Dimarts dos de juliol de 2013. La consulta del Doctor Fernández és plena de gom a gom. El ginecòleg acumula, des de primera hora, llargues cues a la sala d'espera. Tot i una correcta organització de les seves auxiliars, la demanda de pacients és tanta que costa d'assimilar.
Entre la gent que espera hi ha una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. Va ben vestida, però les seves condicions físiques la delimiten molt. La tremolor de braços i de cap posa nerviós a més d'un pacient, que procura no mirar-la massa. Cada cop que surt la infermera ella presta atenció per si la criden. Però mai no diuen el seu nom.
Al seu costat, una dona soltera llegeix una revista. Està tranquil·la i riu quan troba alguna notícia divertida. També ocupen la sala una parella de joves, deuen tenir menys de trenta anys. Els dos mostren uns rostres plens de felicitat, s'agafen les mans contínuament i es miren els ulls sense por a amagar res. Una altra parella, però, resta més intranquil·la. Durant l'estona que esperen discuteixen sovint, tenen els nervis a flor de pell i ulleres sota dels ulls.
Les hores van passant i els pacients van canviant. De tots els que hi havia a primera hora, a mig matí, només en queda la senyora gran, que no escolta mai el seu nom. De cop, la dona, que no ha llegit cap revista ni ha parlat amb ningú en tota l'estona que ha estat allà, aixeca el cap i li demana a la senyora que té al seu costat si ja són les dues del migdia. Com encara falten uns minuts, repeteix la pregunta unes tres vegades més, fins que li responen afirmativament. És aleshores quan agafa la seva bossa de mà i marxa per on ha vingut.
A l'endemà, com cada dia, altre cop arriba a la consulta a les deu del matí. S'asseu a una de les cadires buides de la sala d'espera i... espera.
Entre la gent que espera hi ha una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. Va ben vestida, però les seves condicions físiques la delimiten molt. La tremolor de braços i de cap posa nerviós a més d'un pacient, que procura no mirar-la massa. Cada cop que surt la infermera ella presta atenció per si la criden. Però mai no diuen el seu nom.
Al seu costat, una dona soltera llegeix una revista. Està tranquil·la i riu quan troba alguna notícia divertida. També ocupen la sala una parella de joves, deuen tenir menys de trenta anys. Els dos mostren uns rostres plens de felicitat, s'agafen les mans contínuament i es miren els ulls sense por a amagar res. Una altra parella, però, resta més intranquil·la. Durant l'estona que esperen discuteixen sovint, tenen els nervis a flor de pell i ulleres sota dels ulls.
Les hores van passant i els pacients van canviant. De tots els que hi havia a primera hora, a mig matí, només en queda la senyora gran, que no escolta mai el seu nom. De cop, la dona, que no ha llegit cap revista ni ha parlat amb ningú en tota l'estona que ha estat allà, aixeca el cap i li demana a la senyora que té al seu costat si ja són les dues del migdia. Com encara falten uns minuts, repeteix la pregunta unes tres vegades més, fins que li responen afirmativament. És aleshores quan agafa la seva bossa de mà i marxa per on ha vingut.
A l'endemà, com cada dia, altre cop arriba a la consulta a les deu del matí. S'asseu a una de les cadires buides de la sala d'espera i... espera.
4 comentaris:
Pobreta, deu estar molt sola. Ja ho diuen que hi ha avis que van a passar el dia a la consulta del metge.
Bona tornada!
a vegades la ficció es torna realitat... :( benvingut guapo!!!!!!
Gràcies!!! ;-)
Publica un comentari a l'entrada