dilluns, 16 de desembre del 2013

Relat de vorals

Amb els ulls plorosos i el nas mocós, s’eixugava la cara. No tenia motius per plorar, però cada tarda sortia de casa i esperava que algú el vingués a buscar. Sense cap tristesa recorrent les seves venes, restava assegut al costat de l'entrada d'aquella casa verda que l'havia vist créixer.
Una vida rere l'altra. Un moment desgastat. Una porta tancada que no espera ser oberta. I ell allà fora, esperant. No llegia ni parlava amb ningú.  No tenia vicis ni obsessions, simplement tenia un objectiu a complir. No sabia si mai es faria realitat, però mentre els seus veïns sortien a reunir-se amb amics, ell es quedava assegut al voral.
A vegades un gat venia veure'l, no molt sovint. L'acariciava i el veia marxar. No se'l creia seu ni li tenia estima, però entre el ventet solitari de la tarda, era l'única ombra que li feia cas.

Amb els ulls secs i el nas arrugat, estirava els últims dies de la seva vida. No tenia motius per estar trist, però cada vida que gastava, la tirava.