divendres, 22 de febrer del 2013

Relat dels oblidats

La lluna ha marxat sense dir adéu. Un  núvol se l'ha emportat i ja mai més tornarà.
-Adéu lluna, vas ser gloriosa mentre lluïes la teva blancor i t'amagaves. Ara que ja no hi ets, la memòria t'esborrarà i cauràs en l'oblit. Ja no ens saludarem com abans, quan et veia sortir dels teus amagatalls preferits. Guaita la cabra com puja per l'escala. Sona la música de l'òrgan que funciona a piles. Mira el manobre que du una escala a l'espatlla. És tanta la pressió que rep el negacioador que, ara, s'asseu al mig de les rambles a veure els avis passejar. Hi ha actors assajant, no fan funcions en teatres reials, tampoc actuen per la Reina Mare, ni canten amb la Coral del Nord. Simplement se senten bombes que cauen i destrossen vides, ho fan lluny d'aquí, per això els cors no es compungeixen. La distàcia trenca lligams com les mans els uneix. Seria inútil pensar que els atres viuen eternament, però encara ho seria més creure que nosaltres, eterns mortals que vivim efímerament, podem superar-los en dies i anys. S'acomiaden els homes que moren, donen benvinguda als nounats, plens de sang i brutícia, perquè al món no hi ha cosa més bruta i sana que el nadó que s'ofega perquè no sap respirar. Sense aire desapareixem. Ens enterren i diem adéu, si tenim ocasió; si no en tenim, bye bye, Phillip Morris, un dia et vaig fumar, un altre em vas matar.