no pas a casa seva. Hauran de repetir l'escena...

dimarts, 19 de febrer del 2013

Relat de milles


París. Milles enllà dels somnis que avui em recordaran a tu, sento el teu cor bategar per mi... Necessito no perdre't, però el record no és més que la presència buida dels que ja no hi són. 
Et recordaré, no pas només quan sigui aquí, ajagut sobre la creu al costat del teu nom, sinó cada dia quan m'aixequi i, sense obrir els ulls, et senti dormir al meu costat.
París, una ciutat més on vam deixar la nostra carn, esperant que la vida ens retornés molt més del que, finalment, ens ha tret. 
La casa és buida, no hi vull anar. Visc de records, no vull oblidar. El perfum ja no hi és, no vull olorar. Tot és tan solitari que, quan penso en la teva mort, per sentir-me acompanyat, desitjo morir.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Relat de generals

El general Ricjheew morí en ple combat, quan els cavallers del seu regiment començaven a atacar l'enemic, que en aquella ocasió portava un vestit diferent a l'habitual, la raó de la qual es deu a un canvi de vestimentes imposat pel Rei Felipet, que després de tants anys fent adulacions al vermell de la sang, el color dels més grans guerrers; va decidir canviar de cromatisme tèxtil i passar al bàndol dels blaus, que, cal recordar, sempre havien sigut carn de batalla per aquells combatents més ferotges que, lluint una samarreta roja, clavaven les seves armes, afilades i molt ben dissenyades pels enginyers de la Cort Reial, al mig de la cuirassa de l'enemic, que cridava i plorava en rebre-la, conscient que allò era la seva mort i que, en pocs instants estaria en plena descomposició i li brollaria sang per la boca, les orelles, el nas i per tots els orificis del seu cos, adonant-se, també, que allò suposaria la fi de les seves relacions més estimades, tant les familiars com les amicals, fossin coneguts de molt temps enrere o de just uns instants abans. 
El general Ricjheew morí en ple combat. Sol. Amagat al seu palau. Emmetzinat per voluntat pròpia, quan s'adonà que ningú se l'estimava.

divendres, 15 de febrer del 2013

Relat de morts


Si mai em trobés cara a cara amb la mort, no la besaria als llavis. Estic segur que ella aprofitaria aquest moment per clavar-me la fals i acabar amb els meus somnis.
Em beneficiaria de la seva distracció, quan quedés bocabadada per les meves paraules, i li besaria el coll, suaument, apartant-li un xic la caputxa i els cabells. No en tinc cap dubte, ella tancaria els ulls, respiraria profundament, es mossegaria els llavis i, aleshores, seria meva per sempre més...
Per molt que em fes ballar com un ninot tota la vida, són les meves paraules les que la tenen enganxada a mi. No hi ha llibre sense pàgines. No hi ha mort sense vida.
Qui creu amb els móns onírics ha de creure amb el despertar terrenal. Quin dels dos estadis és millor? No ho saps tu, estimat lector, ni jo, pobre escriptor; perquè ambdós creiem que la nostra és l'única realitat que ens ha donat Crist Redemptor.

dijous, 14 de febrer del 2013

Relat de monges

Asseguts, l'un davant de l'altre, s'explicaven la veritat de la vida. La mort, l'amor... poc més hi ha més enllà d'aquestes dues coses. Alegria, patiment, solitud, desgracia, por, angoixa, sorpresa, ira... tot va a parar al mateix lloc. I el temps passava mentre les cames lluitaven per no tocar-se. Cafè a taula, paraules a la boca i mirades de pocavergonya. 
Quanta solitud en dues persones. Quanta comprensió entre diferents vides. El joglar i la monja convivien, durant uns dies, sota el mateix claustre. No podien sortir, ni per buscar menjar, ni per parlar amb la família. La setmana del reclutament consistia en això, aproximar allò que, aparentment, és tan llunyà. 
Asseguts, l'un al costat de l'altre, miraven el cel buscant alguna cosa. 
-A vegades la lluna et sorprèn i et retorna la paraula. Però... On és la lluna avui? -Digué el joglar sense acariciar les cordes de la seva guitarra.
-A vegades la lluna, múrria, només vol jugar amb tu. -Respongué la monja sense tocar la bíblia que sempre l'acompanyava.

dimecres, 13 de febrer del 2013

Relat de pirates


El Pirata Cuculata posa els braços en gerra. Pica l'ullet i espera que arribi el lloro. Quan l'ocell caricaturitzat aterra sobre la seva espatlla, ell fa una ganyota. Els seus companys ja l'han entès, és el moment de saltar per tot el vaixell. En breu arribaran a terra, podran saquejar cases, incendiar barris i buscar l'espasa perduda.
Però entre totes les recerques, la que sempre retorna al cap del Pirata Cuculata, és la de la princesa. A tot arreu on va reclama el que li fou robat. Ell és el rei de la guerra, diu, i quan la trobi, segur que la besarà.
En un país desconegut es troba un valent cavaller. Els companys exclamen a crits, creuen s'acosta una baralla. Però lluny de lluitar, uneixen les seves forces contra el gran Drac, que té atemorida una princesa.
Quan l'aconseguixen alliberar, saben que un dels dos s'hi ha de casar, però aquesta princesa és lletja, poruga, tartamuda, guerxa, calba i grassa. Cap dels dos la vol. Lluiten aleshores per qui se la queda i, en contra del que esperen els lectors més joves, ambdós moren, fent ús d'un pacte entre cavallers, per no haver de besar la princesa monstruosa.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Relat d'adults

Negre nit al barri. Algunes faroles enceses, no totes. Gairebé ningú passejant pel carrer. A casa d'ells, totes les llums apagades. Fa una llarga estona ella mirava per la finestra, amb mig cos a fora. Ell reposava darrere seu. Tots dos anaven nus de cintura cap avall. Però vestits per la part de dalt. Tenien sexe a ritme lent. Sense fer esforços ni crits. Qualsevol que els hagués vist des del carrer s'hauria pensat que eren dos amants mirant la lluna. Més enllà d'aquesta idíl·lica imatge, eren una parella fornicant per tota la casa. La cuina, el menjador, la galeria, la finestra. Cada moment era diferent. El vi els feia anar d'un costat a l'altre del pis, vestint-se i desvestint-se sense miraments. Al final, esgotats, s'han adormit al llit i han passat uns moments onírics plens de cavalls amb ales i àngels de purpurina. Però un crit d'una noia, al carrer, l'ha despertat a ell.
Sota els efectes de l'alcohol, ha mirat la seva parella amb desig, un desig ple de perversió. La vist nua, oberta de cames i cara amunt. No ho ha dubtat ni un moment. Li ha besat els peus, les cames, l'entrecuix. Ha trobat una realitat tan desvirtuada que no ha recordat el seu anterior coit. I sota aquest concepte ha imaginat que algú altre hauria omplert la dona d'aquell suc blanquinós. Lluny d'enrabiar-se, ha seguit bevent del seu cos, com si fos el fruit d'un altre, com si ella l'hagués traït i ara ell la traís a ella. "Som adults" -diu en veu baixa mentre mou la llengua entre els llavis vaginals, "però ens comportem com animals".

dilluns, 11 de febrer del 2013

Relat de sants

Clames a viva veu que, tard o d'hora, et faran santa, però mentrestant m'agradaria aprofitar aquest moment. Besar-te els llavis, acariciar-te l'esquena, mirar-te els ulls. Sentir els nervis córrer a flor de pell. Veure com et mossegues els llavis i et toques els cabells. Fruir de la sensació de tenir-te a prop, ara més que mai. I és que l'ésser que gosi fer-te santa no sabrà el pecat que concebrà. Com una criatura com tu, tan bella, tan roent, pot caure en la misèria de la santedat.
Mira com bufa el vent, tot s'ho endú. Les fulles dels arbres volen. Els cartells dels bars cauen. Les cadires més lleugeres es tomben. I entre tant de moviment la vida s'atura només perquè et tinc davant. 
Sense permís t'agafo la mà. Sense dret a fer-ho, em sento un soldat sota les bombes enemigues. Tinc por. Estic nerviós. En qualsevol moment la vida se m'acabarà i, a mi, ja t'ho ben asseguro, no em faran sant.

divendres, 8 de febrer del 2013

Relat de nerviosos

-Estàs nerviós?
-No.
-Segur que no estàs nerviós?
-Que no...
-Vols dir que no estàs nerviós?
-T'he dit que no...
-Jo diria que estàs nerviós, no?
-Vols fer el favor! Ja t'he dit que no!
-Certament, crec que estàs nerviós, oi?
-Caram! Si que estàs pesat, eh! T'he dit que no estic nerviós! Estic molt tranquil!
-Segur que estàs nerviós...- Diu movent el cap d'un costat a l'altre-.Tu no ho saps, però estàs nerviós. Ho noto. Es pot respirar en l'ambient. Aquesta mirada que tens, aquest posat seriós. Mira, sembla que treguis fum per la boca. Se t'estan posant les orelles vermelles... No ho pots negar més, estàs nerviós! Segur!
-Sí! Em poses nerviós!

dijous, 7 de febrer del 2013

Relat de feliços


"Estimada Madeleine,
T'escric aquesta carta perquè, ara mateix, em sento feliç. Recordes aquella sensació quan et preseleccionen per a una feina? O quan algú et felicita per com estàs treballant un projecte? O quan guanyes les semifinals d'un torneig i ja penses en el moment gloriós de la final? Potser després caus en l'absoluta misèria, quan et descarten per la feina, no t'accepten el projecte o t'humilien a la final de tir amb arc. 
Però tu ja has tocat la felicitat, has viscut embriagat d'alegria, creient que no hi ha demà que trenqui aquest moment. Així em sento, estimada Madeleine quan t'escric aquesta carta i segello amb un bes la solapa de cartró."
A la fi, quan les estrelles abandonaren el negre cel i, a poc a poc, el sol sortí per llevant, els camps quedaren il·luminats per un raig d'esperança, una llum que embellia un ambient de desconfiança i de por. Aleshores, fou l'hora d'anar a combat.

dimecres, 6 de febrer del 2013

Relat del capità


Una tarda de tardor de fa molts anys, sota un arbre del jardí de casa l'àvia del Marc. Ell i la seva amiga Júlia juguen, com sempre, alternant rialles amb crits. S'estimen molt, és una relació molt maca que els porta a explicar-se tot el que els passa pel cap. Han crescut junts, són veïns. Han conviscut amb els problemes de l'altre, són amics.
Aquella tarda, però, la Júlia veu com el Marc, un altre cop, aprofita que ella porta un vestit obert per espiar-la. Ella, amb el seu to de setciències, li diu: "Ets el capità calcetes... Fas pena". 
Aquestes paraules, que en un altre context haguessin pogut desencadenar una rialla, provoquen l'exili del Marc, que s'amaga a la seva habitació i no torna a veure mai més la seva amiga.
Passen els anys i ell segueix amb un trauma que el marca tota la vida; com a conseqüència, no es relaciona amb cap dona fins als 40 anys, quan coneix una psicòloga. Aquesta li fa un tractmanet molt dur, intensiu. Ell ha de deixar la feina. Li costa suportar tanta pressió psicològica. Els seus mètodes són molt agressius. Al final, però, s'enamoren i ella, a poc a poc, abandona la seva cuirassa professional. 
Una nit de tardor, després de beure una ampolla de vi i menjar una mariscada, ella comença a plorar... i li confessa que, des de petit, ella havia sigut la capitana calçotets.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Relat d'editorials


Fuma de forma descontrolada. Abans d'apagar la cigarreta, l'usa per encendre una de nova. Està completament nerviós. Fins i tot està suant. A l'habitació no fa calor, però ell té el cos cremant. En poques hores hauria d'haver entregat l'editorial del diari. És un número molt important, el més important de tots els temps. Cada paraula que posi serà observada i avaluada molt acuradament. Sap que la repercussió d'aquell article d'opinió li canviarà la vida. Si ho fa bé, qui sap; si ho fa malament, qui sap. El futur és incert per ell ara mateix. I no només el futur llunyà, sinó l'immediat. Perquè passen els minuts i la fulla continua en blanc. No li ve al cap ni una sola idea. Res. Posa música i intenta desconnectar i treure's la pressió del damunt, però tot continua igual o, pitjor encara, continua en negatiu. El temps passa i l'hora límit és a la vora. En uns instants hauria de prémer la tecla que posés punt i final, però ni tan sols ha escrit la primera lletra de l'última editorial que traurà el ja difunt diari.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Relat de doctores

Us heu parat mai a pensar què porten sota la bata els doctors i les doctores? En Guatrei, un jove nascut a Palafrugell l'any 1989, tot sovint s'ho preguntava. És més, aquest dubte el va portar a adquirir una obsessió compulsiva que, a molts llocs, haguessin intentat tractar amb fàrmacs i altres drogues legals.
Però com ningú de la seva família sabia què feia al seu temps lliure, no se'ls va ocórrer qüestionar la seva integritat mental. Així, succeint com un fet normal en la seva rutinària vida, al sortir de la feina, en Guatrei no anava al bar a prendre una copeta amb els companys laborals, ni tampoc anava al parc a fumar un porret amb els amics de la infància, ni tan sols es quedava a casa cremant neurones amb programes absurds de la televisió. I què feia, doncs? Es lesionava alguna part del cos i anava a un centre mèdic. Era un apassionat de les urgències lleus, així que sovint buscava llocs on no havia estat encara. Tot i que hi havia alguns centres que, curiosament, catalogava de "preferits".
Allà feia cua, es passava hores i hores a les sales d'espera; les seves lesions eren tan lleus que molt sovint era l'últim en entrar. I quan aconseguia que el visitessin, es deixava consultar i, tallant la bateria de  preguntes que rebia per part del professional en qüestió, ell feia la seva:
-Doctora, sota la bata, què porta?

divendres, 1 de febrer del 2013

Relat de verges


Hi ha una casa que no tanca mai. És igual si plou o neva. Si fa fred o calor. Si és dimarts o diumenge. Ell ho sap i, conscient que a les tres de la matinada ja no trobarà cap més bar obert, decideix anar-hi. Li costa arribar, no només perquè no recorda el camí, sinó perquè l'efecte de l'alcohol el porta d'un costat a l'altre de la vorera. Ha de parar sovint, respirar profundament i, després, arrencar una altra vegada. 
Quan arriba, entra sense fer soroll. Naturalment, no hi ha ningú. No són hores per fer visites, però els veïns del barri van decidir, ja fa un parell d'anys, ampliar l'horari i deixar les portes obertes les 24 hores del dia. "Per urgències espirituals", van adduir.
Com pot, passa entre els bancs, s'asseu a l'extrem dret de la primera fila. En aquest costat hi ha la seva amiga. És una estàtua de porcellana fina. Té la cara blanca, porta un vestit blau fluix i sobre seu vola un cercle daurat.
Ell li dirigeix la paraula, com pot, entre sanglots i repeticions innecessàries. 
-Vigila no et rapti i et deixi sense res! Et deixi, dic, sense res. Com m'agradaria despullarte. Treure't aquest vestit, aquest i no un altre, aquest vestit angelical. Veure't tota nua... nua... nua...
Una veu llunyana li respon:
-Aniràs de cap a l'infern!
I ell replica:
-Ho sé, ho sé... A més, no sé per què t'ho dic... però és que... és que... m'encantaria veure com tanques els ulls i et mossegues els llavis de plaer...
I la veu, ara de més a prop, li torna a dir:
-Aniràs de cap a l'infern!
Ell no se sorprèn gens ni mica de sentir una veu, és més, ho troba totalment normal. Per això continua conversant:
-Lluna de gener, l'aurèola que et protegeix avui et disfressa de santa... Però jo sé que sota aquesta brusa innocent s'amaga una flor de desitjos...
Ara ja al seu costat, el capellà, li recrimina les seves paraules.
-Per Déu, aquesta verge té el cel guanyat! I jo també! Això no pot ser, no pots venir aquí cada cop que tanquen els bars. Tu t'has vist? Estàs a la casa de Déu, tot nu, tocant-se sense parar, parlant-li a la Verge Maria com si fos la teva amant...
I sense deixar-lo acabar, ell li diu:
-Però, però... tu... Has vist la lluna avui?