dijous, 31 d’octubre del 2013

Relat de comarcals

El cotxe s'atura al quilòmetre tres-cents quaranta tres de la carretera comarcal C-23. No hi circula cap més vehicle. Fa un dia esplèndid, el sol irradia amb força i una suau brisa pentina el blat que pinta la resta del paisatge. Aparcat a un costat de la carretera, l'home engega la ràdio i obre les portes. Sona una cançó tranquil·la. El ritme és pausat i la dolça veu que canta prové d'una ànima femenina.
Entre cançó i cançó, els grills i els ocells repeteixen les estrofes que més els hi han agradat, però ho fan a la seva manera, sense que ell se n'adoni de la concordança musical. Mira el rellotge i observa el tic-tac de les agulles. Podríem estar segurs que espera algú. Es mou d'un costat a l'altre i, per fi, s'atura quan veu venir un cotxe. El vehicle que s'acosta ho fa a una velocitat reduida. Gairebé sense fer soroll. Qui sap si amb el motor apagat, aprofitant la lleu pendent de la carretera.
S'atura al seu costat i surt una dona. Els dos protagonistes no se saluden, ni es miren a la cara. Tan sols treuen dels seus respectius cotxes un infant cadascú. Els petits han estat callats. No han dit ni mu. Els asseuen al voral. Els hi fan un petó i retornen als seus cotxes.
Els adults marxen, els nens es queden. No ploren, de moment.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Relat de corredors

Us heu pentinat mai sota una pluja d'estels? La purpurina es cola entre els cabells i el vent et remou l'estómac. Res és semblant a un bistec rus col.locat dins de la sabata. Les llums de neó no funcionen i salten guspires, vés en compte, no t'asseguis sobre un pixat de gos. Lluny es veu la benzinera, amb els homes vestits de mecànics i les mans brutes de petroli. A prop hi ha la teva roba trencada. Se t'ha corregut la tinta. Ploren els teus ulls artificials. No hi ha mocs penjant del teu nas. Per molt que et posis tacons i colònia de mil dòlars et seguiran veient com la meuca de Manhattan.
Bufa, bufa. Escolta, escolta. Estic aquí. No em veus, però em sents. Avui hi ha pluja d'estels i ho farem fins arribar a l'infern. Xupa, xupa. Crida, crida. El senyor del motel no em tallarà el rotllo. Els crits dels veïns m'exciten més del que et penses. Hi ha algú ferit ben a prop, no té sang, no té blaus. És el somni esvaït amb la neu blanca. És el retorn al passat. La infància desconeguda i els crits del pare.
Ho sents tot, ho recordes tot. Plora, plora. Fuig, fuig. Els corredors de la nit ja t'esperen sota del pont.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Relat de consultes

Dimarts dos de juliol de 2013. La consulta del Doctor Fernández és plena de gom a gom. El ginecòleg acumula, des de primera hora, llargues cues a la sala d'espera. Tot i una correcta organització de les seves auxiliars, la demanda de pacients és tanta que costa d'assimilar.
Entre la gent que espera hi ha una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. Va ben vestida, però les seves condicions físiques la delimiten molt. La tremolor de braços i de cap posa nerviós a més d'un pacient, que procura no mirar-la massa. Cada cop que surt la infermera ella presta atenció per si la criden. Però mai no diuen el seu nom.
Al seu costat, una dona soltera llegeix una revista. Està tranquil·la i riu quan troba alguna notícia divertida. També ocupen la sala una parella de joves, deuen tenir menys de trenta anys. Els dos mostren uns rostres plens de felicitat, s'agafen les mans contínuament i es miren els ulls sense por a amagar res. Una altra parella, però, resta més intranquil·la. Durant l'estona que esperen discuteixen sovint, tenen els nervis a flor de pell i ulleres sota dels ulls.
Les hores van passant i els pacients van canviant. De tots els que hi havia a primera hora, a mig matí, només en queda la senyora gran, que no escolta mai el seu nom. De cop, la dona, que no ha llegit cap revista ni ha parlat amb ningú en tota l'estona que ha estat allà, aixeca el cap i li demana a la senyora que té al seu costat si ja són les dues del migdia. Com encara falten uns minuts, repeteix la pregunta unes tres vegades més, fins que li responen afirmativament. És aleshores quan agafa la seva bossa de mà i marxa per on ha vingut.
A l'endemà, com cada dia, altre cop arriba a la consulta a les deu del matí. S'asseu a una de les cadires buides de la sala d'espera i... espera.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Seguim

Estimats lectors;
Segueixo immers en el projecte. Ara ja té forma i està acabat; només queda polir-lo. 
Editors interessats, aneu fent cua que, de tants que sereu, hauré de donar-vos número... #ironiaOn


P.S: Espero tornar aviat amb els relats diaris.