dimarts, 5 de novembre del 2013

Relat de comuns

Negre nit. És de nit. Foscor traïdora que envolta els somnis prudents. Núvols que rodegen la lluna atemorida. Nens que es tapen fins a dalt amb els llençols humits. Udols interminables que glacen l'ambient. Pell dura que s'estova per moments. La imaginació sorprèn els cavallers, que baixen dels seus carruatges i s'enfronten amb malvats fantasmes. Tots tenim un passat ennegrit. Quan tanquem els ulls i les parpelles clouen l'acte teatral, apareixen els morts que no volem veure. No ens valen ni escuts ni llances, ni armadures ni destrals. La valentia no es porta per fora, només existeix per dins. I cau cau la llum, convertida en un crepuscle infinit. Les ànimes s'esbocinen en parts minúscules que recorden grams de sucre irreconsiliables.
Entre llàgrimes i sanglots. Crides fort, atemorit, espantat. Crides buscant qui et contesti. Més si algú ho fes, moriries de l'ensurt. Busques, per tant, sense esperar trobar res ni ningú. Vius, aleshores, envaït per un naufragi d'hipotètiques esperances. Mors, a la fi, contemplant la bellesa dels óssos humans de la fossa comuna.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

quin mal rotllo no? ni que acabessim de passar Tot sants...

Judith ha dit...

No sempre la nit ha de ser de color negre...