divendres, 4 d’abril del 2014

Relat d'inalterables

No sabia si creuar aquell carrer mullat, tot ple de tolls que rebien amb força les gotes celestials. El semàfor era verd, però els cotxes continuaven passant sense aturador. Ell aixecava la vista del terra, però la tornava a baixar quan l'esquitxaven les veloces rodes del món visible.
Va fer l'intent tres vegades, un pas endavant, sense mirar. Deixant la fortuna a la mà dels Déus, però no tenia coratge ni tan sols per fer-ho amb els ulls clucs. La seva mirada enamorada ja feia temps que havia perdut l'ardor d’antuvi. Les seves càlides i roges mans ara eren de color morat i plenes de durícies.
Lluny quedaven aquelles nits on la música era la protagonista. Ell sortia a l'escenari amb la seva guitarra espanyola, s'asseia davant dels seus companys i sense parlar ho deia tot. Diu la llegenda que el públic va veure plorar els més durs de la ciutat. Però no explica que al final, les llàgrimes se les va endur el cantant.

Sol, sense ningú que l'ajudi a creuar el carrer, espera ansiós el moment que passi algun cotxe per fer el pas definitiu. Plou i té el cos mullat, des dels peus als cabells. No hi ha coloms ni ocells que donin vida al carrer trist. Només hi ha un desig inalterable per fer volar la seva vida, com una Linda Paloma.