dimarts, 30 de desembre del 2014

Relat de ninots

De bon matí agafa el seu ninot preferit. Abans de rentar-se les dents. Abans d'obrir completament els ulls. El prem amb força, han dormit ben a prop. Ella a dins del llit, ell a la tauleta de nit.
L'abraça amb força i l'acaricia. És seu, de ningú més. El vol per a ella i no desitja que ningú, mai, no el toqui ni el miri. Tants de cops que se l'endú al carrer, mai hom no l'ha vist. Viatja dins de la bossa de mà, entre els pintallavis i l'agenda. És un vehicle poc còmode, però segur. Ella moriria abans de deixar-se robar el bolso. Quan arriba a casa, el duu sempre al seu costat. A la cuina mentre elabora els seus àpats. Al lavabo mentre fa les seves necessitats. Al menjador mentre mira la televisió. Sempre junts, mentre, mentre, mentre...

I mentrestant, ell se la mira, no entén res del que fa, però segueix al seu costat. Espera algun dia poder parlar-li. Creu que algun dia ella deixarà de parlar, parlar i parlar i començarà a escoltar. Ni que sigui una sola frase, una paraula, un crit... el que sigui. Ell està convençut que finalment la relació que tenen ambdós serà més confortable. No sap la raó exacte, però  creu cegament amb aquesta idea. Res el fa pensar en un bucle etern com el que viu dia rere dia. Ans el contrari, cada matí es lleva i no dubte ni un segon: "Avui serà el dia que ella abandonarà els seus rituals i deixaré de ser el seu ninot de vodú".

dimarts, 23 de desembre del 2014

Relat dels Reis Mags

Sonen les nadales pel carrer, els pares omplen els armaris de regals. Els nens van al llit abans que mai, però com estan nerviosos, tarden en adormir-se. Aquesta tardança acompanya els pares fent temps. Copa de vi que ve, copa de vi que va. Un parell de gintònics i alguns licorets per acabar-ho d'adobar.
El pare, tot torrat es vesteix de Pare Noel. La mare el renya: "No veus que el nen dorm, no et veurà! No cal que et disfressis!". Ell se la mira, amb la barba despenjada i el barret brut de xocolata, després li contesta: "Aleshores tu per què vas vestida de Rei Mag?".
Comença una discussió que, en poca estona, esdevé una guerra casolana. Un plat vola d'un costat del menjador a l'altre. La mare és més propicia a prendre les verdures com a projectils. El pare decideix disparar líquids, que taquen més. El saló és una escena bèlica on el Pare Noel i el Rei Mag en són els protagonistes. L'espectador d'aquella imatge violenta és un veí xafarder, que s'ha plantat al costat de la finestra i observa, amb tot detall, com es barallen els dos mites nadalencs. 
El fill fa estona que dorm. Somnia amb uns rens grans, forts, d'unes banyes prominents i robustes, que amb les seves fortes cames naveguen ràpidament per l'espai. Estiren un trineu de dimensions colossals, comandat per un Pare Noel envoltat d'una aurèola angelical. Al seu pas saluda els tres Reis Mags, asseguts en majestuosos trons. Van vestits impecables. Ni una tara en les llargues capes que descansen darrere seu. Corones d'or i de diamants. Guants de vellut. Pulcritud excelsa. Aviat li portaran tots els regals somniats. Es llevarà i els podrà obrir, jugar i viure en un món artificial ple de tot el que no necessita.
Mentre tot això ocorre a la seva endormiscada ment. Els pares ja fa estona que s'han esquinçat els vestits. L'any que ve caldrà comprar-ne de nous. La mare, més que el Rei Mag, sembla la senyoreta que fa les cantonades al barri vell; va mig despullada, amb les calces trencades i tota bruta dels líquids que li ha tirat el seu marit. El pare té un blau a la cara, fruit d'un impacte directe d'un pebrot verd. S'esgarrapen i es criden. S'empenyen i cauen al costat del tió. Allà comencen a besar-se. L'arbre de nadal trontolla quan ell col·loca a la dona a sobre de la taula. On demà seurà tota la família, avui ella jau nua, amb les cames obertes i els ulls tancats. La penetra amb un ritme accelerat, continuat. 
El veí s'ho mira i entona la cançó del cagatió. Avui és Nadal, dia de germanor.

dilluns, 22 de desembre del 2014

Relat de l'Univers

Els llums s'apaguen. Els policies surten a recórrer a la ciutat. L'alcalde no s'atreveix a dir res per la televisió. L'estat caòtic de circulació esdevé una banda sonora de clàxons. La gent aviat crida, s'insulta. Alguns es peguen.
Benvinguts a la ciutat. Exclama un benziner mentre admira dos homes donat-se cops de puny. Benvolguts animals, benvinguts a la selva, li respon el secretari. 
Els llums s'apaguen. I mentre tothom està submís en un estat de desesperació. A dalt de tot, el negre s'apodera de la situació. Has tret mai un tiquet cap a la lluna? Només cal mirar-la, desvestir-se i emprendre un viatge trepidant. A dalt, passada l'estratosfera, els llums no es poden apagar. Allà dalt, més enllà del que els homes mai poden arribar, les estrelles guien els petits prínceps que somnien quan són grans.
El grum demana a quina estació lunar volen anar. Els dos responen mirant-se, parlant d'afers que res tenen a veure. El grum es cansa d'escoltar-los, engega la nau espacial i s'acomiada d'ells. Que tingueu sort, allà dalt tot és diferent. Els hi diu mentre tanca la porta. Aquella porta els separa el món real -el terrenal- de l'imaginari -l'estratosfèric-.
Els llums s'apaguen a la gran ciutat, una nau navega per l'Univers. No els cal benzina, no els cal cap tipus de combustió artificial. Només hores i hores de conversa eterna. Parlen i parlen fins que es besen. Es besen i es besen fins que s'estiren. Estiren i estiren fins que criden. Criden i criden fins que s'aturen. Un cop aturats, nus, abraçats, sense res més que allò que s'han donat. Observen a través de la finestra de la nau. Al fons, la terra, entremig, milers i milers d'estrelles. Han abandonat el seu planeta; ho han fet sense preguntar-se res, només deixant-se de la mà de la sort.

Relat de sucs


Suc de taronja, croissant de cereals i cafè!
Ho demana des del seu llit, vestida amb un pijama gris i parlant per telèfon. Aviat el servent li porta. Ho deixa al replà i l'avisa que ja ho té allà. Ella li ordena que entri i li entregui al llit. Ell no s'hi nega. Com s'hi hauria de negar? Però un cop els dos estan dins de la cambra, es fa un silenci inusual. Acostumats a parlar per telèfon a diari, donant i rebent ordres, de cop i volta l'escenari canvia i els seus actes també.
La valentia de darrere de les trinxeres desapareix quan un no porta armes ni se sent protegit. Van vestits, però es veuen nus. Els hi cal una petita empenta, algun comentari ardent, però no els hi surt. Passen les hores i, com dues estàtues, resten estirades al llit, mirant-se els ulls, evitant pronunciar paraules compromeses. El senyal no arriba i passen tanta estona junts que s'obliden d'on són. Aviat serà hora de sopar. La llegenda explicarà que van fer l'amor vint vegades, que els besos van ser tan llargs i apassionats que els faltava aire, que l'esquena era plena de marques de les ungles, que els llavis estaven inflats de tant petonejar-se. Però més enllà de mirar-se i sentir aquell batec tan fort, fins les postres no va passar res.
Va ser aleshores, quan tocaria menjar-se l'esmorzar per acabar un sopar no realitzat, que ella va gosar dir-li adéu. Quan la por per la desaparició esdevé, quan notem que tot ho perdem, encenem totes les llums del nostre interior, com ho faria un arcàngel anunciant el naixement diví.
Un bes, una carícia, un adéu, un fins mai més... i l'etern plor que ens retorna a la infància, perduts, desconsolats, buscant l'escalfor d'unes mans protectores. Som nens jugant a ser grans, ho som fins que les ferides ens fan mal; moment en el que el retorn a l'escenari teatral més infantil ens converteix en carn d'escena. Mentiders, juganers, joglars sota vestits divertits que ens realitzen com a personatges ficticis. Però ens agrada, ens agrada el teatre, el teatre de la vida!

divendres, 19 de desembre del 2014

Relat de culers


De nit, sota l'obscura mirada d'un depredador nocturn, en una cantonada de Travessera de Les Corts, es reuneixen el Santi i el Jacob. Què tramaran aquests malfactors? Quina en portaran de cap? Què tindran anotat en aquella llibreteta petita? La mainada té prohibit mirar-ho, les àvies els tapen els ulls. Que no vegin tal atreviment, un de genolls, l'altre dempeus. No li demana la mà, ni li fa cap marranada, simplement el més jove li suplica al més gran. "Renova'ls, renova'ls un any més! Són uns pervertits, uns guarros, uns borratxos... però Rufianes, Karanka i Kevin fan un bon equip quan no van de putes.
L'infermer Balci apareix per darrere, en una mà porta el seu nen mimat, l'Avent, i a l'altre duu una bossa plena de pastilles; el protegeix el seu guardaspatlles, el Matheus, amb la seva mirada intimidadora. S'afegeixen a la conversa, però aviat han de marxar corrents. El Miral els ha avisat, Motumbo està per la zona! Cal anar-lo a veure! Josepas i Pol ja hi són, han sigut els més ràpids en arribar. "S'han acabat les misèries", exclama el primer, "És mooooooooolt fort", afefeix el segon.
A primera fila de l'espectacle del transexual, s'asseuen els nouvinguts. No presten atenció al pobre transvestit, Santi, Julio y Martin escolten les històries de l'Uri quan era infantil. "Apassionant! es diuen mentre riuen". 
Al final de la història, com en totes les bones, es presenta la màfia. El Miky i el capi condueixen un cotxe robat, al maleter hi duen el pitjor dels gàngsters, el més àcid, el més cruel. Lligat amb cordes i sense targetes de crèdit a les butxaques... Tita el Domingo!

Relat de marfils


Amb la motxilla carregada de cansament, entra al vagó nocturn. Se li tanquen els ulls, faria tot el trajecte dormint, però no pot. La ciutat encara és més perillosa quan les estrelles es pengen del cel. A més, els vagons són una desfilada de minifaldilles i litrones. Tot són riures, tot són ganes. Ganes de fer coses, de divertir-se, de sortir de festa. 
Ell s'ho mira amb calma, no l'envaeix cap sentiment de nostàlgia, ni tampoc no sent enveja. Simplement és un espectador a primera fila. No porta crispetes, però poc li falta. Observa amb deteniment com es comporta l'ésser humà quan és feliç. A la sortida del metro, més gent, amunt i avall. El carrer és viu i tot el que la foscor s'endú, les persones ho porten. Camina entre balades, esperant arribar al portal amb pressa. Però davant de la porta s'atura, guanya temps. Qui sap, potser succeiria una coincidència nocturna. S'asseuria a una de les cadires abandonades que romanen just davant... L'home del bar encara no les ha guardat. No tindria problemes per seure i esperar que alguna estrella caigués del cel. Somriu mentre treu la clau del pany i pensa si fer-ho. Però al cap d'uns segons la torna a posar. Obre la porta i puja a la seva torre de marfil. Des d'allà se sent segur, pot observar amb tranquil·litat. Des d'allà veu aquella cadira vella de davant del portal, sola, com una oportunitat abandonada. 
Les nits són pels valents. No hi ha estrelles caient del cel. No hi ha música atrevida. Però aquell sentiment nocturn per fi, abans d'anar a dormir, el conquereix i el fa reviure moments passats.

dijous, 18 de desembre del 2014

Relat de crins


Mai vas ser un pura sang. No duies brides de cuir, unes simples cordes et lligaven a mi. Amb elles t'estirava fort, suficient perquè em fessis cas, però no en excés per evitar fer-te mal. Estaves ben cuidat, però et faltava tant a tu com li faltava a ell. Per uns moments vam compartir tot allò plegats. Sorra fina sota l'aigua. Esquitxant a cada pas. Al galop anaves elegant, però a una velocitat mortal. Em produïes un somriure a cada instant. T'acariciava el coll, et parlava a l'orella. La teva dura pell no era impermeable als meus sentits. Et recordo pujant aquells turons, per les roques vacil·laves, però confiava tant en tu que només gaudia del camí.
Cavall salvatge que em vas venir a buscar, et recordo avui aquí; sense platja, sense roques, sense ni tan sols la teva crin; però et noto al acariciar els records d'aquell polsim. El so de les màquines de la ciutat reprodueix el teu trot, picant un cop i un altre el terra d'aquella illa plena de lladres de somnis. Nosaltres vam venir a robar-vos, també, una part del vostre temps; però vas ser tu, cavall salvatge, qui em va robar per sempre més.

dimecres, 17 de desembre del 2014

Relat d'urgències


Aquest matí han ingressat una dona a Urgències. L'han portat en ambulància des del seu domicili. El Servei d'Atenció Mèdica ha funcionat correctament. Una trucada i una ràpida reacció. Els veïns s'han espantat una mica en veure les llums grogues intermitents davant del portal. Però aviat tothom s'ha tranquil·litzat quan han conegut el motiu del desplegament mèdic: La dona ha patit una petita descarrega elèctrica i se li ha quedat el mòbil clavat en el seu interior. És cert que al cap d'uns minuts la versió s'ha desvirtuat adquirint un caràcter sanguinari. Però res més lluny de la realitat, ni violència, ni segrestos, ni terrorisme. Simplement un moment d'escalfor global del planeta canalitzat a l'interior d'un habitatge. És a dir, una dona electrocutada per culpa d'una descàrrega elèctrica del seu telèfon mòbil. El més curiós del cas és que la protagonista de la notícia estava nua en el moment fatídic. Estirada com si fos la "Maja nua", però sense disposar els dos braços sobre el cap, estava recreant-se en la intimitat per aconseguir plaer sexual. En un moment de plena excitació, va voler experimentar amb el vibrador intern del telèfon mòbil i va aconseguir trucar-se 165 vegades des del fix.
La historia, que pot commoure les persones de bé, ha acabat amb el clítoris inflamat i els llavis vaginals socarrats. A causa de l'enrampada, l'aparell telefònic se li ha quedat enganxat i ha calgut una intervenció quirúrgica per extreure'l d'entre les cames. 
A hores d'ara, els advocats preparen una demanda milionària. La dona es recupera de les lesions i la companyia de telèfons més important del país ja estudia si fer-ne d'ella la seva nova imatge publicitària.

Relat d'adolescents


Diuen que els adolescents es caracteritzen per alguns trets indiscutibles, com la cara plena d'acne, fer campanes, tocar-se solets tancats al lavabo o, finalment, apuntar-se a l'autoescola. Hem dut a terme una investigació al respecte des del Centre de Control Sociològic del Barri i hem tret les següents conclusions, que volem constatar i que, esperem, serveixin per desmitificar aquell sentiment general negatiu envers una edat en la que els nois s'adapten a les noves dimensions dels genitals i les dones aprenen a col·locar-se bé els pits dins dels sostenidors.
Així, per la present, constatem: 
Primer de tot, l'adolescència és l'etapa que precedeix l'edat adulta. I d'adult a adúlter hi ha un pas molt curt. Per tant, després de la infància ja ens predisposem a caminar errats per la vida, amb un continuu contrasentit que ens portarà, de ben segur, a creure'ns més grans que els infants i més infantils que els mateixos.
Després, que els tocaments íntims no són propis de l'adolescència; sinó que formen part de la dimensió absoluta del temps de l'ésser humà. Aquest, al pertànyer al grup animal més egòlatra, acaba reprimint tots els sentiments impurs que la societat li demana, però en la soledat s'allibera en el màxim esplendor, és a dir: tocant allò que qualsevol Narcís voldria: un mateix.
Com a últim punt, cal singularitzar un procés massa plural. Cada adolescent és diferent, per això els pares es llegeixen i s'informen contínuament, generalitzant i portant a l'extrem una etapa de la vida que, si no fos pels excessos descontrolats, podríem anomenar bogelèscia, per allò de que un no està boig, però poden fer que acabi pensant-s'ho.
Com a conclusió, de l'adolescència a la mort, de la passió al descontrol, del sense sentit a la bogeria, els humans  es creen etapes racionals en vides irracionals, per allò del què diran.

dimarts, 16 de desembre del 2014

Relat de reclutes


Van provar d'emmordassar-la amb tot tipus de cintes adhesives. Per cada tira que col·locaven, una que perdien. La seva llengua era tan poderosa que podia estripar qualsevol material que li posessin per davant.
Estris diferents, textures variades i colors diversos. Haurien pogut omplir un armari. O millor, haurien pogut obrir una botiga. Tot allò que vendrien hauria passat per la seva incontrolable boca. Segur que els productes tindrien un capital afegit per haver tocat uns llavis tan preuats.
El coronel seguia inflexible, volia que callés. Però la recluta es rebel·lava. Parlava pels descosits i no callava ni sota de l'aigua. I quan diem això no ho diem per dir, sinó que una de les proves més dures i asfixiants, per les que va passar, va ser la de mantenir el cap sota de l'aigua durant un minut. Fins i tot allà parlava i parlava, sense parar. De tant que parlava se li escapava l'aire. Van haver de treure-la abans del que tocava, no la volien morta, la volien callada.
Un cop amb el cap fora de l'aigua, amb els seus cabells foscos xops i les gotes d'aigua lliscant fins la punta del seu nas. El coronel li va agafar el mentó amb força i se la va col·locar a un pam de la seva cara. Es van mirar directament als ulls. Uns ulls cristalins plens de l'aigua que, instants abans, gairebé l'ofega. Per què no calles? Li va dir amb contundència. Perquè vull parlar amb tu. Li va contestar dolçament.

Relat de pensions


A la Pensió Iniesta no esperen ni visitants afamats ni turistes de bona reputació. Només hi van homes amb el cor trencat. Allà es banyen entre llàgrimes de dolor cromat en ambients obscurs i tenebrosos. Els llits són petits i els llençols continuen vells i estripats, com ho eren el dia en què es va estrenar ara ja fa molts anys. Per les parets caminen els néts dels escarbats que van veure'l néixer. Del sostre de les cambres cauen trossos de pintura com cauen les volves quan neva. Les rajoles del bany formen un trencadís modernista que passa desapercebut, fins i tot pels més entesos en decoració. 
Les dones que reben els homes a la barra no saluden ni es posen perfums, mig desvestides s'acosten als clients i els pregunten per la seva deshonra. Quan no hi ha respostes sagnants, les preguntes no poden fer mal.
A la Pensió Iniesta només hi van cors trencats. Una placa prega per ells a l'entrada: Digues que em necessites, però no hi diguis gaire fort". Tothom que la mira creu que l'han posat per a ell; però el cert és que no se sap si ho va escriure un client o una senyoreta.

dilluns, 15 de desembre del 2014

Relat de divans


Rendit, sense forces, entra a la consulta i s'asseu al divan que li té preparat la doctora. Tot li ha sortit del revés. Està cansat i no sap si aquella sessió podria ser la solució. Ha dubtat si entrar o no, però finalment, com sempre, ha acabat assistint a un dels seus llocs preferits.
Amb més pa que formatge, es predisposa a explicar el seu somni. Mentre la psicòloga se'l mira atentament, decideix, de sobte, tancar els ulls. Ell li pregunta si els tanca perquè la seva veu li crea somnolència, ella li contesta que no, que només intenta olorar-lo. 
Les distàncies són les que són, li contesta ell, com no s'apropi més, dubto olori res. Dit i fet, la doctora es col·loca al seu costat i li demana que comenci a narrar tot allò que ha vist durant la nit.
Són massa coses, doctora, provaré de parlar-li només d'una robadora, d'una lladre, d'una segrestadora. Ha aparegut entre el segon i el tercer dels meus somnis. Ho ha fet sota la silueta d'una ombra confusa. Jo sabia que era ella, que era la mateixa dona que es dedica a sacsejar el meu ànim en tot moment.
La doctora, que té el seu pacient gairebé a tocar del coll, li diu que expliqui més ràpid el somni, que la paciència no és el seu fort i que, de seguir així, acabarà sense sentir-lo. Efectivament, quan l'home li diu a cau d'orella que la misteriosa dona dels furts ha estat tota la nit extraient-li la seva ànima, ella perd els nervis i li demana un nom. Vol un nom. Ell se la mira i prova d'evitar-ho, però no ho aconsegueix. Suaument li xiuxiueja: el nom és el teu; l'ànima és la meva.

dissabte, 13 de desembre del 2014

Relat de balades

Tu mai sabràs què és el que esperes de la nit. Caminaràs sense sentit i sense fam. No podràs mirar ningú i esbrinar la seva set. Menystindràs els que respirin per sobre teu. Tu mai sabràs què esperaràs; ni de tu, ni de mi.
De nit, ell camina amb les mans a la butxaca i la mirada alta. El seu pas és contundent. La melodia que sona a les seves orelles no és real, és només un joc, una aventura, un somni més. Però el recorda a cada pas que dóna. Intenta esborrar-lo. Intenta posar-hi tot el lleixiu que els carrers li han prestat.
És difícil viure envoltat de sons estranys, consells condicionats i sota la mirada de l'ull que tot ho vigila. Compte, no t'aturis aquí, no miris al teu voltant. El teu camí està per fer, si romans sense creuar qui sap, potser ja mai més tindràs un carrer per on passar.
Tu mai sabràs el que t'esperarà, ni que la vida et sacsegi, ni que ho tinguis tot de cara, ni que la generositat et regali una comoditat extraordinària. Seguiràs sent un cavaller perdut entre els boscos de la gran ciutat.
Com una dama sense collar véns a buscar-lo a mitjanit. No tens lligams ni llàgrimes per les que cuidar-te. Portes un escut mortal que et fa més viva que els vius. Els teus ulls recorden les deesses gregues, el teu nas transporta a l'antigor cretenca. Els teus pòmuls són poemes de tardor caient sobre rendicions de vagabunds d'autopistes. No tens por a la mirada fosca dels cors abandonats. Et compraran uns diamants i els rebutjaràs.
Aquesta és la resposta que ell esperava, el somni de Tiffany's pintat en un grafit descuidat. Turistes perduts en vides regalades. En aquella illa on te'l vas endur no va entendre el rebuig. Va sobreviure sol i solitari. Ell era l'únic, el repudiat, el castigat. Va alimentar-se de totes les pors que li havien creat, va  beure's tota la sang que havia desitjat. I quan ja no quedava res per destrossar, va salpar mar endins buscant la muntanya més alta del continent. Allà va esperar les notes divines que li havien enviat els missatgers descalços. Allà va seguir fumant aquella herba tan dolenta. Ella el va trobar estirat, amb el cos nu i un gran tall travessant la pell. Tenia el tòrax obert i les costelles partides. Se li veia el cor bategar i els pulmons demanant aire.
Com en les velles llegendes, ella va alçar el dit índex a poc a poc, va baixar-lo apuntant els seus llavis i els va tocar suaument. Calla i deixa de patir, li va dir abans de morir.
Anys més tard, els neoromàntics escrivien sobre l'amor i la mort basant-se en la seva història. Ho feien sense conèixer el dolor que causen dues vides separades voluntàriament. 

divendres, 12 de desembre del 2014

Relat de matinada

De matinada han trucat, ningú s'ha atrevit a sortir al balcó. Hi ha una dona cridant. Els veïns asseguren tenir les persianes baixades. Alguns es tapen el cap a sota del coixí. Estan acostumats a sentir tot tipus de sorolls nocturns, els més habituals són els que vénen després dels robatoris. Qualsevol diria que són gent despreocupada, però en defensa dels veïns hauríem d'aclarir que la costum és el pitjor enemic de la indignació. Així doncs, ningú mou ni un pèl per veure si la dona que crida ha estat atacada per uns vàndals o si, simplement, ha caigut d'una bicicleta.
El cert és que no li ha passat cap de les dues coses, torna a casa després de sopar, porta una quantitat tal de ginebra dins de les venes que res del que pugui fer es considerarà seriós. Ella està de peu, amb una mà es recolza a la farola. Es protegeix el cap amb un barret mexicà i guarneix la cintura amb una banda hawaiana. No cal patir per la seva vida, roman dins de la vorera i no l'atropellaran. Es dedica a cridar i a cantar una Nadala. Es fa difícil saber a qui li canta. De tant en quan la seva veu s'entretalla per culpa del singlot.
Té un únic espectador, un membre del públic que ha quedat totalment captivat i es mostra totalment entregat. És un astre, penjat dalt del cel, a milions d'any llum d'ella, que se la mira amb atenció. Ella no se n'adona, però si ell pogués creuaria l'Univers per fer-li un petó.

dijous, 11 de desembre del 2014

Relat de defallir


La pobra sargantana no pot treure ni mig cap fora del toll on s'ha ficat. El líquid espès i dens en el que es troba és d'una condició totalment desconeguda per a ella. Belluga les cames i no pot nadar, no pot caminar, no pot moure's. Com té mig morro fora del toll aconsegueix sobreviure durant una estona. Se li ve al cap, però, si aquell esforç val la pena. Està patint, té fe i creu que se'n sortirà, però la veritat, pensa, és que té menys possibilitats de les que caldria esperar. 
Una brisa d'aire fresc li entra per la boca com un glop d'esperança, acte seguit, però, el mateix vent esquitxa aquella matèria líquida enganxosa i li fa saltar una gota dins de la seva boca. Just el que li faltava, tenir la gola plena d'aquella viscositat tan agressiva.
Escup com pot per netejar-se la seva llarga llengua i les cavitats interiors. Li costa respirar, cada cop més, per culpa del cansament que va creixent i creixent. Tanca els ulls i rumia què ha de fer. A simple vista només té dues opcions, deixar-se caure avall i ofegar-se completament o seguir lluitant fins el final. El final, aquest terme li crea pànic. Quin serà el final? Sortir del toll o morir a dins del mateix? El final sempre és la mort, sigui quin sigui el camí, es diu. I doncs, si sempre acabem al mateix lloc, per què ens entestem en fer camins estèrils diferents?
Bufarà el vent i seguirà ruixant gotes a la seva cara. Ho farà sempre i quan ella no ho necessiti. Bufarà el vent i li donarà aire per seguir lluitant. Ho farà sempre i quan ella defalleixi.

dimecres, 10 de desembre del 2014

Relat de dalt


No fa gaire estona que ella ha arribat. Els veïns de dalt no paren de fer soroll. Es deu estar morint algú, pensa ell. Ara et moriràs tu, li diu ella. Els dos somriuen i es miren, no tarden ni vint segons en omplir-se els llavis de petons. Les esquenes van xocant contra totes les parets del pis. Són parets resistents, comenta ell. Ho deuen ser, perquè vas molt accelerat. El descontrol ha vingut per culpa d'un buf. Una simple bufada a cau d'orella ha causat tot aquell caos carnal. Ella s'ha excedit en confiança, ell no ha calculat bé les conseqüències. Se li ha apropat al coll i, després d'enretirar-li els cabells, li ha bufat l'orella. Suaument, sense contacte físic directe. Ella ha sospirat, ha premut fortament els punys i ha tancat els ulls. Ell ha volgut acostar-se a l'òvul de l'orella, però s'ha contingut. El problema ha sorgit quan, al enretirar-se, ella s'ha girat per contenir la força que li feien les cames. Les distàncies curtes, quan són mínimes, són letals. Llavi contra llavi, mà sobre mà, cossos unint-se en un de sol i la música, de sobte, sonant a tot drap.
Al llit, ella no porta pantalons, ell tampoc. Les dones a sobre, li demana ell. Això ja veurem, contesta ella. A poc a poc li descorda la camisa. Els seus grans pits ocupen les seves mans, que no tenen prou temps per acariciar-ho tot.
Aviat res és el que era. Aquelles cames nues desapareixen. No ha tingut temps ni de treure-li la roba interior. No ha pogut ni demanar-li que es girés, també a sobre seu, per veure-la d'esquenes mentre movia el seu cos suaument sobre el seu membre. Tot ha esdevingut un no-res. Amb un simple clic l'autor ha esborrat el seu relat per escriure'n un de nou.

Relat de robots


El científic feia dies que treballava tancat al seu despatx. El seu últim invent estava a punt d'arribar en el punt culminant en què tot es decideix amb un simple clic. Funciona o no funciona. Si funciona, el seu creador se sent grandiós i poderós. Si no ho fa, tot s'ensorra i, per uns moments, decideix abandonar la seva gesta. També és sabut que aquests instants de dolor i renúncia duren poc a l'interior dels més tossuts. I normalment els científics destaquen per ser-ho molt, de tossuts, diem, clar.
Amb els llums apagats i només la làmpada encesa, el Doctor va prémer el botó principal i el robot el va saludar. Per moments els ulls del seu creador van ser pura llàgrima. Tot seguit, però, va retornar a la realitat i va iniciar el test de correcte funcionament que havia dissenyat per si tot anava com volia.
-Hola.
-Hola.
-Com et dius?
-Robot rebel.
-Qui t'ha creat?
-Tu.
-Què vols fer?
-No ho sé.
Va ser aleshores, quan el dubte del robot va sorgir, que el seu Déu es va sentir omnipotent! No volia un simple robot de respostes programades, no desitjava una fitxa que es completés a base d'un tot predecidit.
Va ajustar-li quatre coses i va guardar totes les eïnes. Va posar-se al seu costat i li va explicar un conte que havia creat anys enrere, quan encara no sabia que acabaria sent un científic. Tot semblava anar sobre rodes, però el robot va agafar-li la mà i li va deixar anar: 
-No m'agrada que em controlis, em portes per on vols. I no vull.
-Jo no t'he dit res -li va contestar el Doctor-.
-No ho has dit, però ho has pensat. L'ésser humà només pensa en dominar. 

dimarts, 9 de desembre del 2014

Relat de trapezistes

Li va vendre el cor a una trapezista. No ho va fer per res, no ho va fer per tot. No sabia què li passaria ni per què el voldria. Però ho va fer.
Van trobar-se després d'una sessió golfa, ho van fer d'amagat, sense escrúpols, sense consciència.
Ella ara juga amb el seu diminut cor a sobre d'un fil suïcida. Ell s'ho mira des de la grada i no pateix per si cau. Va ser una nit d'hivern, sense saber què fer amb aquell òrgan incomplet, va posar-lo de rebaixes i se'n va desfer.
Ella va ser la primera interessada, no va haver de regatejar, tot per ella i ell sense plorar. Les ànimes caminen sense por quan la foscor de la nit és millor que la claror del dia. Ell duia una jaqueta de cuir que el feia immortal. Ella duia un cor aliè que la protegia del mal.
En arribar l'estiu ell ja no recordava a qui li havia venut. En acabar l'estiu, ella ja no sabia on l'havia ficat. Els cors de neó són tan efímers que poden usar-se una sola nit sense por a perdre la lluentor. 

Relat d'espera


Tic tac. Tic tac. Tic tac. El rellotge de la sala d'espera no s'atura mai. Quan ningú fa soroll s'escolten els seus cops atronadors que relativitzen el temps. A vegades, però, no s'escolten les agulles com cauen, sinó que se sent el remor dels passos amunt i avall. L'espera, senyors i senyores, sempre ha estat un dels moments més terrorífics de la vida. Costa adonar-se del fet que, des d'abans de néixer, ja juguem a l'espera. Esperem sempre fins que morim. Aleshores cedim el testimoni als nostres afins i ells segueixen esperant. Esperen que arribi el metge, esperen que arribi el jutge, esperen que l'enterramorts arribi i s'endugui el cos per sempre més. Però després esperen a la floristeria per comprar un ram, esperen a la carretera per pujar al poble i esperen a la porta perquè els obrin el cementiri.
Tic tac. Tic tac. Tic tac. Fins i tot quan ja no hi ha ningú a l'hospital, ell segueix esperant. Mira el rellotge, mira els peus, es mira les mans i esbufega. S'aixeca i camina passadís amunt, passadís avall. Trepitja les línies per anar, les evita per tornar. Compta cada una de les rajoles escardades i, quan hi torna a passar, multiplica la xifra resultant per totes aquelles que no ha trobat. 
Tic tac. Tic tac. Tic tac. L'espera és feixuga quan un espera que passi alguna cosa. Si l'avisessin que ningú el vindrà a veure, deixaria l'espera, la vida i la il·lusió. Tornaria aleshores al seu llit i no faria esperar a ningú.  

Relat d'incògnites


Li dirà res o no li dirà? El lector està neguitós perquè no sap què passarà. Porta quatre dies sense saber res de res. Ha sentit a dir, en algun mitja de comunicació, en veu d'algun expert, que la literatura ha de ser un mirall de la realitat. Si és així, pensa, allò que llegeixi tindrà molt a veure amb el que ha passat. Ho pensa i després es pregunta: I? I què m'importa si ha passat o no ha passat? I què és el que canvia si l'autor ha volgut crear un mirall exacte o deformat d'allò que l'envolta? La literatura és sentiment, són els temes universals els que mouen el món. El marc és tan sols això, un tros de fusta per on naveguen els personatges. Caldria esborrar les sinopsis d'arreu del món i reconvertir els infidels cremant les seves icones sagrades. 
El lector s'enfada. Està enfurismat. Creu que és moment d'indignar-se i cremar allò que està llegint. Però no té cap encenedor, ni tan sols un llumí antic i gastat. A casa seva tot va amb electricitat. No pot posar el llibre al microondes... Així que decideix agafar un bolígraf i retocar tot el que llegeix. No corregeix errors gramaticals, ni semàntics, ni molt menys lèxics. No perfila personatges, ni adorna descripcions exegerades. Tan sols es clava la punta del bolígraf a una de les  venes del braç i deixa que s'amari de la seva sang. Aviat aquell estri d'escriptura es converteix en una arma letal. El lector perd tanta sang que es desploma al costat del maleït llibre. Ningú vindrà a salvar-lo. Morirà sol a casa seva. Sense cap tipus d'ajuda ni de ritual funerari deixarà el món dels mortals per quedar, per sempre més, imprès amb sang en el llibre que tant odiava. Solitud i odi s'han unit en la clàssica venjança divina.
Se sent el vent del nord xiulant entre les escletxes de la finestra. 

divendres, 5 de desembre del 2014

Relat de línies


Marxa de la ciutat mirant les línies de la carretera. Recorda aquells plans continus d'en Lynch. Rememora aquella sensació de vaguetat absoluta. Canvi de móns, canvi de plans. Avança deixant tot enrere. Deixa aquell somriure letal, aquell no parar de parlar, aquella impaciència juvenil, aquells ulls cristalins, aquell coll ardent, aquelles calces negres petites i transparents, aquells llavis inferiors humits, en un entorn net, depilat completament, aquells pits prominents, aquells secrets vehements.
Els vampirs poden conduir de nit; ho fan sempre i quan alguna donzella vagui perduda pel camí. El coll és el seu àpat. El cor el seu objectiu. Caldran molts metges per recosir les parts trencades, però quan la melodia és trista i suau, la boira s'ocupa de cobrir els camins de la perdició.
Completament nua, jau amb les cames obertes, ell la besa, ella el toca. El tic tac del rellotge centenari penjat a la paret marca el ritme de les mans. No tenen pressa. Es miren. Es toquen. Es fereixen. I com tothom que es fereix, apareix el crit. Entretallat, compungit. Les cames es tanquen i premen la mà gairebé fins estrangular-la. De cop es relaxa. S'ajunten els dos cossos i converteixen aquell acte en una unió de pells i sentiments.
Al final, la mort. Sempre ve la mort al final. Toquen les campanes de l'església més propera i ambdós s'aixequen del llit. Han de creuar el carrer i assistir al funeral. Sonaran cançons boniques i els taüts es cobriran amb flors vermelles. Ells s'ho miraran des de la distància, recordant les línies discontinues de la carretera.

dijous, 4 de desembre del 2014

Relat de melodies

Has sentit mai "The Crystals" parlant de besos robats? Has sentit mai el cor bategar per fer res prohibit? Recordo aquell vell cotxe gris aparcat al garatge, no hi havia qui el mogués, però era el meu amagatall. Hi anava i em tancava allà dins, premia el gran volant amb força i escoltava les velles cançons dels casetes dels meus pares. The Shangri-las, Be my baby, Runaway, The Ballad of Lucy Jordan, Rhythm of the rain, Please Mr.Postman, Donna, Save the last dance for me... totes aquelles notes estaven banyades d'alcohol i nostàlgia. Aquelles veus trencaven el cor de qualsevol adolescent. Em movia en un mar de llàgrimes que només es curava amb alta graduació. Caminava de tort en sortir del cotxe, omplia altre cop el got i hi tornava. La música engegava aquell Alfa Romeo i el feia brogir tota la nit. Conduïa per on cap altre noi de la meva edat ni tan sols somniava. Aquell volant era tan ample que, al donar-li voltes, semblava que el món girés sense parar.

Avui m'he tornat a sentir com aquell nen perdut. Avui he tornat a moure les rodes velles i gastades d'aquell vehicle italià que em feia de casa. M'he assegut al sofà i t'he vist al meu costat, posant aquelles tristes melodies que em feien plorar. No he demanat res al cel, aquest cop no, no m'ha fet falta ni cridar ni mossegar el cuir recosit. Aquesta vegada no tenia les claus, no tenia el cotxe, no tenia ni tan sols els somnis que, anys enrere, m'havien fet viatjar.

Relat de combats

Entre el Bosc de Mitjanit i la Muntanya Perduda hi passa un riu de poc cabal. Només en èpoques com en les que ara vivim, en ple desglaç de maig, baixa l'aigua amb tanta força que s'endú troncs i tot el que es posa per davant.
Els dos exèrcits han triat un moment complicat per barallar-se, els soldats que caiguin al riu moriran. Se senten trets per tota la gran extensió de l'antic Comptat de Reste. Les famílies romanen tancades a casa seva. Els nens ploren i les mares els distreuen com poden. Els avis d'ambdós bàndols s'han reunit per mirar de trobar una solució pactada, però els joves no volen escoltar a ningú de l'altre costat. 
Projectils llençats amb la pitjor de les intencions. Estratègies plenes de traïció. L'home convertit en animal de presa. La irracionalitat escampada a la vora del riu. Sang i membres mutilats adornen la riba. Una orella escapçada reposa al costat d'una pedra mil·lenària.
Entre aquest panorama devastador, apareix una dama en barca. El riu baixa amb força, però ella controla el descens i el converteix en una plàcida i calmada navegació. Amb una mà a cada rem, apuntala la petita embarcació per aturar-se entre els dos exèrcits. Va vestida amb un pijama de feltre, adient per a una nit d'hivern. Mira un per un tots els soldats que estan propers a l'aigua. Ella somriu. La força de l'aigua desapareix i, en poc menys d'un minut, les aigües es calmen. Aprofita els instants de quietud per deixar anar un dels rems. S'acaricia els cabells. Els soldats es pregunten què fa una dona com ella allà al mig. No ho saben i no ho sabran mai. Tots se l'imaginen al seu costat, lluny d'aquells fusells i d'aquell paisatge ple de sang humana. Cada una de les ments que miren aquella donzella se l'endú a dins del bosc, per besar-la, per acariciar-la, per donar-li tot el plaer que la vida militar els hi ha privat.
La dona del pijama sobre la barca torna a agafar els dos rems, els subjecta amb força. A poc a poc la corrent torna al seu ritme habitual, l'aigua xoca contra les pedres, s'endú troncs i branques i, sense dir ni adéu, també s'endú aquella boca tan sensual. Els soldats es miren, obliden el que ha passat i retornen al combat.

dimecres, 3 de desembre del 2014

Relat de terrats


Ascensors que viatgen a l'infinit. Viatjants que transporten bidons de benzina. Han construït l'edifici més alt del món només per prohibir l'accés al terrat.
Els avis del poble juguen al domino, les àvies pinten les portes amb sanefes. Els núvols no s'atreveixen a passar pel carrer major, tot ha canviat des del dia en que van vindre els homes ben vestits.
Un dels nens del barri ha col·locat esbarzers a l'entrada de casa, li pregunten si ho fa per vetar l'entrada dels senyors del poder, els hi contesta que no. Ell decora les cases amb arbustos de tota mena, siguin o no siguin, existeixin o no existeixin, aquells homes plens de diners.
Alguna cosa passa a l'habitació de dalt, se senten nens cridant i dones plorant. Per primer cop a la vida el nen té la sensació de no ser culpable de res. Però al mateix temps, un cruiximent interior el fa sentir culpable d'alguna cosa, que no sap què és.
Segueix creixent i creixent, s'oblida de qui va ser. I quan altre cop, en plena nit, sent els crits dels nens i els gemecs de les dones, recorda aquell estadi innocent, en el que creia que tot era infinit. 
Pren corrents la clau del terrat, puja a l'ascensor i prem l'últim dels botons. El trajecte és tan llarg que, un cop ha arribat, no recorda per què hi ha anat.
De tornada s'atura al replà inferior, la porta està tancada, no es pot sortir a l'exterior, els esbarzers han crescut tant que no hi ha forma de sortir. Pensa en cridar els homes més rics, rumia si demanar ajuda a l'exterior, però a dins del seu amagatall i viu tan bé, que implora perquè mai ningú el tregui d'allà.