Relat de tresillos

Quan la trompeta fa de les seves, amb una música celestial, esperant que arrenquin la bateria i les guitarres, ell espera al sofà. Fa estona que ha fet fora el llimac fastigós que ocupava aquella formosa casa, ara és seva, li pertany, ningú li traurà.

Li diuen home peix, però no és més que un yonkie, un ocupa sense escrúpols, un rodamón amb el cap girat, un pocavergonya que, sense saber que tots l'admiren, ocupa un tresillo esperant que arribi un cambrer i li serveixi un gintònic.

Sap que no vindrà mai, viu en el món estàtic dels eterns. Només espera que torni a venir la nit i, així, convertir-se altra vegada en invisible per hores i hores.

Cargol sense llimac, peix sense mar, sofà sense home. Tot és res i res és tot, quan un espiral converteix la mirada en una sensació. 

Seguirem mirant i descobrint el nostre interior, continuarem a l'espera de noves aventures, asseguts al nostre sofà.