Ningú li va dir que de Granada vinguessin vaqueres. Cap veu l'havia advertit d'un somriure pintat amb un vermell estrident. La seva sorpresa va ser majúscula quan, després de presentar-se, les antípodes van unir-se per formar una escultura tan perfecte. Llavis carnosos, mirada passional, pòmuls encesos, cos de diable enfurismat.
Parlar-li a l'orella i apartar aquella cabellera jovial era molt més que omplir de benzina aquella serralada còsmica de la Pirotècnia del barri. Portava dos claus a les sabates, el terra es mostrava immòbil i ell, tot i voler avançar, no podia fer-ho. No pel cercle censurador del seu dit, sinó per la segura conseqüència dels seus llavis.
A poc a poc, la va deixar marxar. Ella no volia. Ell tampoc. Però la vida presenta a vegades amors impossibles que tan sols ho són perquè no ho han estat mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada