dimarts, 30 d’abril del 2013

Relat de segrestos


Podia haver segrestat la seva roba interior; però no seria tant íntim com fer-se amb les seves idees. Per això va optar per aprofitar un moment de distracció per colar-se a la seva habitació i dur a terme el seu pla.
Ella estava a la cuina, fent una truita de patates i una amanida verda. Era l'ocasió idònia per dir que anava al bany i desviar-se en el camí. Tota la casa per ell. Amb presses, però amb calma. Amb nervis, però amb serenor. Calia pensar ràpid, però de forma correcte. Va obrir la porta de l'habitació sense fer soroll. Un cop oberta, amb molta cautela, va caminar pel voltant del llit, fins arribar a l'armari on ella guardava totes les seves coses. 
Estava excitat tocant la seva roba íntima. N'hi havia de tots els colors, algunes peces eren molt suaus, sensuals. Pensava en com li deuria quedar i si, qui sap, algun dia la veuria amb aquests conjunts posats. Sabia que s'havia d'endur alguna cosa, però també era conscient que ella se'n adonaria. El temps començava, ara sí, a ser una arma a tenir en compte. En qualsevol moment podria entrar ella a l'habitació i trobar-lo remenant els seus calaixos. 
Tenia ja unes calces a la mà quan, al fons de tot, va veure un llibre. Per què deuria guardar allà, de forma tan amagada, un llibre? No ho sabia, no en tenia ni idea, però n'estava segur del que havia de fer. Aquell seria el seu segrest més sonat.

dilluns, 29 d’abril del 2013

Relat de qualssevol

-Hem de viatjar més enllà de les altes muntanyes de l'horitzó. Creuar el desert i tornar per la riba vermella, aquella que rodeja el poblat dels homes pobres. Tot ho hem de fer abans de què ell acabi de llegir el seu llibre. Del contrari, aquest serà, per sempre més, un amulet més guardat a la tauleta de nit.
-Em dius tot això sabent, del cert, que faràs tot el possible per no arribar a temps. El teu tic nasal et delata. Quan et poses nerviós inhales pels narius constantement, provocant que se't pugi el llavi superior. No saps mentir.
-I això... importa? Vine aquí, despulla't, comencem el viatge i intentem que no acabi mai.
-Els tiquets són massa cars. Vesteix-te. No estic interessada en aquest tipus d'aventures. Busco una cosa més seriosa, ja saps, anells, diamants, vestits, diners per poder gastar sense pensar.
-Qualsevol que et senti pensarà que ets una meuca.
-Qualsevol que em senti pensarà, si té diners, que sóc el que està buscant. Llàstima que tu no en tinguis.

divendres, 26 d’abril del 2013

Relat de mirar

Mira a l'esquerre i veu la seva feina. Sense cap motivació per culpa de la castració patronal; sou ridícul, ascens impossible, contingut gens sucós.
Mira a la dreta i observa la seva afició esportiva. Sap que es fa gran, que aviat ho haurà de deixar, l'edat no perdona i, arribat cert dia, tot desapareixerà.
Mira endavant i contempla el seu mite creatiu. Porta lluitant per ell molt de temps, però les pedres del camí són massa grans. Trova motivació en d'altres creadors que, tal vegada, els va passar el mateix; però no perd de vista tants d'altres que mai van aconseguir arribar a bon port. 
No sap què fer, immers en un pou sense aigua, sense corda, sense llum. Segueix cridant auxili, crida tant fort que les cordes vocals se li irriten. Es cansa. I quan està cansat, dubte. 
Els dubtes, no sé si ho sabeu, són la causa de la creació. Si un no dubte, no pensa. Si no pensa, mor. Si mor, no crea. Així, neix la inspiració, de la desesperació total, de l'enfonsament del Titànic, de l'angoixa de qui té por del fracàs. 
Mira a tot arreu i guiata la seva vida, sense paüra. Tot per fer.

dijous, 25 d’abril del 2013

Relat de pares

El parc és un entorn que propicia la interrelació entre els nens. Segurament aquest fet es doni per diverses circumstàncies. La més destacable és la que fa referència a l'oci. És un lloc on els petits poden alliberar-se i jugar sense sentir com els pares els renyen, els demanen que callin o els imposen una dictadura total per fer-los asseure i estar quiets. Allà juguen lliurement, com animals, però no pas animals salvatges, sinó animals socials. Nenes i nens es relacionen, parlen, es toquen, s'empenten, es criden. Tot és vida i llibertat, no s'excedeixen en els límits establerts, però s'hi acosten tant com poden. Fins i tot els més petits xerren sense dir-se res. Nadons que tenen els cotxets ben a prop es miren i es toquen, somriuen, fan carones. Els seus pares, tot sovint un pare i una mare, simulen les converses que deuen tenir. Si es diuen el nom, si estan cansats, si riuen perquè tenen gana; tot val en l'imaginari d'uns pares que parlen sense saber res del que pensen els fills, però això no importa. Les converses fictícies que s'inventen provoquen un altre tipus de parlar. Més estúpid, si cal. Però ple de vida, també. Pare i mare, de diferents nens retornen al parc d'amagat, sense companyia, per acabar una conversa tan supèrflua com la dels petits, però amb un contingut adult. Sense paraules, com els nadons, es deixen anar i acaben rebolcant-se per uns arbustos que tapen les vergonyes de dos amants adúlters.

dimecres, 24 d’abril del 2013

Relat de patates


-Si us plau, posi'm un quilo de patates... Vull dir, un quilo de llibres.
-Saps una cosa? Si el turquesa fos un color, el drac seria un monjo. 
Sant Jordi, que escolta amb atenció la conversa de venedor i comprador en una paradeta ben catalana, s'irrita i demana l'exili religiós, no ha suportat veure la Verge Maria en calces. I és que fins i tot la Guàrdia Urbana li crida l'atenció; però no pas a la Verge, no! Sinó a Sant Jordi, que trompa perdut riu dels llibres que venen a les Rambles; sap del cert que seran futurs peus de taules esgarriades.
Camí de l'exili topa amb una estàtua d'aquelles que converteixen el centre en una "horterada" gegantina. 
-Et regalo una rosa si et deixes tocar una teta. -Li diu en veu baixa i tapant-se la boca amb la mà dreta.
-Mira nen, no em calen meuques ni vi calent, aquesta nit em toco mirant la lluna incandescent. -Li contesta la baronessa del Segle XVI, que resulta ser un baró ben mascuí.
S'acaba la diada. Tothom a dormir. Bukowski al llit. La roba al fanal. Els ulls tancats i l'esperit lliure. Somniem per morir desperts.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi, al Bar Calders

Si voleu passar una bona estona, veniu avui al Bar Calders. Nos hi serem a partir de les 18:30, no només per firmar llibres, sinó també per parlar una mica, comentar la diada, fer un beure i, segur, menjar alguna coseta. 

Fem barri, fem diada!

Sant Jordi al Calders!

Bar Calders


Bar Calders: 
C/Parlament, 25.
Metro: Poble Sec.



dilluns, 22 d’abril del 2013

Relat de rostres


Dia gris, dia trist. Plou i la gent camina amb els ulls mig tancats i el paraigua ben agafat. Venedors ambulants fan l'agost, tothom vol aixopluc en una ciutat acostumada al sol.
Alguns turistes en calça curta es posen un diari al cap i corren per travessar el carrer. 
L'autobús H2 arriba a la seva setena parada. La gent espera, impacient, sota la marquesina. Quan obren les portes la cua comença a avançar. Intercanvi de persones. Uns pugen uns baixen. Així és la vida, alguns neixen, d'altres moren. I les històries que ocorren en cada lloc també se succeïxen, normalment, amb un inici i un final.
La Marta és una de les dones que comença aquest nou viatge. En el seu cas es tracta d'un recorregut de llarga distància, no baixarà fins que l'autobús arribi al final de la línia. Una noia jove, amb tres pírcings al nas, la galta i el llavi inferior, li ofereix el seient. Ha tingut sort i pot gaudir dels seients per a gent gran. 
Al seu costat resten una parella de mitjana edat, deuen rondar els cinquanta anys. Ella és rossa, té els ulls blaus, cristal·lins, plens de vida; les galtes són rosades i es mouen amb molta freqüència quan parla. Les celles que naveguen per un rostre blanc són del tot expressives. Ell té el cabell castany, li han tallat curtet. Els ulls semblen dues taronges, completament obertes les parpelles un s'adona de seguida que té algun problema visual. La seva parla és poc entenedora. I és que els seus llavis resten immòbils mentre ell usa el verb amb força. Una mirada perduda. Un llavi caigut. Un front pla, sense arrugues. Una cara estàtica. 
Tothom que els envolta el mira. Crida l'atenció aquell rostre anormal. La Marta, però, s'ha fixat amb la mà de la dona rossa. Acaricia el seu amant. Mou els dits com si li parlés. A la vegada que el mira directe als ulls; sense por a veure quelcom rar i confús. Ella veu amor i tendresa en un rostre que per tots és de plàstic.

divendres, 19 d’abril del 2013

Per Sant Jordi, vine al Bar Calders (C/Parlament, 25)


Si encara no saps què fer aquest Sant Jordi, t'animem a venir al Bar Calders  (C/Parlament, 25).

Nosaltres estarem allà a les 18:30 per signar llibres. Naturalment, els exemplars de "El número 7" estaran també a la venda tot el dia, així que podeu passar quan us vagi bé.

La decisió d'aquest any ha estat clara, hem apostat pel barri, el nostre barri: Sant Antoni. Fruit d'aquesta aposta ha sortit una magnífica oportunitat per tenir alguns llibres nostres a la seva parada de Sant Jordi. 

Allà hi serem signant els exemplars que toqui.



Si no coneixes el Bar Calders aquesta és una bona oportunitat per fer-ho. Actualment és un del bars més populars del barri de Sant Antoni, un barri que reneix en quant a gastronomia de tapes.



Tan de bo passeu a fer un mos, una copa, o simplement fer-la petar una estona! Ens veiem!

  • Direcció:
    Parlament, 25
    Sant Antoni
    Barcelona
    08015



  • Metro:
    Poble Sec (M: L3), Sant Antoni (M: L2)


Relat de mutilacions

Fa molt ja d'aquells anys on les llàgrimes no eren de sang. Temps ha passat d'ençà que vas tornar. Recordes aquells dies? Tu no eres coix, jo no era cec. Bevíem fins les tantes de la matinada, sèiem al porxo mirant com queia el sol. Eren dies de joventut podrida. Drogues i alcohol abans de veure'ns amb noies més grans que nosaltres. Rock i música per venes que no eren nostres. No ens importava mai quina hora era. Robàvem el que trobàvem, ho dúiem a casa i, a l'endemà, sempre ho volíem tornar. 
Ara la vida ens ha deixat mutilacions perennes. Som esguerrats d'un costat irreversible. No ho dic per la teva cama, ni pel meus ulls. No m'importa estar aquí al costat teu mentre els assistents de la seguretat social xafardegen les nostres converses. No m'importa no poder veure aquell sol que tant ens captivava. És molt més el que hem perdut durant aquests anys, qui sap si, ara, jo sento que ho he perdut i tu, en canvi, no notes res. 
Deu ser tan negre la caixa que, a hores d'ara, no deus saber si és nit o dia.

dijous, 18 d’abril del 2013

Relat de revisors

Exhaust, el revisor de la línia M2 del tren intercomarcal, s'asseu a un seient lliure. Com ell és el revisor, està segur que ningú vindrà a revisar que faci bé la seva feina. I, a més, creu ferventment que per avui ja ha fet tot el que havia de fer. D'uns mesos ençà tot han sigut problemes amb la direcció, rebaixes de sou, increment d'hores a treballar, restricció de moviments, reducció de flexibilitat... N'està fins al capdamunt. Per això decideix fer la seva aportació a la protesta i resta assegut fins a final de trajecte. 
Als pocs minuts de seure, s'aturen a una estació d'un poble petit. Puja poca gent, però entre els nous passatgers hi ha una noia pel-roja que, sorprenentment, escull el seient del seu costat. Ell s'estranya que no hagi triat altres llocs que resten buits i sense ningú a prop, però accepta de bon grat la nova companyia.
Ella porta una camisa blava, gairebé transparent per la part de darrera. Té uns pits prominents i se li veuen clarament els sostenidors. Du uns texans ajustats i, cada cop q s'alça per agafar coses de la motxilla, que té al prestatge de sobre el cap, col·loca el cul just davant de la cara del revisor. Ell podria pensar que ella ho fa a propòsit, però pensa que és coincidència. Ella pensa que ell sap que ho fa expressament, però pensa que és poc descarada.
El tren fa quilòmetres i quilòmetres. La dona s'aixeca sovint. Ell s'excita tota l'estona.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Relat de passatgeres

Un dels passatgers del tren aprofita el viatge per enviar una foto que va fer dos dies abans que tot això succeís. Gràcies a les noves tecnologies és més senzilla la comunicació a llarga distància. Qui hagués dit, fa anys, que es podria enviar una foto circulant en un tren de rodalies. La foto en qüestió són les seves noves sabates. Les va comprar a una botiga de segona mà del barri. Està orgullós de la seva compra i només arribar a casa les va retratar amb el seu telèfon mòbil. 
Segurament molts de vosaltres us estareu preguntant qui és el destinatari de la foto. Doncs bé, una amiga seva, companya de classe i veïna del barri. Avui no viatgen junts, perquè ella s'ha quedat a casa recuperant-se d'unes molèsties a l'esquena. 
Instants després d'enviar-li la foto rep un missatge d'ella:
-M'agraden les sabates, però m'agrada molt més el que hi ha al fons a la dreta de la imatge.
En llegir-ho, revisa la foto i veu com en el lloc indicat per ella hi ha un mirall que reflexa l'ordinador de la seva habitació, amb la pantalla encesa i tot de fotos d'una noia despullada... justament la seva amiga a qui li ha enviat la imatge.
No sap com reaccionar... Intenta mentir parlant d'unes fotos que no tenen res a veure amb ella. Però la imatge és clara i nítida. És impossible enganyar-la.
Entre les excuses que ell va deixant anar apareix ella: 
-Prou, no et preocupis. No em diguis més mentides. No vull saber com és que les tens. Només vull saber què fas amb elles? Gaudeixes mirant-les? T'excites? Sempre m'havies dit que érem amics, que no volies res més. Però veig que, quan estàs sol, t'ho deus passar molt bé amb mi...
Ell no contesta, està avergonyit; però també excitat.
Ella segueix.
-Si hagués sapigut això, aquella nit que et vas quedar adormit davant meu, t'hagués xuclat la jugular fins deixar-te sec! Vaig estar al teu costat durant una hora, mirant-te i pensant que mai de la vida et fixaries en mi. Ni tan sols vas gosar mirar-me a l'endemà, quan et vas aixecar i jo estava estirada al teu costat, bocaterrosa, nomes amb una samarreta blanca i unes calces. Em feia la dormida, esperava que no poguessis aguantar-ho. I vas marxar. A vegades penso que ni morta em voldries...

dimarts, 16 d’abril del 2013

Relat de passatgers

Cada dimarts i cada dijous, un noi, d'uns setze anys, per fer temps i així no anar a classe, puja al mateix tren a la mateixa hora. Fa el recorregut de la línia C4, després agafa la C2 i acaba amb la C5, que el retorna al mateix punt d'origen. Entre que surt de casa i torna a arribar passen 4 hores i  vint-i-cinc minuts, just el temps que necessitaria en anar a classe, prestar atenció als professors de matemàtiques i ciències i tornar a casa.
Durant les primeres setmanes fa el recorregut sol, gaudint de la incertesa de la desconeixença. No coneix els altres passatgers, són tots nous i, per tant, tot li sembla tranquil, diferent... Però amb el pas del temps comença a veure cares que se li fan conegudes. La gent que puja al tren acostuma a ser, sempre, la mateixa. Les variants que tant li atreien del principi se li fan avorrides i, de cop i volta, tot se li gira en contra. La rutina li mostra aquell viatge emocionant com una obligació.
Per tal de canviar aquest cicle del temps tan repetitiu, decideix sortir de l'anonimat i fer amics. En poc més d'un mes ja en té a totes tres línies. Xerra amb els companys, que l'esperen i guarden lloc. Fan bromes i, entre les més sonades, n'hi ha una que li gasten al revisor de la línia C2. Saben que els dimarts sempre passa el mateix home, preguntant si tenen o no bitllet. També saben que no hi veu bé, de forma que se les empesquen per crear companys nous. Amunteguen les motxilles i col·loquen gorres, bufandes i abrics tapant-les, creant ninots que semblen persones. Li posen el bitllet a les mans, que fabriquen amb papers de diaris, i simulen converses amb el revisor. Han convertit una rutina en una cosa molt més dinàmica.
L'amic fals parla amb ells, dóna el bitllet al revisor, els serveix per lligar amb les noies que s'asseuen a prop. L'amic fals aviat els fa veure que viatgen sols, sense amics, sense vida.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Relat de malfactors


Les lletres de la simfonia blava era on guardava els seus tresors. Els lladres no podien treure-li res. Però un dia un dels malvats de la banda del sud va entrar a casa seva. Ella estava mig nua al pis de dalt. Feia estona que havia improvisat un acte ràpid i plaent al llit aprofitant la migdiada solitària. El seu marit només duia una samarreta blanca, ella anava completament nua i de les cames li penjaven, a l'alçada dels genolls unes calces marrons de punt. No podia parlar, tenia la boca plena i els mugrons erectes. Amb el soroll de la porta del pis inferior es va posar nerviosa i va mossegar el membre que feia estona que succionava. Ell de poc no es mor. Regirant-se per terra va maleir-la. Ni tan sols va adonar-se del perill que se'ls hi venia a sobre. Ella sí. Però els nervis van ser majors que la raó. Es va baixar les calces en lloc de pujar-se-les i, quan es va adonar que ho havia fet al revés, es va tapar les cames amb uns pantalons i a la butxaca va amagar la seva roba més íntima.
Va sortir de l'habitació amb cara de por. Li tremolaven les cames. Ni tan sols s'havia tapat els bells petits pits que, minuts abans, estaven grapejats pel seu marit. Cara a cara es va trobar amb el malfactor que profanava la seva casa. El lladre no li volia robar res, tan sols aspirava a agafar-li la mà. Però quan li va explicar això, la lluna va desaparèixer i el poble es va quedar a les fosques. Sense llum, el lladre va acaronar-li el rostre i amb pena li va dir: marxa d'aquí, no avui, sinó ahir.

divendres, 12 d’abril del 2013

Relat de pau


-D'acord, s'ha acabat, no tinc per què seguir aguantant aquests constants atacs teus. Demà anirem al jutjat, acabarem aquí el que mai haguéssim d'haver començat...
-Segueix parlant, segueix plorant. Les teves paraules són tan buides com plena ho està aquesta gàbia. Mira't. Creus que algú faria res per a tu? Fa massa temps que no et cuides, amor; ets un article de segona mà, però la gent ja no vol ofertes. Vols quedar-te sola? Vols viure en plena obscuritat en una ciutat on ningú conegui les fotos que amagues al calaix? Deixa aquesta creu i torna refugiar-te amb els teus amics que mai vas tenir. Quan acabi la cervesa vindré a dormir, tanca la porta; no ploris molt fort. Aviat vindran a buscar-me amb aquelles terribles màscares transparents. Intentaran reanimar-me, tu els demanaràs que ho facin, ploraràs i pregaràs a Déu que no se me'n porti. Però ja serà massa tard. Demanaré m'enterrin amb el teu germà, dins del mateix sac. T'evitaré dues visites a nínxols diferents. Acabaràs d'hora amb la feina. Un ram de flors. Una plorera. Un dia perdut. I jo descansaré en pau.

dijous, 11 d’abril del 2013

Relat d'observat


-Sempre em culpes a mi de les teves derrotes, no vull discutir, segueix aquí tancat, escrivint contra el món, mentre et beus aquesta maleïda cervesa i mires els humans amb menyspreu.
-No us miro amb menyspreu, amor. No és així. Jo només observo i escric. Escric i observo. I normalment no escric el que observo, sinó el que imagino. I si això no fos així tu ara no estaries aquí, parlant amb un escriptor fracassat, renegant d'haver conegut qui et va treure de la pena més gran de la humanitat. Recordes aquelles nits en les que pujàvem a la muntanya dels afores de la ciutat. Tu m'abraçaves mentre t'ensenyava on començava el mar, jo t'abraçava mentre tu em mostraves on començava la tristor. Vaig negar-me el que passava durant molt de temps, et creia feliç. Però el temps t'ensenya a veure les coses amb calma i serenor, i ara puc veure't aquells dies que pujaves amb mi i em feies l'amor, i et veig buida i gèlida, sense forces ni ganes per fer res en aquest món. Ja fa massa que vas volar amb el teu germà. Vas viatjar tan amunt cercant-lo que et vas oblidar d'imaginar. Vius perduda en una història plena de mentides, on mai no  hi passen coses sense sentit. És una paradoxa que visquis amb mi, quan justament sóc el més anormal que t'ha passat mai. Tanca la porta, amor, deixa'm beure aquesta cervesa. Torna al llit i mira't les fotos del futur que mai vas tenir. Jo estic segur que si l'haguessis tingut no l'hauries aprofitat, com tampoc aprofites el d'ara. Ets un cadàver sense bodes cares. Ets un cementiri sense flors de plàstic. Ets un taüt sense bordats d'or. T'enterraran un dia i faran una gran missa amb un clergue parlant de tu. Ell posarà la mà al llibre sagrat i dirà que vas conèixer la veritat de la vida. Però vols que et digui una cosa? Mai havia vist una mentida tan gran.