divendres, 28 de juny del 2013

Relat de persianes

Quan havia caminat unes deu passes, s'aturà, es col·locà la cigarreta a la boca, inhalà, es girà i, mentre treia el fum del tabac, mirà fixament aquella casa. 
Aquella rampa lateral, per la que baixava quan era petit, provocant tants de cops que se li pelessin els genolls. Aquells arbres d'abundosa fulla, que deixaven la gespa coberta d'un marró seductor totes les tardors. Aquella entrada majestuosa, presidint la façana que donava al jardí, on obrir les portes era entrar -o sortir- d'un món paral·lel. Aquelles portes velles del garatge, plenes d'esquerdes i de pols. Aquelles escales plenes de vida, recobertes per d'un marbre color de glaç. Aquella olor plena de records i de tristor. Tot es quedava allà, mentre ell decidia si emprendre un nou camí.
A la finestra de dalt de tot, la que donava les golfes, l'escriptor aturava la seva maquinària creativa per observar l'home que marxava. Per un moment es creuaren les mirades. Però aviat se sentí violat, ultratjat, repudiat. Així que decidí tancar la persiana, sense importar-li, gens ni mica, si l'home acabaria marxant, o no, per sempre més.

dijous, 27 de juny del 2013

Relat d'herbes


Estimada Marta;
T'escric aquesta carta assegut a les escales que donen al jardí. Ja fa temps que no véns per aquí i, no puc evitar dir-ho, et trobo a faltar. No només per les nits, quan ploro desconsoladament en notar la fredor del llit; sinó també durant el dia, quan no et sento a prop meu.
Faig el cor dur. Em mostro ferm i seré. Ningú em veu quan les llàgrimes acaricien la meva pell. Però el cert és que hi ha un petit rosegador que, constantment, intenta destrossar les meves venes. El noto pujar braços amunt, fins arribar al tòrax i comprimir-me la caixa fins ofegar-me. Per això surto sovint aquí fora. La brisa que s'escapa entre els arbres i arriba aquí, a les escales, és neta, suau, agradable. Durant una estona oblido el dolor de pit que mata. No recordo cap el motiu pel qual estic aquí i em sento lliure, esperant la visita d'alguns ocells innocents. Pobrets ells, no saben de qui es rodegen. Si ho sabessin no acudirien puntuals a la nostra cita vespertina. Però la desconeixença, que tant sovint crea por, en alguns casos es capgira per donar-nos aquestes sorpreses.
Les escales tenen herbes, molts cops sóc jo qui les netejo. Els meus braços tenen records teus, molts cops ells me'ls esborren.
Et trobo a faltar.

dimecres, 26 de juny del 2013

Relat d'aturar-se

Qualsevol dia el món es para. Ja no hi haurà tic-tac. Ni anar a buscar el pa. Ni el petó de bona nit. Ni remordiments. Ni consciència. No podrem depravar-nos. Ni mirar-nos els ulls. Ni demanar-nos perdó. Ni cantar-nos les quaranta. No seguirem lluitant. Ni podrem cantar victòria. Ni tan sols serem uns perdedors. S'acabarà la misericòrdia. No hi haurà més rics. No moriran els pobres. No viuran els altres. La foscor no ens farà por. La música no ens farà lliures. Les lletres no ens salvaran de res. Els llibres no ens faran més grans.

Qualsevol dia el món es para. Per tu o per mi. Tan se val qui dels dos sigui l'escollit, perquè l'altre ho viurà igual. Les llums s'apaguen. L'horitzó desapareix. Els passos es paren. El verd s'esfuma. La claror no és ni foscor. Perquè en el no-res no existeixes ni tu ni jo. Ni records. Ni vides. Ni morts. Res. No som res.

dimarts, 25 de juny del 2013

Relat de sabates

La Maria fa estona que xafardeja per casa del seu amic Joan. Es coneixen des de fa molts anys, però mai havia estat a casa seva. Coses de la vida, sempre era ella qui l'invitava a sopar o a berenar a la seva casa, mentre que ell no feia mai aquest pas. No és que fos un noi mal educat, ni tampoc que fos un avar, tot el contrari, però sempre que la convidava quedaven a un bar del centre de la ciutat.
Com mai havien estat parella i ni tan sols havien tingut algun tipus de confusió sentimental, les seves trobades eren molt contingudes. Llegien petits poemes que havien escrit durant la setmana, comentaven llibres que es volien llegir o, fins i tot, tot sovint, quedaven i restaven una estona sense dir-se res. Tenien aquella amistat en la que no cal dir cap estupidesa si un no vol. Podien contemplar plegats la gent de la plaça o simplement mirar-se l'un a l'altre.
Xafardejant l'habitació del Joan, la Maria troba un armari ple de sabates noves. Li agradaria preguntar-li per què les guarda, però el que té clar és perquè no les usa. Només s'hi troben sabates del peu dret. 

divendres, 21 de juny del 2013

Relat d'interrogatoris


-Hola, noi, és un nen? -Diu l'home assenyalant el petit que ronda per la sala.
-Sí, sí. -Contesta el pare del jovenet.
-Un nen! És un nen! -Comenta amb una companya de taula. -I com es diu? Insisteix l'home, el qual sembla tenir força ganes de parlar amb algú.
-És diu Rotia.
-Rotia! -Exclama l'home rient i tapant-se la boca per dissimular la seva alegria. -I quants anys té? Prossegueix amb l'interrogatori.
-Dos, té dos anys. -El pare contesta totes les preguntes amb paciència i un somriure a la boca. És conscient d'on és i tot el que passa.
-Dos anys! -Repeteix l'home, que cada cop està més content. -I és viu? -Pregunta amb tota naturalitat.
-Sí... Sí... és viu, em sembla... -Contesta amb cara de sorpresa el progenitor, mentre veu com l'home no para de mostrar la seva alegria. 

dijous, 20 de juny del 2013

Relat de finques

No sempre, però de vegades, el cargol surt a xafardejar què passa més enllà de la seva casa. I quan diem casa no ens referim a la seva closca, que no és pas la seva casa -la pell és la vostra casa?-; sinó al petit cau que hi ha a la part inferior de la paret que sustenta la cara Nord de la finca dels Ramírez. 
Li agrada veure com les formigues treballen, de forma ordenada i meticulosa, transportant tot tipus de menjar i estris.
Quan veu un dels gossos caminant pels volts, però, amaga el cap i es reclou dins de la seva closca. Resta immòbil, no pas per por a què li faci mal, sinó perquè sap que l'alegre  quatre-potes vindrà corrents a fer-li petons i, sense voler, la llengua es quedarà enganxada a la base del llimac. Això provocaria, sense cap mena de dubte, el traspàs instantani cap a la gola del pelut.
Avui ha plogut. Les fulles verdes sostenten llàgrimes plovials. El terra és humit, les parets gotegen. La rampa que porta de la cara Nord de la finca a la cara Sud, on hi ha el pàrquing, és una pista d'acceleració, el cargol baixa amb alegria, sense pensar en la tornada costeruda.

dimecres, 19 de juny del 2013

Relat de pinedes

A la muntanya del Sud hi viu una comunitat humana sense nom. Fa molts anys, gairebé un centenar, una parella de mitjana edat va abandonar la ciutat per establir-se, de forma rudimentària, en una pineda. Poc temps després, un camperol desorientat per culpa d'una malaltia neurològica va fer-hi cap. En menys d'un any ja eren més de mig centenar de persones, moltes de les quals arribaren a aquell paratge per culpa d'unes indicacions errònies que un pastor havia posat al peu de la muntanya. No se sap ben bé per què, però tothom que s'acostava a aquella zona i parlava amb els habitants perdia el Nord i es quedava a viure allà. 
Un dels camperols que hi viu es diu Roger i, ara mateix, té el nas dins de la vagina d'una de les seves amigues. Fa estona que estan els dos estirats. Ella cara amunt, ell bocaterrosa. Ella berena una poma i xerra amb les companyes. Ell intenta dormir, però el remor de les noies parlant i la impossibilitat de respirar pel nas, li dificulten l'acció.
Aviat s'adorm i la flaire vaginal el fa entrar en deliris onírics. Eros entra dins les seves parpelles i la nit els ve a buscar. Ella també s'adorm, besant els pits d'una conciutadana. La lluna admira l'escena avergonyida. Li agradaria baixar i quedar-se, per sempre més, a la comunitat humana sense nom. Però ella no és humana i encara manté el seu nom.

dimarts, 18 de juny del 2013

Relat de turons

Sense telèfon, la trapezista no pot mantenir l'equilibri. Sense tambors, el cantant no pot obrir les portes. Sense cartes, l'alcalde no pot tornar les claus. Algú ha robat els calaixos on amagava els papers del casori. No se sap qui ha sigut, però els nens ja no surten al carrer. Tenen por, ploren i criden. Les llàgrimes dels infants són el tremolor dels grans. Un home s'ho mira tot des de dalt del cim, com si sabés tot el que passa, com si aquell joc no li afectés.
La vida dalt del turó és tan inestable com les fulles perdudes en l'horitzó. Però se sent fort i capaç de tot. Aviat creu que és ell qui mou els fils i converteix aquella trista ciutat en una nova Sodoma.
-Moriu, a mans dels amants. Patiu, cegats per la ceguera dels que creuen veure-hi més que els altres- Exclama aixecant un parell de rocs pintats.
De petit va anar a l'escola del mossèn que ara pateix les crueltats més dures dels carrers grisos de la vall. Ara riu quan el veu amagar-se sota el llit, suplicant al seu Senyor que no li afecti a ell la destrucció.
L'ànima es mor a l'habitació de l'hotel on pengen les llums de neó. Ja res és com abans, ni luxúria ni dones, ni diners. Les habitacions són buides i la vida ha deixat d'acompanyar els minuts del rellotge.

Sense ningú a la ciutat, l'home del turó es mira aquelles runes i riu, ara només queda ell i l'eternitat.

dilluns, 17 de juny del 2013

Relat de drogues


El Director d'una empresa s'allotja a l'hotel més luxós de la ciutat. Acaba d'arribar d'una reunió molt important en la que ha representat la seva multinacional, que vol obrir-se pas en el nou país on és ara. Es despulla, posa música, obre una ampolla de whisky de l'exclusiu bar de la suite i, tot gesticulant, treu de la seva maleta una paperina. Es fa un parell de ratlles, es dutxa, es torna a vestir i surt al carrer disposat a menjar-se el món.
Un obrer es fuma un porro després d'escoltar el seu cap tot el matí esbroncant-lo; no es perd mai aquest canuto després de dinar. El relaxa i, així, pot tornar, altra vegada, a treballar amb ganes de menjar-se el món.
Un dels lladres del centre arriba a la plaça Serrot, allà els seus companys li fan bromes i, en poca estona, ja té un drap enganxat al nas. Inhala cola. Fan broma i es col·loquen als seus llocs, quan passi una turista li estiraran la bossa de mà i sortiran corrents, sentint-se com si es mengessin el món.
A la cantonada de baix, un ionqui estira el braç, es posa la goma, crema el paper de plata i s'injecta el cavall amb ales. La monja del barri ho veu, se li acosta i li pregunta per què ho fa. Ell li contesta que no vol estar sol en aquest món.

divendres, 14 de juny del 2013

Relat de desconfiança


No sap per què. No en té cap prova. No creu que s'hagi de preocupar. Però des fa temps que veu algunes coses que el fan dubtar. No és conscient de si allò li ve donat per les mirades que mantenen, pels gestos que es fan, pel contacte manual que mostren, o pels comentaris que es diuen. Però hi ha quelcom que sobresurt de la normalitat. Qui sap, potser temps enrere va passar algun fet i ell no ho sap. Un moment de confusió, un petó, una excitació sexual, unes carícies, una aproximació carnal... Tot pot ser, i res pot ser. Del no-res neixen les coses i en no-res acaben, però entremig, vés a saber, suors, crits, mossegades i el descans final del coit. 
Negant els propis pensaments, es diu a si mateix, en veu baixa, que és inútil pensar en aquestes coses. Però no pot negar que les pensa. I per tant se sent ridícul. Té sort que ningú sap tot això que li passa pel cap, però en veure els altres mirant-lo, dubte també si ells veuen el que pensa.
Les orelles li envermelleixen, les mans li suen. Estan tots tres al menjador. Ell prem el gatell i un dels tres mor.

dijous, 13 de juny del 2013

Relat de lliures


La llibertat aconseguida pel pres fugit de la garjola més temuda de l'Est i l'Oest del país on mai s'escapa ningú arribà després de buscar durant dies i dies el lloc per on passar sense causar sospites entre els soldats més professionals de tot l'àmbit carceler.
Corre. No  t'aturis. Segueix endavant. Estàs a punt d'aconseguir-ho. Ànims. No decaiguis. Res et fallarà. És el teu moment. Tingues fe. Ets lliure!
Les paraules no pronunciades de l'home lliure escapaven de la realitat amagada als qui mai veien la llum més enllà de les barres protectores que protegien l'habitacle dels reclusos.
Suspir. Ulls tancats. Suspir. Parpelles amunt. Empassar saliva. Nou amunt. Nou avall. Suspir. Llengua sobre el llavi superior. Xoca les dents. Suspir llarg. Ulls tancats.
Una olor salvatge del tot diferent al que estava acostumat a sentir dins d'aquell quadrat que el privava de la llibertat l'embriagava de tal manera que es trobava immers en un estadi volàtil poc real que l'alienava de la situació de perill en la que vivia aquells moments dins del bosc de darrere de la ciutat.
Una fulla cau. La brisa passa entre les branques. Un raig de llum il·lumina un tronc vell. Arbres i arbustos pinten amb colors. Verds i marrons de camuflatge. Animals que no el delaten. Fredor en l'ambient.

dimecres, 12 de juny del 2013

Relat de riures


Traços de carbó pintats amb una sola mà. El quadre no quedarà mai acabat. Colors grisos i obscurs per dibuixar la seva ànima perduda. Va néixer tarat i la gent li va recordar durant tota la vida. Els nens són cruels, diuen, però a vegades els adults ho són més. No calien policies ni soldats per guanyar aquella guerra. Qualsevol que es posava al seu costat, en poca estona, ja l'havia destrossat.
El cor és fràgil, sobretot quan els homes viuen amb escuts de fang. Però quan parles de la família la gent no et comprèn. Tot es percep diferent quan el menyspreat és un home de vidre. Ningú gosaria mai atacar el lleó de la ciutat amb inoportunes paraules de tardor. 
Va créixer com va poder, suportant riures aliens, mirades inoportunes. Va morir enterrat en la vergonya dels seus pares. Ni tan sols va haver-hi un últim comiat. Era el repudiat del poble i tothom s'alegrava del seu adéu.
Ahir va fer deu anys de la seva mort. Una placa sota una obra seva recorda el geni que van deixar morir. No se senten riures ni crítiques; són els mateixos  que van ferir-li el cor els qui  ara li reguen les flors.
Un món on els botxins treuen pit en l'horitzó...

dimarts, 11 de juny del 2013

Relat de manipuladors


Rossa i esvelta, s'asseu a la cadira pensant què es demanarà. Al seu costat, un jove i bell xicot, de la seva mateixa edat, crida la cambrera. "Si us plau, posi'm el que ningú mai demana. I a ella no li portis res, no té ganes de beure més que de veure".
Amb aquestes paraules s'intenten entendre, però és impossible. Dues llengües diferents són una distància molt llarga, però dues cultures diferents ho són molt més.
El lector, ara mateix, s'enfada. No li agraden les opinions forçades de l'escriptor manipulador. Demana, exigeix, suplica i implora una rectificació immediata. 
Ho fa mitjançant el seu únic canal de comunicació amb l'autor del relat: Estripant el paper on està escrita la història.
Immediatament la cambrera reacciona i demana clemència. La noia jove, pren protagonisme i pregunta, aleshores sí, per què entén tot el que passa i, en canvi, no ha entès res del que el seu amic li ha demanat.
Tot passa de pressa, esperant els segons un rere l'altre. Els vells contemplen l'escena, la comenten, la critiquen. Com si tot fos molt normal succeïxen els minuts, les hores i tot passa amb absoluta normalitat. 
"Ningú és amo de ningú", clama el noi al tornar al bar un altre dia. La cambrera li diu que sí amb el cap, li posa una beguda i estripa una carta que vola perseguint unes fulles juganeres. "Ningú parla amb ningú", diu la dona.
I les hores passen, manipulades, trucades. El lector embogeix, esperant conèixer aquells éssers que el visiten de tant en tant. I de tanta bogeria creu aparèixer dins la història. Aleshores, tot gira altra vegada, aquest cop no hi haurà qui estripi el final de la història.

dilluns, 10 de juny del 2013

Relat de muntanya

No ho vull fer, però ho faig. No vull recordar aquelles tardes d'abril, però les recordo. No vull plorar mentre penso en tot allò que vam viure allunyant-nos del món real, però m'allunyo tant ara com aleshores. I les cerveses que corrien a costa d'unes hores no lectives. I els llibres que comentàvem mentre els professors ens oblidaven, i les cançons que sonaven mentre jo escrivia aquell paper brut del bar. 
Corria l'aire pel poble on vivíem, corrien els nostres cotxes quan ens escapàvem muntanya amunt. No hi havia més vida que aquelles quatre rodes que ens empenyien fins a dalt de tot, mirant un horitzó que s'ensorrava quan tancàvem els ull i ens besàvem, quan notaves les meves mans sobre les teves. 
Va arribar el dia final, graduats, allunyats, enterrats dins d'uns records que ja no hi són.
Passo de nit buscant aquell vell brut bar i em trobo un restaurant de menjar ràpid. M'aturo al semàfor i provo de no caure en llastimoses escenes plenes de ràbia i dolor. Accelero escapant d'aquell moment trist i real, pujant muntanya amunt, on ens fumàvem les primeres cigarretes. El camí és tallat, una cinta policial en priva el pas. Sirenes blaves i taronges es barregen en l'obscuritat. Pregunto a l'agent més proper. Una vida ha trobat el seu final.

divendres, 7 de juny del 2013

Relat d'intel·lectuals


"Mil pomes té el pomer. Cada dilluns cauen peres del pomer. La Marta recull els plàtans del pomer. Si no ho llegeixes bé, no veuràs el pomer".
El pare s'esforça per parlar amb la seva filla. Ella no li fa cas. Està més pendent dels nens que juguen al carrer que no pas del que li explica el seu progenitor. La paciència s'acaba i aviat cau una bufetada. La petita arrenca el plor. Té la cara marcada, els dits que li són semblants en genètica han quedat marcats a la seva galta. Però ara ja li presta atenció. "Digues, pare, t'escolto" -li diu entre sanglots.
El pare s'esforça per continuar amb el mateix to, sembla un home pacient. La filla sent tota la frase del pomer i li contesta que, avui, no sap la resposta. Sap que li parla d'una endevinalla; però no té ganes de trobar-ne la solució.
"Pensa-hi, t'anirà bé reflexionar sobre aquestes coses, has de fer-te adulta i tenir la ment clara per actuar, sempre, amb responsabilitat i maduresa intel·lectual", deixa anar el pare mentre li acaricia la cama.

dijous, 6 de juny del 2013

Relat d'únics

Cauen les gotes quan sap que deixaran de caure. Tanca el calaix i pensa en tots aquells records que mai va tenir. Sospira. I torna a mirar per la finestra, buscant aquella pluja que li recorda el jove que mai va ser. I la música el transporta molt més enllà de les notes que canta l'home anglès. I se sent lliure. I se sent alegre. I respira un aire nou.

Però quan torna a obrir el calaix veu la foto d'uns records que s'esborren. Una foto que perd color i llueix un trist desgast provocat per una pluja llunyana. Unes gotes que un dia van caure mentre plorava amagat a les golfes de la seva ànima. Sense paraigües torna a agafar aquella carretera, amb corbes i rectes sense final, quan portava aquella trista foto a la seva mà esquerra i no va poder, per més que ho va intentar, esquivar aquell cotxe que venia de cara i es va endur part de la seva vida.

dimecres, 5 de juny del 2013

Relat de l'infern


En Citanull es reclou a una ermita, dalt de la muntanya, perquè ha decidit canviar de vida. Només ell sap l'obscur passat que va tenir; alguns parlen d'ell com si fos un assassí, d'altres creuen que era un depravat que s'apofitava de belles noies dormides. Ara, gràcies a molt d'esforç i bona fe, cultiva mel i planta carxofes. Tres vegades al dia resa i sempre recorda el turment de l'infern...
-Oh, Déu meu. Em vas abandonar quan més ajuda necessitava. Creia que podia caminar sol pels anells de Saturn. Pensava que seria prou fort per navegar sense veles pels rius de Creont. M'imaginava que era prou fort per situar-me davant del Cèrber i plantar-li cara. Però res del que havia passat per la meva ment va succeïr després. Vaig ser dèbil com les fulles en l'huracà humit del Nord. No vaig poder controlar-me i, deixat de la mà de l'infortuni, vaig saltar de branca en branca fins arribar al món de la perdició. Jugaven amb mi els bufons de Satanàs. Era una pilota en mans de cecs embriegats. No tenia ni futur ni present. Només un passat per oblidar. I la culpa és teva, oh Déu, per abandonar-me d'aquella manera. Ara pregaré per tu, estimat; no pas per mi, que ja m'he salvat. Demanaré amb totes les meves forces que algú et guareixi i t'encamini a bon port, perquè si l'ésser sobrenatural que ens ha de salvar permet aquestes coses, aquest món mai caminarà pel dret.

dimarts, 4 de juny del 2013

Relat de cadires

Quan el colom deixa de volar i s'asseu a la farola de davant del seu pis, ell ja sap quina hora és. Fa temps que no funcionen els rellotges a casa seva, no li calen, no té cap tipus d'obligació. Simplement observa el que veu per la finestra i actua instintivament. 
El colom i ell es miren directament als ulls, com si es coneguessin; com si no els calgués dir ni una sola paraula per poder-s'ho dir tot. Ell obre el moble on guarda les ampolles de licor i en destapa una de vi d'Oporto. No li cal vas. Beu i beu, sense fer altra cosa que mirar l'ocell que l'acompanya i cantar-li una cançó.
Si l'au pogués plorar, ploraria. La trista melodia que surt de les seva boca és tan colpidora com la greu situació de les seves cordes vocals. En poc més de mitja hora la cadira on s'asseu es trenca i l'home cau, amb la mala sort de donar-se un cop al cap amb la vora de la finestra. Està mig begut, s'ha begut mitja ampolla. Ha malgastat mitja vida. 
S'aixeca com pot, intentant no tirar l'ampolla al terra. Dóna un cop de peu a la destrossada cadira i n'agafa una altra. L'ocell ha marxat, segurament ho ha fet espantat pel soroll de la caiguda. Ell es toca el front, té la mà plena de sang. El vi i la sang es confonen, com passa tan sovint amb la realitat. La sang i el vi es barregen, com li va passar en la seva infància, plena d'odi i rebuig.

dilluns, 3 de juny del 2013

Relat de desmais


L'home de la gavardina de color beix passeja pel barri sense anar a cap lloc en concret. No parla amb ningú, només mira i observa, amb deteniment, tot el que passa pel seu voltant. De cop i volta se sent un crit llarg i sec. Una dona, morta de por, s'acaba de trobar un colom mort a sobre del seient de la seva moto. L'home de beix s'apropa i agafa l'au amb la mà esquerre. Es queda mirant el cos de l'animal i mou el cap d'un costat a l'altre. Aleshores, amb la mà dreta, agafa el cap de l'ocell i l'arranca. 
La dona es desmaia i, quan s'aixeca, ja no està al carrer. Té mal de cap i la vista borrosa. No sap on és, però endevina que es tracta d'una habitació petita, pintada de color blau. No està estirada en un llit, sinó en una caixa rectangular.
Una veu greu i imponent li diu: 
-Què trista et recordo quan jaus sense records, que bella et veig quan t'estires al taüt.
Una cara desfigurada apareix en escena, és l'home de la gavardina, que li torna a parlar mentre li acaricia la cara. 
-Moriria entre les teves peces més íntimes. Acabaria amb la meva vida només per jeure aquí, al teu costat, tota l'eternitat.
La dona comprova que no pot moure's, té lligades les mans i els peus. Només va vestida en roba interior. Resta en un taüt. Un home sospira a prop seu. Es posa nerviosa. Crida. Plora. Orina. Es desmaia.