L'avió era ple de gom a gom. Uns estudiants, repartits per diverses zones, feien xerinola. Riures i bromes en un entorn tancat a mil metres sobre terra.
Ell s'havia promès que no ho faria. Estava disposat a complir el seu jurament. No volia sentir a parlar de cap altra acció que no fos la correcte. Però Satanàs viu sempre al costat dels Àngels.
A més dels estudiants, brètols a més no poder, una munió de flaires femenines adornaven aquell ambient amb el mateix encant que, cal dir-ho, el que tenen les llums quan il·luminen els carrers aquests dies de Nadal.
Pel seu cap només vagava aquella frase solemne que havia escrit a la seva agenda: "Cap contacte, cap. De cap tipus".
Veure'l aixecar-se i passar a prop de les donzelles joves i agraciades era tot un espectacle, s'apartava d'elles tant com podia, però no podem oblidar que les dimensions, en tals aparells voladors, són limitades.
Duia guants per evitar el contacte directe, vestia bufanda per tapar-se el nas quan s'apropava la bella hostessa repartint perfum de primera qualitat. Arronsava les cames i deixava molt més espai del que calia quan creuava, pel seu costat, una dona madura amb un vestit ben curt i unes mitges negres de reixa.
Respirava profundament i tancava els ulls. Els tancava tant com podia. El doctor havia sigut clar: "Ets tu, només tu. Quan et toquen, les neurones s'acceleren. No són elles, quan et toquen, no et busquen".
Ho sabia, ho entenia. Ho va provar. Però la dona que estava al seu costat va descordar-se un dels botons superiors de la camisa. No deuria tenir una gran talla. No deuria haver-ho fet a propòsit. El cas és que va relaxar-se i va contemplar aquella imatge sense pudor. Mentre li mirava els pits a la senyora del costat, l'hostessa va arribar per darrere i li va tocar l'espatlla. "Voldrà el senyor alguna cosa més?". Aquella mà assassina continuava allà fins i tot després d'haver acabat la frase. Tenia els dits sobre la seva camisa, els notava prement fort els seus músculs. Va dir que no com va poder. Potser mai hagis sentit els gossos bordar a mitjanit. Potser és massa tard perquè agafis aquelles birres que et van prohibir i te les enduguis a la cabana. Potser ell no volia notar res, però una joveneta de vint anys es va col·locar al seu costat, en ple passadís, i va provar d'obrir el compartiment superior. Aquell cos l'havia enviat algú, no podia ser de cap altra manera. Tothom el tocava, l'acariciava. Era com si hom s'hagués posat d'acord per provocar-lo, tot i que, no volem passar-ho per alt, ho feien dissimuladament, rient i remetent a altres afers que res tenien a veure amb el nostre protagonista.
Per cada àngel hi ha un dimoni. Per cada llengua hi ha uns llavis. Tot dit té dret a baixar per l'entrecuix. Cada pit vol ser grapejat per mans fermes. L'home i la dona volen, ho proven, ho eviten. I mentre la moral canta les seves cançons, en Johnny baixa a fer la última de les seves perversions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada