Tenia tantes ganes de robar-lo que em vaig
oblidar de qui era ella. Vaig furtar-li l’acordió que guardava a l'armari de
l'habitació. El tenia ben amagat, sabia que jo l'aniria a buscar a la primera
oportunitat.
L'armari, blanc com la lluna plena, feia de mirall. Era fàcil
veure's reflectit i sentir-se observat quan un caminava d'amagat. La imatge era
curiosa, veure's en la porta d'un armari aliè, com si fos propi. No volia mirar
aquella escena, només volia sentir-me un lladre entrant en un món obscur i
prohibit. Per això vaig caminar sense fer soroll, vaig obrir l'armari per la
part més llunyana i vaig veure'l allà. Estava mirant-me. Era un acordió antic,
de color negre. Algun dia deuria haver sigut la bellesa més gran de l'auditori.
Segur que hauria embellit les notes més febrils que es recorden d'aquell
paratge. Ara mostrava un aspecte vell, però això augmentava el seu valor. El
vaig prémer i, sense que fes soroll, me'l vaig endur.
Els problemes vingueren en sortir de
l'habitació. El tenia entre les meves mans, l'acariciava, olorava els seus
vells records... i aleshores em va venir al cap ella. La tenia davant,
mirant-me, preguntant-me per què m'enduia una cosa que era seva. Jo no sabia
que contestar-li. Així que vaig tornar enrere i vaig guardar l'acordió al seu
lloc.
Jo era un lladre, un lladre bo. Però ella,
quan hi havia lluna plena, podia més que jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada