dimarts, 21 de maig del 2013

Relat d'aigua

Davant seu hi penja una tovallola negra, desgastada, bruta; fa dies que no la posa a netejar. La mira durant una estona i hi veu la tovallola que penjava del lavabo de la casa d'estiueig. Les parets blau fluix de les rajoles eren velles ja quan hi anava. Allà s'hi estava llargues estones, amagat de tot, aliè al món floral que a vegades es convertia en tempesta. No s'asseia ni al vàter ni al bidet; un bidet que, per cert, era del tot estrambòtic, de disseny francès, la seva forma i el seu ús sempre li van cridar l'atenció. Amb l'esquena recolzada a la paret, les cames recollides i els braços agafant-les, mirava aquell vell lavabo, que tenia una claraboia zenital per on entrava la llum fent estranys moviments. Mai es col·locava a sota, tenia la certesa que algun dia cauria i, amb tota seguretat, provocaria una desgràcia. Per si de cas, es protegia sota la pica, on l'antiga aixeta deixava anar unes gotes de forma constant, però pausada. El so que provocava l'aigua al caure trencant el silenci de la cambra li feia mal a l'oïda, maleïa aquell moment. No suportava el so buit que es creava entre gota i gota, ple de crits, de pauses i de por.
Un d'aquests dies en el que estava tancat. Va sentir un crit molt fort, un cop de porta, unes corredisses; després, res més; només, com sempre, les gotes picant sobre l'arc metàl·lic. Sense saber per què va aixecar-se i va sortir. El lavabo donava a un gran distribuïdor, caracteritzat, principalment, per una cristallera gegant que cobria gairebé tot el sostre. Els vidres d'aquesta obra d'art eren de colors i creaven una atmosfera mística, gairebé religiosa, semblant a la que es viu dins les esglésies pel pas de llum modificat pel cromatisme finestral. A qualsevol persona, aquell ambient l'hauria relaxat, llum suau, absència de sorolls, el so dels ocells al jardí... però ell no estava gens tranquil. Era conscient que s'havia quedat sol o, si més no, aquesta era la seva anguniosa sensació.

1 comentari:

Judith ha dit...

Antigament, una de les formes més cruels de tortorar a un presoner era colocar-lo assegut en una cadira, lligat, i fent-li caure, poc a poc, gotes... Això torna boig a qualsevol!