dilluns, 25 de març del 2013

divendres, 22 de març del 2013

Relat d'estàtues


A prop de la parada del Liceu, uns turistes fan fotos a un home-estàtua. Veuen en ell un curiós artista que, amb el rostre seriós i preocupat, escenifica un centaure de l'antiguitat. Davant seu, un barret gris i destrossat, és ple de monedes. Tothom comenta, amb la seva llengua, és clar, la veracitat de la seva interpretació. Ningú fa comentaris artístics que remetin a la transmissió de sentiments. Quin d'ells més original: "Oh, què bé que ho fa!", "Sembla que les cames siguin reals i tot!", "Fa certa angúnia... però és que ho clava, eh!", "T'has fixat que gairebé no es mou? Algun cop que ho ha fet, per poc cau!", "Meitat home, meitat cavall... vaig estudiar-ho això, però no recordo el nom... ah, sí... Minotaure!", "Aquests espanyols sempre pensant en el mateix, ara aquest home es disfressa de toro...".
Quan la nit s'apodera de la ciutat, la lluna demana els captaires que recullin les seves pertinences i deixin el carrer lliure, és l'hora de les dones del bolso. L'home-estàtua en qüestió agafa el barret i omple una bossa amb els cèntims que ha recaptat. Acte seguit, comença a pujar Rambla amunt. Uns adolescents que van torrats de vodka i ginebra se'l miren amb incredibilitat, no és una disfressa, aquell home té les cames guerxes.

dijous, 21 de març del 2013

Relat d'adéus

Bandera bruta i pudent, com t'atreveixes a tapar el seu bell i perfecte cos? Sonen les trompetes de la mort, els soldats fan els honors i els generals estan dempeus. Semblaria idíl·lic si no fos perquè l'home que resta dins de la caixa de pi odiava el so militar. L'heu volgut castigar fins les últimes conseqüències. Aquest és el preu que un ha de pagar per no controlar què passa després de la mort. Aquesta és la vida real que s'espera qualsevol mortal que no coneix els fets després de la vida.
I ara marxeu tots sense ni mostrar cap llàstima ni caritat humana. Us heu tornat uns cruels criminals de la pau, envoltats de fusells i espases afilades. Sou genets de la mort cavalcant a la recerca dels vius que esperen morir. Els prepareu un enterrament digne i, quan ja no hi són, poseu en escena el més cruel dels malsons. Catòlics sense enterrar, escampats per carrers plens de meuques. Musulmans que ja no respiren i esperen dins de porqueres. Budistes tirats en camps de batalles. Pensadors dormint per sempre més entre llibres cremats. Tot a l'inrevés per provocar l'ira divina. 
Ara espereu la mort de Déu per donar-li el seu girat i últim adéu.

dimecres, 20 de març del 2013

Relat d'impossibles


Ningú li va dir que de Granada vinguessin vaqueres. Cap veu l'havia advertit d'un somriure pintat amb un vermell estrident. La seva sorpresa va ser majúscula quan, després de presentar-se, les antípodes van unir-se per formar una escultura tan perfecte. Llavis carnosos, mirada passional, pòmuls encesos, cos de diable enfurismat. 
Parlar-li a l'orella i apartar aquella cabellera jovial era molt més que omplir de benzina aquella serralada còsmica de la Pirotècnia  del barri. Portava dos claus a les sabates, el terra es mostrava immòbil i ell, tot i voler avançar, no podia fer-ho. No pel cercle censurador del seu dit, sinó per la segura conseqüència dels seus llavis. 
A poc a poc, la va deixar marxar. Ella no volia. Ell tampoc. Però la vida presenta a vegades amors impossibles que tan sols ho són perquè no ho han estat mai.

dimarts, 19 de març del 2013

Relat de relax


Relaxa't i escolta el pas destructor del temps. Quan aprenguis a conviure amb el tic tac demolidor, veuràs que pots convertir allò que observes en etern. 
Relaxa't i sent les campanes de la mort venint darrere teu. Quan comprenguis que no importa el moment en què arribi, escoltaràs els bells plaers de la vida cantant des de l'infern.
Relaxa't i deixa aquest captaire en pau, demana uns cèntims, no pas que li donis lliçons de la vida. No li portis menjar, tampoc no li busquis solucions, ell demana diners, si vols, li dónes, sinó te'n vas.
Relaxa't i nota les mans del doctor traient el cavall de dins teu. El seu renill és estrident i esfereïdor, però, si tu vols, veuràs aquelles quatre potes salvatges com un fill teu.
Relaxa't i acaba la cançó, el públic marxa fart del teu sermó. Portes la vella capa blanca del trist emperador, ets l'home que busca llum i porta la foscor prohibida.
Relaxa't i abandona aquesta trista vida, sense tu... brindarem per la paraula eterna.

dilluns, 18 de març del 2013

Relat d'escacs


Pantalons negres, samarreta blanca. El tauler d'escacs ja està col·locat, la dama vesteix els colors de l'estratègia. Els peons fa hores que estan a l'aguait, saben de la vital importància dels seus informes. Miraran, observaran, apuntaran... i després redactaran un acurat document amb totes les novetats de primera línia.
Mentre cauen guerrers, lluitadors de la pàtria, dos soldats comenten la dissortada sort que podran tenir, o no, en qualsevol moment:
-És inevitable, algun dia passarà, però el més segur és que quan això passi, tot s'acabi...
-Jo no vull que passi... és el pitjor que em pot passar a la vida.
Arriba la nit i la partida s'atura. No hi ha rellotges, no hi ha bombes. Els soldats dormen tranquils al ras, sense haver d'estar dins les trinxeres, com els passa durant el dia.
A les nou del matí, però, la trompeta anuncia el retorn al combat. Alfil mata a torre. Sang a l'escenari. I els dos peons continuen xerrant:
-Vas veure la lluna ahir? Va ensenyar-nos molt poc, però lluïa majestuosa la seva fina blancor, sobre un cel fosc i tenebrós.

divendres, 15 de març del 2013

Relat d'utilitats

-És perillós viure el present, tot sovint t'oblides del passat. I la gent no sap entendre-ho...
-Mestre, les seves paraules són sàvies. Sempre parla amb gran eloqüència. Escriu amb rigor i dotat de molta coherència. Omple articles i articles amb sentit comú i d'una visió suprema que em satisfà el desig descontrolat d'aprendre i aprendre. Per mi, mestre, és la bandera que necessito per seguir lluitant. És l'ombra que sorgeix enmig de la batalla quan em sento sol. És l'oasi fresc i saludable que se'm presenta al desert. Mestre, he pensat molt en vostè durant aquests dies. Estic disposat a fer el que sigui per seguir la seva estela. Vull portar-li les túniques i aguantar-li els llibres que llegeix. Sóc capaç de tot per sentir-lo recitar les seves creacions. Em deleixo per la seva doctrina. Seré el seu fidel seguidor. A cavall, a peu, a quatre potes, arrossegant-me. De qualsevol forma. Perquè la única cosa que em preocupa, oh Mestre, és tenir la tranquil·litat de no haver perdut aquesta oportunitat. Només un neci permetria que l'allunyessin de vostè. He tingut el privilegi d'haver arribat aquí, davant seu. Encara no ho sé com ho he aconseguit, però sóc ben conscient de com me n'aprofitaré d'aquesta situació...
-Fill meu, no vull saber quina utilitat li ha donat al meu llibre...

dijous, 14 de març del 2013

Relat de futbol


Quan roda la pilota, després del xiulet inicial, l'àrbitre ja no té les targetes a la butxaca, el Gitano les hi ha robat.
El joc continua i s'escolta la veu de l'entrenador que intenta comptar fins a quatre. Aquest s'equivoca i, enganxat a la seva BlackBerry, el Negrito no fa cas a cap de les seves indicacions. Els dos germans bessons li criden l'atenció, però s'assemblen tant que ni ells mateixos saben qui és cadascú.
Un ocell vola del carrer al sostre de la pista, es prepara per fer la gran cagarada, però va restret i no pot expressar el seu malestar corporal. El porter porta les mans lligades amb una camisa de força, l'entrenador es posa les mans al cap -davant seu una noia resta agenollada-, crida, però no de gust, sinó per avisar l'altre porter, però aquest ja fa uns minuts que manté una Call Conference amb uns negociadors de l'Oest. Està parlant d'uns diners que deuen els jugadors, aviat vindrà el Cobrador del Frac.
Mitja part i el públic assistent al Pabelló Municipal de Rocabruna es posa dempeus ovacionant el seu equip, el problema que tenen és que no saben a quin dels dos equips donar suport. 
Quan els jugadors tornen al terreny de joc, el Morete fa aparició estel·lar, circulant amb la bici del carter de Gràcia. El Xitxarel·lo l'escridassa: "Què fas, cap de porc?", exclama mostrant un rostre violent que espanta la mainada. El Capità posa pau i reparteix uns llibres de filosofia barata. L'home de fusta es manifesta i, en veure'l, els contraris arrenquen a córrer, tenen por d'un home que porta l'estaca clavada a un múscul de la seva cama, sense sang, sense taques, només amb resta d'esperma. S'acaba el partit i els jugadors tornen al vestidor. El Sereno porta les claus, però no les troba, el Delegat el vol renyar, però no sap el seu nom. L'artista del matx, el Calvet, rep l'MVP envoltat d'esponsors i de televisions. Han vingut tots preguntant per l'enigma de les samarretes cremades.

dimecres, 13 de març del 2013

Relat de retaules


-Què he fet jo per merèixer això? -Pregunta la Verge esbufegant en acabar la frase. 
-Anar amb homes tant sols per guanyar diners, tenir fills sorgits de l'adulteri... -Contesta indignat el seu major admirador.
-Però què dius, si sóc una verge, sóc la imatge divina de la purificació...
-Clar, això ho dius tu. Però aquesta indumentària que portes, de secretària perversa...
-No sé què veus tu, però ja fa sis segles que estic aquí, impresa en aquestes sagrades parets, i sempre m'ha venerat tothom...
Es fa el silenci i se sent el soroll d'unes goteres que l'ermita té sobre l'altar.
-Què he fet jo per merèixer això? -Torna a preguntar-se la Verge mirant el pelegrí que tot el dia té davant seu.
-Ser guapa, simpàtica, intel·ligent, sexy, morbosa, fer-me cas... Conéixer-me i ser una molt bona font d'inspiració.
-Inspiració? De què? L'apòstol Marc va rebre inspiració divina i va escriure el Nou Testament. Ramon Llul s'inspirà en la conversió religiosa. Però tu... Tu què fas? Ni tan sols em contemples per apropar-te a Déu...
-El capellà em va dir que el millor remei a la meva malaltia era aproximar-me a Déu en ment i carn... i tu ets el camí...
El citat eclesiàstic sent les seves paraules i, fart d'escoltar com el menciona cada dia com a excusa per quedar-se hores i hores mirant aquell retaule, li diu:
-Escampa la boira, si us plau...

dimarts, 12 de març del 2013

Relat de yuppies

De petit eres el més llest de la classe. De gran vas lligar amb les més mones de l'Institut. A la Universitat et vas doctorar amb un Cum Laude esperat per tots els teus professors. Ja de becari vas aconseguir fer fora alguns treballadors incompetents. 
Sempre t'ha agradat lluir rellotges cars i cotxes de luxe. Vas triar una vida de diners sense importar-te el que en ella es fes. Et va sortir tot com si tiressis els daus i sempre et sortissin sets i nous. Has jugat a pòquer sempre amb el trèvol de quatre fulles dins de la màniga. 
Una dona excepcional, uns fills macos, un feina envejable. Tot de cara. Tot tal i com havies planejat ja des de ben jove. Tenies una boca tan grossa que podies menjar-te el món i part de l'univers. Caminaves gairebé sense moure el cos. Semblava que les dones queien als teus peus. Ho sabies i en feies gala, sense importar-te a qui menysprear ni a qui enviar a l'atur. Vas jugar a ser el millor i tots els Déus t'hi van deixar.
Ara estàs assegut en aquest banc de fusta. Continues portant les teves sabates Gucci negres llampants; vesteixes d'Armani gràcies a un modista particular, els teus botons de puny són tant cridaners com pesants pel seu or, el teu rellotge Tag Heuer marca les dotze en punt. Cau un sol de justícia i davant teu els nens criden i riuen, baixen per un tobogan d'acer i es troben amb la imatge de l'executiu per excel·lència. Les mares els aparten, no volen que ensopeguin amb el teu vomitat, ho has deixat tot marcat. La suor et cau pel cap. Tens els ulls tancats i les mans al front. La nit t'ha deixat arruïnat i ara la vida t'ha guanyat.

dilluns, 11 de març del 2013

Relat de bibliotecaris

En plena recessió, els diaris van plens de males notícies. Quan els valors es perden pel camí, els mitjans de comunicació publiquen actes terrorífics que creen por i desconcert. Una tarda d'hivern com una altra, el bibliotecari entrega llibres als pocs usuaris de la vella biblioteca. El bell barri de la ciutat dormitori respira un aire contaminat que porta residus tòxics del polígon industrial del nord de la comarca. 
Alguns usuaris estan estudiant, són joves i mostren cara de preocupació. D'altres estan llegint el diari o revistes, són vells i reflecteixen avorriment als seus rostres. El silenci és sepulcral. Quan algú fa punta al llapis se sent des de l'altre costat. "Així és i així ha de ser, silenci, si us plau", resen uns cartells repartits per tota la biblioteca.
Però cada cert temps, el bibliotecari tos. Intenta evitar-ho, no vol molestar els seus estimats amics. Passen tantes hores junts que, no se sap si per bé o per mal, així els considera.
Es posa la mà a la boca i ensordeix el so de l'aire buscant escapatòria per la boca. Ho fa en repetides ocasions, envermellint el seu rostre. És tant el respecte per la manca de remor que, evitant que surti l'aire dels seus pulmons, es mor.

divendres, 8 de març del 2013

Relat d'agradar

M'agrada el teu cul de peix bullit, caigut, ple  de grassa i amb granets de pus per tot arreu... i les teves motlles gegants que et converteixen en un barril flonjo i voluminós... i aquests pits tan grans que semblen les mamelles d'una vaca. M'agrada que siguis grassa i mengis mentre fem l'amor... M'agrada que m'untis amb oli i em passis la salsa dels calçots pels cabells, i després me'ls llepis degustant el gust d'ametlla. M'agrada quan mengem gelat, tots dos nus, i usem els dits dels peus com culleres, jo menjant dels teus dits, tu dels meus. M'agrada quan faig paella i porto els plats al lavabo, jo assegut a la dutxa i tu defecant; ens cruspim fins i tot el cap de les gambes escoltant el sons dels teus flats... M'agrada beure vi, si abans te l'has posat tu a la boca i me l'escups, a poc a poc, entre els meus llavis. M'agrada la carn i el peix, m'agrada tot mentre estigui perfumat amb la suor del teu cos. M'agraden les olives, quan abans de donar-me-les te les guardes dins del teu cos.

dijous, 7 de març del 2013

Relat de perruquers

Com cada dia, en Jofui obre la seva perruqueria. Pel matí són pocs els clients que acudeixen al seu local per tallar-se els cabells, però a mitja tarda sempre comença a tenir visites. És aleshores quan no para d'arreglar pentinats. 
No té cap estil definit, li agrada tallar, tallar i tallar. La velocitat amb la que fa anar les tisores deixa sorpresos als nous clients, mentre que els antics s'hi acostumen, tot i que a vegades temin ser pacients d'un accident.
És molt professional i s'esmerça tant com pot en què les persones surtin d'allà contentes. Acaba la jornada cap a les nou de la nit. Els seus dos ajudants marxen i ell es queda una estona més per recollir-ho tot. 
Passa l'escombra per terra i amuntega els cabells de l'últim home que ha passat per les seves mans. El piló de cabells que acumula al llarg de la tarda és molt gran. És sabut que moltes perruqueries el venen, encara que d'altres el tiren. Ell el guarda. Ho posa tot en una bossa i se l'endú a casa. Allà aboca tot el contingut a dins d'una banyera petita. Gairebé omple dos dits. Es despulla i s'ajeu sobre aquella capa frondosa de pèl humà...

dimecres, 6 de març del 2013

Relat de menjars


En un sopar qualsevol de feina, a les dotze del migdia, quan tots els veïns dormen i els obrers piquen l'asfalt. Les bombetes apagades il·luminen un menjador ocupat per tanta gent que només hi són ells dos.
Fa dies que no paren de discutir, per qualsevol cosa la tendresa floreix i omplen l'ambient d'insults i menyspreus. Són tan guapos que es veuen lletjos, però mai es miren l'un a l'altre, excepte de tant en tant, cada tres minuts, aproximadament, quan es creuen la mirada i es toquen amb els peus. La distància és tan gran que la diminuta taula no permet posar dues estovalles individuals, comparteixen el plat i el got, que, sense cap intenció d'emborratxar-se, omplen cada dos per tres amb vi del Priorat.
Vegetarians de mena, mengen una hamburguesa de vedella, ell agafa la forquilla i ella el ganivet. És tanta la tensió que es viu en aquella gran casa, de només trenta metres quadrats, que la confiança no existeix. 
-"Quant et poses violenta... et xuclaria tot el coll"- li diu ell mentre mira l'afilat ganivet amb el que ella talla la carn.
-"Si ha de passar això, mai més seré violenta"- replica mentre es treu la roba.

dimarts, 5 de març del 2013

Relat de professionals


Quan la recepcionista reinicia l'encaminador de l'empresa, altrament dit router, els treballadors tornen a treballar. Per fi s'ha acabat l'exili informàtic. Tothom torna a estar comunicat i es torna a sentir el tac tac de les tecles dels ordinadors. Ella torna al seu lloc amb un gran somriure. Camina segura de si mateixa, mirant els seus companys amb un orgull impropi d'ella. S'asseu i li diu a la telefonista: "Ja ho he arreglat".
Els dies passen i el final de la setmana s'acosta. Tot succeïx amb una normalitat esbalaïdora. No estan acostumats a què tot vagi bé. I Jorn rere jorn la recepcionista explica als companys que ella és la causa de què tot vagi bé.
A les dotze en punt de divendres, però, el sistema informàtic de tota la companyia torna a caure. Arriben queixes de tots els departaments. Ella, cofoia, s'afanya en dirigir-se a la sala dels servidors. Reinicia l'encaminador i retorna al seu lloc de treball. Però tot continua igual. Quan ja ho ha fet quatre vegades, decideix trucar a un tècnic i li demana que vingui a fer una consulta urgentment, "necessitem un professional" li diu per telèfon.

dilluns, 4 de març del 2013

Relat de rostits


Recordes el seu cos calent? Com fluïa la suor per la seva pell, com cridava obrint la boca d'extrem a extrem del seu rostre... Els seus ulls desorbitats, les seves ungles clavant-se per tot arreu, els seus narius oberts com un gran aspirador cercant aire per tot arreu, el seu cos recargolant-se... 
No parava de dir el teu nom, el repetia una i una altra vegada. Cridant i gemegant. Posant-te tan calent que et mantenia el membre viril ben erecte. Te l'acariciaves mentre la veies movent-se d'una banda a l'altra, duent-se les mans als cabells i, tot seguit, per tot el cos. 
Ja fa hores que no porta aquelles calces tan innocents que t'havien incitat a l'escalfor. El cotó jau ara sobre un moble, al costat d'uns sostenidors blaus que no aguanten els durs pits que, en uns instants, estaran bullint...
El teu onanisme no para. Els seus crits tampoc. A mesura que puges la temperatura del forn veus com, a través del vidre, es va rostint...

divendres, 1 de març del 2013

Relat d'autors


El jove Ruthenberg, un estudiant molt aplicat d'una escola romàntica del Barri Sud anomenada Llorensien, es pregunta qui escriu aquells relats que, cada matí, l'acompanyen en el seu viatge rutinari i avorrit cap a l'Edifici del Saber. S'ho qüestiona per una simple raó, no pas per buscar tres peus al gat, ni tampoc per descobrir un enigma de vital importància; ell sap que fent-se aquesta pregunta, ni que sigui en veu baixa i sense que ningú el senti, aconseguirà posar-se a la pell que envolta els dits que premen les tecles d'un ordinador antic i obsolet, però que serveix, i molt, per escriure històries d'altres móns i apropar-les, si més no per un curt instant, al mateix carrer on ell viu. I de retruc, per què no dir-ho, als carrers adjacents del seu habitatge, per on ell passeja abans d'arribar a les aules. 
Ben d'hora, amb un somriure inaudit per algú de la seva edat, ell ja fa circular les neurones que, de forma inconscient, viatjaran per uns circuits interns que, val a dir-ho, no tenen res a veure amb els carrers per on ell circula, però que ho fan de forma paral·lela, com si cada passa que ell donés fos també una passa -de proporcionals dimensions- d'una, o moltes, de les seves neurones. Així, encuriosit, crea tres viatges, el dels seus peus, el de la seves neurones i, finalment, el que li suggereix l'autor de rostre desconegut.