divendres, 31 de gener del 2014

Relat de fulars

Dimarts per la tarda, plou a bots i barrals. S'ha instal·lat una tempesta sobre la ciutat. La gent tanca les parpelles com si, així, es mullessin menys. Alguns es posen diaris sobre el cap. D'altres, més previsors, obren el paraigua i es posen a aixopluc sota un cobert. Les llums dels cotxes s'envolten d'aurores místiques. L'asfalt s'omple de tolls que esquitxen aigua bruta.
Allà dalt, ella té les mans lligades amb un fular lila. Contrau les cames com pot, amb energia, però ell és més fort i no deixa que les tanqui. Els dos estan estirats al llit, mes no un sobre l'altre. Ell fa estona que li besa l'entrecuix i, per això, jeu a la part final del llit. Ella tanca els ulls i prem els llavis l'un contra l'altre, usant les dents per fer força. Li agradaria deixar-se anar i agafar-li el cap amb ímpetu; però no es pot deslligar. Crida. Crida molt.  La música de l'habitació sona a volum alt, els veïns no senten els seus crits. Ni tan sols el que viu més a prop escolta res de res. És un home d'uns cinquanta anys que llegeix el diari i, ben a poc a poc, consumeix la seva vida passant les pàgines del mateix periòdic que va comprar fa dos anys.
Al pis del fular lila, la dona nua té els mugrons erectes, la pell de gallina i el cor a punt d'explotar. Entre les seves cames s'ha instal·lat la humitat. Notes de calor es barregen amb la fredor que circula pels seus òrgans. La llengua parla un altre idioma, no calen paraules. Entre tant moviment, un esglai, un altre i, finalment, un sentiment de buit total.
Ha parat de ploure, però el cel segueix gris. El veí continua passant les pàgines del diari i, en arribar al final, torna a començar.

dijous, 30 de gener del 2014

Relat de minuts

En Jan fa estona que no es mou. Mira l'horitzó i recorda el jardí que el va veure créixer. Quan els seus avis regaven la gespa, ell saltava per sobre l'aigua que brollava. L'aurora que es creava ralentitzava el temps. L'àvia somreia i li donava la mà a l'avi. Els gossos bordaven i s'estiraven a terra al costat del Jan. Les hores no es comptaven i els dies es feien curts. Anar a dormir tard era la sense norma que tenia. Es despertava amb el soroll de les tisores de l'àvia quan podava el jardí. Esmorzava dibuixant la música que sentia. Art i distracció duraven tot l'estiu i alguns caps de setmana de primavera i tardor. A l'hivern no hi anava mai. Fet que encara li creava més ganes de tornar-hi amb el bon temps.
La casa del jardí se l'havia fet tant seva que, amb el temps, va passar a ser-ne el propietari. Ara, el Jan segueix tenint les mateixes emocions; però necessita l'ajuda dels seus dos infermers per moure's. Ambdós l'agafen, cadascú per un costat, i l'aixequen de l'hamaca on està estirat. El posen a una llitera i se l'enduen a l'habitació, el netejaran i el deixaran al llit, on comptarà els lents minuts que li queden per morir.

dimecres, 29 de gener del 2014

Relat de clonats

Han robat un reliquiari ple de sang. Sang del Sant Papa, diuen. Els dos lladres són científics a l'atur. Els directors de la multinacional on treballaven els van fer fora de l'empresa per reduir els costs anuals. Beneficis, beneficis. Només volien beneficis. Però tot científic sap que el més important per buscar beneficis és invertir; no pas reduir costs.
El cas és que els dos homes, ara lladres, van ser acomiadats i relegats a la misèria social. Amb la poca liquidació que els va tocar van viure com van poder durant un any. Convivien les dues famílies juntes, en un mateix pis de dimensions reduides. Dues dones i dos homes al mateix llit pot semblar un motiu d'alegria, però si això esdevé per imposició de la pobresa, passa a ser motiu de malestar.
L'apreciat lector segur que es pregunta per què volen el reliquiari els dos aturats. I la resposta no és ben clara, de moment el guarden en un armari. El tenen tancat amb pany i forrellat. Les seves dones desconeixen el sant secret que descansa en el fals fons de l'armariet on guarden les compreses.
Aviat deixaran fluir les seves brillants ments i convertiran aquell líquid vermell en un autèntic brollador místic. Crearan un circuit tancat, afegiran neutrons i protons, extrapolaran el nombre radical de l'eix del mal i, quan la massa estigui a punt de destruir-se, afegiran l'essència del portaveu de Déu.
Pans multiplicats, papes clonats.

dimarts, 28 de gener del 2014

Relat de llençols

Quan estic estirat al teu llit, em sento un fugitiu de la llei. Espero sempre que sonin les sirenes i apareguin pels finestrals llums de color cirera. Però això no succeïx mai. Hauria de ser, doncs, un motiu d'alegria poder seguir aquí, entre els teus llençols, olorant el teu olor corporal que tant anhelo quan no et veig. No obstant, el meu cor s'adorm i l'excitació primerenca, la del lladre que comet un furt per primera vegada, s'esvaeix. El relaxament interior encomana el meu estat físic i, sense poder-ho evitar, tanco els ulls i respiro profundament on tu, cada nit, viatges tan lluny com ningú mai sabrà.
Em fa basarda pensar que aquest estadi, en algun moment, s'acabarà. Per tant; segueixo immers en el frec a frec dels teus somnis. Lluito per entrar, a través del teu coixí, en el teu món oníric. Batallo per ficar-me dins dels teus desitjos. Mai sabré si ho aconsegueixo o no, però aquests moments de soledat acompanyada, gaudint de la teva absència, em delecten en l'onanisme plaent de qui veu la passió més enllà de les mans.
Els actes no són ni volen ser. Els somnis no volen ser, però són. Són tot el que som els humans, quan ens comportem com animals. 

dilluns, 27 de gener del 2014

Relat de voltors

Assegut a la vorera més baixa de l'avinguda Nord. Mira com els homes de bé caminen sense veure'l. Ja fa estona que se sent un mort abandonat. Té els pantalons molls i les sabates estripades.
Aviat tornarà a alçar el vol, es creuarà amb els botxins que el van enviar a la fossa comuna i, aleshores, tindrà el coratge d'apropar-se als cors buits que el van insultar.
Però mentrestant segueix orinant-se a sobre; no té esma ni per dissimular. Les quatre monedes que li han regalat els vianants sap que són la caritat dels qui volen curar-se el cor. No les vol, les tira contra un aparador i trenca el vidre. Aviat té el circ muntat, un parell de policies i una veïna recriminant-li que li espanti els clients. I ell es pregunta si algun dia algú el va avisar de què això passaria. El renyen com si tingués quatre anys. Li perdonen la vida i li donen consells de com hauria de viure. Ell diu que sí a tot, però no escolta res del que sent. Són extraterrestres mutants que han arribat d'altres planetes; són cavallers espacials que viatgen a bord d'una vida tan llunyana a la seva que, per molt que els escoltés, no entendria res.
Tanca els ulls i s'imagina un bell flamenc, amb la seva pota amagada. L'animal menja sense preocupar-se per les feres que el ronden. El bell flamenc és immortal, sigui, o no, devorat per les dents d'uns ferotges voltors.

divendres, 24 de gener del 2014

Relat de llavors

L'Home de sabates de plàstic camina sense rumb. Aviat es troba la Bella dorment del matalàs vell. S'aturen l'un davant de l'altre i es miren a la cara. "Què ens ha passat?" Es pregunten sense dir ni paraula. "Com hem sigut capaços de destrossar-nos d'aquesta manera?".
Els dos s'asseuen al banc de la plaça i miren els coloms menjant llavors que una dona ha tirat per terra. Ella li diu alguna cosa, però ell no l’entén. Segueixen observant aquell menjar brut que engoleixen els ocells sense pausa.
Un nen passa corrents i espanta l'aviram. Els pares vénen darrere seu. S'agafen de les mans i riuen en veure el seu fill cridar sense parar.
En uns instants els coloms ja han tornat. La Bella dorment escup al terra i renega del xiquet que s'ha endut la felicitat. L'Home de sabates mou el cap, no perquè no hi estigui d'acord, sinó perquè no l'ha entès.
Passen les hores i cap dels dos diu res més. Finalment, ell agafa la seva bossa bruta plena de llaunes buides i marxa. Ella se'l mira i repeteix altra vegada un renec. S'ajup i agafa unes llavors que els coloms han deixat.
El riu no passarà aquesta nit. Els carrers humits tornaran a ser secs. La pluja acarnissada donarà una petita treva. I dels records que els rodamons creïn avui, els humans ens farem més animals.

dijous, 23 de gener del 2014

Relat de maduixes

Maduixes amb nata per sopar. És fàcil menjar-s'ho tot quan un no té gana; però és més complicat quan un no hi veu. Vols venir amb mi a ballar? Aquesta nit portaré barret de copa, un elegant vestit negre i mocassins de vellut.
Deixa'm venir amb tu. Deixa'ls que vinguin amb ells. Una altra nit fora de casa. Alguns cops, no sempre, penso que tu i jo som un. I quan et veig davant meu m'imagino a ella dalt de la torre cridant perquè algú la vagi a recollir. Els seus crits són tan forts que a l'endemà encara cauen llàgrimes de dalt del cel. Miro amunt i veig els núvols esvair-se. Deixa que el ball marxi amb tu. Jo miraré com ells t'admiren mentre plores. I no digues que torni ni avui ni demà, que el futur el vaig gastar pensant en l'ahir. Sento el cor bategar i em cauen les orelles, fruïm tant quan estem junts.
Maduixes amb nata per dinar. És fàcil imaginar-se un àpat sense comensals, però la taula és plena d'ocells carronyers esperant l'esquelet humà. Camino sol ja sense veure't dansar. Et recordo vagament amb les mans fines i llunyanes. Les arrugues deuen ser ara marca de vida viscuda. No hi ha res més a desitjar.

La vida sembla tan senzilla quan agafes la sorra amb les mans. Tot s'escapa i tot es difumina. Una nit diferent m'espera entrant dins del nínxol sagrat. Capellà no em fallis i canta'm la marxa nupcial. Avui és quan em convertiré, per fi, en l'home que sempre va voler l'ésser suprem, l'esclau sense ànima, el trist fum místic celestial.

dimecres, 22 de gener del 2014

Relat de missatgers

De nit, quan el missatger va arribar a casa seva, ella no va voler obrir la porta. Obre'm, per Déu, cridava des del replà. Ella no contestava i ell sospirava...
Esperances trencades i el missatge sense entregar. Tornava cap a l'ascensor pensant en per què ella li feia això. Altre cop l'havia enredat i tot s'havia enfonsat. Conduïa directe cap a la seu de la missatgeria i preguntava a la seva companya si l'encàrrec era correcte. Sí, ho era. Esperances trencades i missatges a la paperera.
Un altre matí llevant-se amb el despertador de la rutina. Un altre transport insuportable dins d'una llauna, com qualsevol sardina. Les mateixes bronques insofribles, els mateixos badalls directes al cor. Una vida sense gust és com una tomba sense mort.
A mitja tarda una trucada esperada. La secretària agafant l'encàrrec: el misteriós paquet de tornada cap a la casa prohibida. De lluny l'ha vista molts cops, de prop no pot ni acostar-s'hi. Ella el repudia. Ell la desitja. El paquet va i ve tants cops que ja no sap de qui és. L'agafa amb les mans i el posa dins d'una caixa de cartró, és un cor bategant que anhela colar-se en els seus texans. Però la força i l'ànima del missatger, per molt que ell ho vulgui, no seran prou per ella.
De nit arriba a casa seva i, en trucar a la porta, no obté resposta. Jura que no hi tornarà mai més, tot i que sap perfectament que al vespre següent estarà al mateix replà, olorant el seu perfum, espiant per la finestra. Veure-la un instant és més del que aquella porta li podria donar. Esperances trencades i un missatger a punt de morir.

dimarts, 21 de gener del 2014

Relat de batecs

El cor bategava lentament. Cridava, sense forces, que algú vingués a ajudar-lo. Però el compàs era tan pausat que, difícilment ningú podia sentir-lo. Les forces minvaven i la suor apareixia per la clariana que deixava veure el seu front. Gairebé no es movia. Sabia que no podia malgastar ni un xic de força. En mode repòs absolut deixava que la circulació i la respiració actuessin soles, sense cap motivació física. A vegades, respirar és un luxe; pensava.
De cop i volta, quan creia que ja tenia controlada la jugada, notava com el tic-tac intern pujava acceleradament. No se sentia tan dèbil, però els pèls dels braços se li posaven de punta. El cos, de  cap a peus, deixava de tenir presència; només sentia una part de dins seu: el cor. Bategava a gran velocitat, com si tingués pressa per fer alguna cosa. L'artèria dreta del coll se li inflava. Li costava respirar. L'acceleració interna el descontrolava. Era capaç de fer els gestos que abans no podia ni imaginar, però era maldestre com mai. Ho tirava tot a terra. Intentava posar-se de peu i queia. Sabia que havia de tornar a l'estat de repòs que havia aconseguit instants abans, però el control del cos estava ens mans d'algú que, de ben cert, no era ell.
Quan la inestabilitat semblava apoderar-se de la seva ànima... Una visió inesperada, un molí de vent, un cop d'aire... i els ulls plens de llàgrimes, plens de vida.

dilluns, 20 de gener del 2014

Relat de missatge

Les coses havien d'acabar, passés com passés, d'aquella manera. El Marc feia estona que estava al xamfrà equivocat. El Roger no li feia ni cas. Per molt que el Marc intentés cridar-lo, el seu amic estava massa distret parlant amb la Susie. Era feina absurda. Així que ambdós van estar incomunicats durant tot el matí. Per sort, jo estava a dalt del pis, assegut a la meva cadira de plàstic que m'havia reglat la tieta farà ara vint anys. Me'ls mirava i reia. Quin parell. Els demanes una cosa i fan el que volen. Per sort, tot aquell pla meu no era més que una altra estratègia per intentar que la Susie estigués ocupada mentre jo llegia el diari. Havia de buscar la secció de successos. Trobar una notícia que parlava d'un irlandès i, després, descobrir el missatge que el meu amic Joseph m'enviava des de quilòmetres enllà.
Mare de Déu santíssima, no sabeu com em vaig posar quan vaig desxifrar el missatge. La Susie era l'objectiu. Jo, l'objecte. Ells dos, els extres. I de lluny... de lluny una melòdica cançó dels Beatles inundava una habitació plena de fum.

divendres, 17 de gener del 2014

Relat de plantes

S'alimentava de secrets. Per cada gota d'aigua que queia sobre seu, creixia un xic més. Era una planta fugitiva, buscava amb tots els mitjans possibles eixir d'aquell terreny fanganós. Però no ho tenia fàcil, unes llargues arrels l'aferraven allí sense deixar-li escapatòria.
La seva intenció, cal dir-ho, no era només marxar del camp on estava plantada, sinó que ella volia molt més, desitjava explorar nous terrenys, conèixer altres plantes, observar altres horticultors. Mes el sol sempre, dia rere dia, li recordava que, anés on anés, sempre hi trobaria els mateixos raigs de llum. Mai podria escapar de l'alegria i la calor que oferia el gran astre celestial.
Fent força no va fer res més que cansar-se. Van passar els dies i, quan ja s'havia donat per vençuda, va venir un home amb una fals a la mà. Cap record, cap mentida. Cap cap penjant del seu tronc. Tot va desaparèixer i, naturalment, al seu lloc es van plantar altres plantes buscant noves mentides.

dijous, 16 de gener del 2014

Relat de psicotròpics

Miro la lluna a través de la finestra i me la imagino amb samarreta blanca ajustada i texans negres sensuals, dient-me: passa, entra a la nit. Però poc després m'adono que la meva imaginació és fruit dels psicotròpics que els Mossos m'han donat. Crec que no hauria de relacionar-me més amb aquell musculós calb, sempre m'acaba donant merda de baixa qualitat.
Em costa, però vaig fins al lavabo. De camí ensopego amb una prestatgeria i faig caure una foto. Freud diria que alguna cosa del subconscient està actuant, perquè la fotografia és la del meu casament. Jo li respondria que a la seva època les drogues no eren tan dures com aquestes que em passa el defensor de la llei.
Els esforços que faig a càmera lenta, per obrir la porta, troben el seu premi. Per fi sóc al bany. Em miro al mirall i noto com la temperatura em puja. No em reconec. L'home que hi ha davant meu no s'assembla a mi. És espantós, té la cara deformada i un ull penjant a mitja galta. Inevitablement, em poso nerviós. Necessito una dutxa. Hi entro. Sense desvestir-me. Encenc l'aixeta i deixo que l'aigua freda em mulli tot el cos. Amb prou feines hi cabem tots dos, la banyera és petita. Ella s'hi ha ficat sense avisar-me. La seva samarreta blanca és ara completament molla. Es treu els texans amb dificultat. M'abraça. Em besa. Li acaricio els cabells xops i li passo el dit per sobre dels llavis.
Al cap i a la fi, no és tan dolenta aquesta droga, fins ara no m'havia dutxat mai amb la lluna.

dimecres, 15 de gener del 2014

Relat de truncats

Estic esperant-te en la llunyania. Sé que no vindràs. No sé com acceptar-ho, però em resigno sota el sol brillant. La pluja ve els dissabtes, quan tu i jo passejàvem, en un univers llunyà. La ràdio ja no sona, res és com abans. El sofà imaginari, en el que em vas abraçar.
De nit les estrelles brillen i brillen. Tot sembla idíl·lic, però ja fa molt que vas marxar. Les llàgrimes m'acaronen, els ulls se m'entelen i torno a sospirar. A vegades em sento sol. Em costa d'admetre, però veig com els dits es toquen i toquen. Aquells matins pentinant-te, el teu somriure s'escapava, quan t'espiava sota el camisó. Recordo quan te'l treia, els dos suant i amb la pell erecta, sentíem el frec a frec, amb tot el que no va passar.
Avui he baixat al forat, just al pou de la ciutat. M'he tancat en una resclosa, esperant rebre la soledat. Aquella foscor absurda, m'ha semblat la mort eterna, però res era més dur, que acceptar la realitat. Tu mai m'havies mirat, jo mai t'havia acariciat, i és que era tan dolç d'imaginar... La vida es trunca amb la realitat.

dimarts, 14 de gener del 2014

Relat de fòrceps

Empeny, fes força. Va, apreta. No pots defallir, ara. Nosaltres farem la feina que toqui, no et preocupis per això. Tot sortirà bé. Relaxat... No tant! Fes força! No paris, segueix, segueix. Agafeu-li els braços... lligueu-li els braços! Necessito que estigui quieta, però que faci força per baix! Per favor, voleu fer el favor d'ajudar, no veieu com està la pobra dona? Això es complica per moments. Necessitarem eines. Va, eines! Porteu-les! Tu, no estiguis quieta, ajuda. Posa-li sedant per via. Tan fàcil que semblava.
Dona, ajuda. Si tu no col·labores no hi haurà forma de treure'l. Empeny! Pensa en alguna cosa que et faci ràbia. Tranquil·la, aquestes eines no fan tant mal com sembla. Infermeres, fòrceps! Llum! Necessito que estigueu pel que fem! I la seva parella? On és? Com és que no està aquí? Collons, avui esteu tots dormits o què? Aviseu la seva parella, que entri ara mateix! Tu, prepara-li un tamburet... amb respatller, que sinó caurà desmaiat.
Noi, no t'atabalis, seu. Per molt que no ho sembli, està tot sota control, Ara veuràs com en un minut li trec el comandament del televisor que li has posat per darrere.

dilluns, 13 de gener del 2014

Relat de durs

El soroll de la moto trenca el silenci dels dos amants. Fins ara només gosaven tocar-se les mans. Acariciar-se els dits. Vorejar els cossos. Ho feien amb mirades de desig. Amb ulls furtius i sentiments ferotges. Passar l'un al costat de l'altre era pura provocació. Parlar era excitar. Quedar era temptar la sort.
Ja situats a l'inframón. Una de les làmpedes il·luminava amb intermitència. El motor de la moto produïa una música enfarragosa. Ells dos es miraven. L'un davant de l'altre. Ell l'ajudava a posar-se el jersei. Just ara que volien treure's tota la roba, els tocava abrigar-se. Una mà a la cintura. Una altra camí del pit. Els llavis apropant-se i, mentre ella li acaricia l'entrecuix, escenifiquen el bes del pecat. Cap serp a les branques de l'arbre. Ni rastre del paradís diví. Simplement un moment etern de sensualitat que es romp amb l'espetec d'un clàxon.
Abans de pujar a la moto i fugir amb el seu marit per sempre més, ella li diu: "El pròxim cop, això d'aquí baix ho vull més dur".

divendres, 10 de gener del 2014

Relat del sisè

Al sopar de nadal, el mico ja tenia preparada la fruita per fer malabars, era un barman ensinistrat que vestia un barret de joglar i capes de feltre. Tots reien mentre ell preparava beuratges màgics sense parar ni un moment.
La dona de la casa cridava el seu marit, on vas amb aquestes birres, per Déu. La finestra s'obria i el vent entrava refrescant la bogeria col·lectiva. Era el moment de tocar el saxòfon, era el minut de glòria de l’il·luminador de la muntanya. No tothom sabia d'on venia la música, ningú podia escoltar res, però a tots els semblava meravellós. La banda musical seguia amb ritme la cançó del funeral. Mentrestant, a dalt de tot, un home vomitava i defecava, no feia soroll, però els veïns ho sabien i, als ulls de Déu allò no era bo.
Van canviar-li el nom a l'edifici, els homes van vestir túniques i les noies van prendre sedants. Els gats picaven els dits contra els finestrals. Una dona despullant-se, un home ballant. Ningú havia vist mai res semblant, dos felins observant la suor de dos humans.
El professor delectava amb les seves lletres immemorials, els alumnes no escoltaven perquè no hi eren. La gent s'havia esfumat de la festa del sisè pis. La lluna s'havia quedat sola i no volia sentir a parlar del sol. Els núvols volien entrar, però la coca no era de farina. La muntanya s'ensorrava i ella continuava ballant i ballant. Entre tanta visió estratosfèrica, ell va deixar anar el paper. Aleshores  tots van aparèixer altre cop mirant-se a les cares. No sabien què havia passat, no sabien què havien fet, però  la muntanya seguia allí, immortal per sempre més.

dijous, 9 de gener del 2014

Relat de l'estranger

L'home s'acostuma a fumar quan li donen una cigarreta...
De peu, caminant per la platja. De peu, amb els ulls cegats pel sol. De peu, camí de la frustració de la vida. Ell segueix igual: Escèptic, apàtic, cansat, avorrit i acostumat. Acostumat al canvi de ritme imposat per un món aliè al seu.
Té una pistola a la butxaca i no sap bé què ha de fer, però li han dit que sigui un amic i ell ho serà. Després li diuen que ha de ser jutjat i ell ho acceptarà. Resulta que va ser el fill d'una dona morta i, naturalment, també ho va acceptar.
Va matar un àrab i la llum que el va fer actuar no va ser divina. Va convertir-se en un assassí sense cap predisposició ni cap motiu, però l'advocat de l'estat té la llengua molt llarga i, un cop et posa la mà a sobre, ja estàs arreglat.

Preparat per rebre el càstig social, ell ho acceptarà. Ha matat algú i l'han jutjat per tot menys per allò. La gent l'assenyala i el culpa dels crims més grans de la humanitat, però ell fuma una cigarreta quan la té, i la deixa de fumar quan no la té.