dijous, 20 de març del 2014

Relat de cansats

Cansat i amb els ulls vermells baixa pel carrer del Raval.  La lluna plena il·lumina el seu pas pels carrers enfosquits. L'empedrat li dificulta el caminar, mes sap que ha d'anar-hi sens falta. Ja fa massa que no hi va i, avui, és un dia especial. Arriba al trencant de la Plaça major i s'atura, davant hi ha la petita església de Sant Medir. La seva estima per aquest edifici va molt més enllà de l'admiració arquitectònica, les sensacions que té quan hi entra són del tot sobrenaturals.
Quan obre la porta, un ventet de lleu força el despentina. És l'aire  impur que s'escapa de les quatre parets que el retenia. És un moment únic, sublim. Sent una excitació interior incomparable i, sense semblar afectat per les circumstancies, actua amb normalitat aparent. Però quan és just davant seu, la veu se li trenca i li costa aguantar-li la mirada. La verge és nua, sense cap dels draps que li acostumen a posar els catòlics. Es mostra així només quan ell s'apropa al temple diví. Els creients diran que no és cert que estigui despullada, és més, una vella que resa a primera fila assegura que va vestida amb texans blaus i samarreta negra, però ell no hi està d'acord. La verge és nua i li dóna el seu cos com  a regal. Ell l'accepta i resa amb devoció. Comença l'oració pel coll, connectant amb Déu mitjançant els llavis i els dits. Segueix resant per tot el cos, acariciant els petits pits que la verge li ensenya. No té pausa ni descans. És un devot en ple èxtasi celestial. Ni hòsties ni vi sagrat. Només pell contra pell i la sensació d'actuar seguint les pautes de la Santa Trinitat.