dijous, 16 d’octubre del 2014

Relat de rínxols

Rínxols d'or sobre un somriure sempre lluent. Va somniar amb ella i va netejar-se les dents amb cianur. Estava avergonyit. No pas per haver tingut somnis eròtics, que no era el seu cas, sinó per haver notat el batec tan fort que l'hauria desvetllat suat, al costat de la seva dona.
Cada dia un vestit diferent, però el mateix gest cordial, afectuós, tendre. Diuen que com més es miren dues persones més poden desemmascarar-se. Si fos aquest el cas caldria una festa veneciana per provar d'enganyar-se mútuament.
Ell duria un sac de patates tapant el seu cap, ella vestiria un preciós vestit de vellut, ample per baix, ajustat per dalt; però amb el que es cobriria la cara seria amb els seus llavis sensuals, capaços d'enganyar el més valent de tots els guerrers.
Quan el jutge de la festa dictés sentència i premiés la disfressa més espectacular, ningú apostaria per ells dos; ni tan sols els trobarien a faltar en la pronúncia de la sentència. Faria estona que romandrien sense roba estirats entre els arbustos del laberint dels jardins, només visionats per unes geloses estrelles, que farien el possible per ser humans i perdre's entre les seves quatre mans.