En Citanull es reclou a una ermita, dalt de la muntanya, perquè ha decidit canviar de vida. Només ell sap l'obscur passat que va tenir; alguns parlen d'ell com si fos un assassí, d'altres creuen que era un depravat que s'apofitava de belles noies dormides. Ara, gràcies a molt d'esforç i bona fe, cultiva mel i planta carxofes. Tres vegades al dia resa i sempre recorda el turment de l'infern...
-Oh, Déu meu. Em vas abandonar quan més ajuda necessitava. Creia que podia caminar sol pels anells de Saturn. Pensava que seria prou fort per navegar sense veles pels rius de Creont. M'imaginava que era prou fort per situar-me davant del Cèrber i plantar-li cara. Però res del que havia passat per la meva ment va succeïr després. Vaig ser dèbil com les fulles en l'huracà humit del Nord. No vaig poder controlar-me i, deixat de la mà de l'infortuni, vaig saltar de branca en branca fins arribar al món de la perdició. Jugaven amb mi els bufons de Satanàs. Era una pilota en mans de cecs embriegats. No tenia ni futur ni present. Només un passat per oblidar. I la culpa és teva, oh Déu, per abandonar-me d'aquella manera. Ara pregaré per tu, estimat; no pas per mi, que ja m'he salvat. Demanaré amb totes les meves forces que algú et guareixi i t'encamini a bon port, perquè si l'ésser sobrenatural que ens ha de salvar permet aquestes coses, aquest món mai caminarà pel dret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada