divendres, 30 de gener del 2015

Relat de pes


Pesava més de cent quilograms. Havia dedicat gran part de la seva vida a menjar. Gaudia devorant tot el que se li posava davant. No li importava si es tractava d'una amanida de formatge de cabra amb gerds o d'un corder al forn. Tot, completament tot, era pur vici. 
Després de menjar-se una paella de peix, va anar a l'habitació. Caminava amb dificultats i havia de recolzar-se a les prestatgeries del passadís. D'altra manera li seria impossible bellugar-se pel seu propi pis. De fer força al caminar, se li van escapar vents inferiors. Ell se la mirava assegut a la cadira de la taula. Li agradava veure-la d'esquenes.
Va passar més de mitja hora abans de què ella el cridés. Ell ja s'havia adormit, amb el cap recolzat sobre els braços, damunt la taula. Però els crits eren forts, el sol·licitava urgentment. Es va desvetllar i va acudir a la cita. Ella romania estirada al llit. Duia un camisó transparent molt gran, tan gran que hauria servit de llençol pel llit d'un nen. Per això havia tardat tant entre l'àpat i l'acte; canviar-se no era tasca ràpida. 
A ell li sobrava aquell tel de seda i transparències. El va treure i després va fer el mateix amb els sostenidors, que quedaven amagats als laterals, entre les motlles que els cobrien. Els descomunals pits, més grans que el cap d'un infant, caigueren de cop. Ell els va agafar i els va llepar sencers. No va tardar en treure-li les calces gegantines, val a dir que d'un costat a l'altre feien més de tres pams.
La va despullar tan ràpid com va poder i li va regalar el seu menjar més íntim. Ella se'l mirava mentre li feia una acalorada fel·lació. De tant en tant havia d'aturar-se i respirar profundament. El metge ja l'havia advertit, respiració i ritme cardíac eren termes que sonaven massa a les visites que feia a l'hospital.
A ella li venia de gust moure's d'un costat a l'altre, practicar totes les posicions que havia llegit en un llibret titulat "Kamasutra per a principiants"; però ell anava per feina. Tenia clar que primer posaria el seu membre a la seva boca i després el posaria a l'entrecuix. Ni posicions ni coses rares. Ficar i treure. Tants cops com pogués, fins escórrer-se dins seu, prement amb força tots aquells plecs de pell plens de greix corporal.

dijous, 29 de gener del 2015

Relat de gravetat


A vegades no sabem què dir. Ens esperem callats. Mirant a qualsevol lloc, com si busquéssim alguna cosa. Ho fem pensant que els altres ens observen i es pregunten si estem mirant res o no. Del contrari no actuaríem així. Quan estem sols i sabem que ningú no ens pot veure, ni cal dir res a ningú, ni és important estar callat o mantenir una conversa, no forcem l'acte, ens deixem anar i gaudim del plaer del buit absolut. 
Floten les coses a l'univers, sense gravetat, sense pressió. Naveguen sense la fricció que ens frena a qualsevol lloc de la terra. La naturalitat de la natura ens condiciona tot sovint. Per això sovintegem pensaments que ens aturen, que no ens deixen avançar. 
Dos homes esperen callats. Estan asseguts en el mateix banc. Un d'ells mira la gent passar, l'altre observa els ocells fent nius dalt dels arbres.
El dia passa i els homes segueixen callats. No es diuen res. Ningú els impedeix fer-ho; ni tan sols la gravetat.

Relat de vianants


El personatge en qüestió fuma una cigarreta recolzat al semàfor. No és lluny de casa, just a creuar el pas de vianants. Fuma amb tranquil·litat, gaudint del plaer de l'aire brut.
Mira amb deteniment com l'indicador de pas lumínic canvia de color. Primer verd, amb un homenet dibuixat com si caminés; després vermell, com si l'home s'aturés a pensar.
El personatge pensa. Rumia força sobre els dos gestos d'aquell senyal. A dues bandes juga la graciosa icona lluminosa. Primer avança, després s'atura. Després torna a avançar. Qualsevol es preguntaria per què no es decideix d'una vegada si cal fer una cosa o l'altra. Però qualsevol no hi és allà en aquell precís moment. Només hi és present el personatge que s'ho qüestiona tot. Fins i tot es pregunta què deu fer l'home verd mentre només apareix l'home vermell. I a l'inrevés. Què deuen pensar quan romanen a les fosques? Què deuen fer? S'amaguen? Juguen efectivament a dues bandes i, un cop desapareixen, fan acte d'aparició en un altre semàfor?
El personatge no té cap potestat sobre d'ells. Ni tan sols no els deu conèixer bé. Però es permet fer unes preguntes existencials que el turmenten. Els troba a faltar quan el semàfor és fosc. S'alegra quan s'il·lumina. Així, pendent dels dos símbols, sempre està content, sempre està trist.

Relat de vida

Així com s'obre la flor en plena rosada, els cossos es dilaten per adaptar-se al moment més carnal. Humits, tendres, plens de llum matinal.
No ha plogut, però ho sembla. Dels seus ulls tristos cauen llàgrimes d'enyor. Esplèndids dits plens d'ira caminen ara suaument galtes amunt; recullen els records que troben, cada dia a la mateixa hora, un moment per on eixir volant dels seus pensaments.
Dipositada una gota sobre l'índex, tendeix a desfer-se d'ella, fregant-se amb l'altra mà. Però la pell, que sembla tan impermeable, xucla altre cop aquell salnitre ple de melangia.
Tornarà el cicle a rebrotar, en plena carnada, com floreixen les flors a la primavera. Sorgiran altra vegada els pètals de l'avui, fecundats evocant un passat no molt llunyà. Abrigats amb els paraigües de la felicitat, els humans premeran fort els seus cossos, buscant l'alegria que mai han trobat. Es mentiran, es corrompran. Sota la freda neu i l'escalfor del sol, viuran.

dimecres, 28 de gener del 2015

Relat de granges

A la granja se sentia molt soroll. Els animals grunyien a tota hora, però sobretot, just abans de caure la nit. Era aleshores quan actuaven amb tota l'energia disponible. Era impossible entendre res. Ni tan sols un especialista en zoologia podria discernir els sons dels animals. Tot junts, bramant a més no poder. No podia semblar una olla de grills; perquè els grills físicament no podien fer tant d'escàndol. No podia semblar un galliner, perquè les gallines no aconsegueixen un to tan alt. Ni tan sols una manada d'elefants podia emular aquell soroll espantós que feia emmalaltir el granger. Ell es posava les mans a les orelles i tancava els ulls fent ganyotes, com si aquell gest inútil servís d'alguna cosa. Però res, només li quedava una opció, resignar-se i adaptar-se a aquell moment tant decepcionant.
Entre el rugit d'uns i el bram dels altres no va sentir el so d'unes passes que entraven caminant. Era l'elegància d'una dona que duia unes botes negres per sobre dels turmells, vestia uns texans ajustats que li marcaven cul i cuixes, i per dalt anava tapada amb americana curta per sobre d'una samarreta blanca. En aquesta hi duia una inscripció: "Meravella't amb mi". 
El granger no la va veure fins que no la va tenir davant. Se li va col·locar a poca distància i li va demanar que llegís en veu alta aquella serigrafia. El pobre home no sentia què li deia, però es fixava amb els suaus llavis, que cobrien gran part de la seva cara. Ella no ho va repetir tres vegades, sinó que li va prendre la mà i li va fer resseguir, lletra per lletra, aquella oració. Amb els dits acariciava aquells prominents pits, sense perdre de vista el seu coll al descobert. Per la seva ment només hi passava un objectiu, aixecar-li la samarreta, oblidar-se de les lletres, acariciar-li el seu cabell ben llis i cridar com un animal enmig de la granja.

dimecres, 21 de gener del 2015

Relat d'escrivents


Escric amb el cor, escric amb la mà. Ho faig sota les ombres que turmenten el meu passat.  Escric quan la boirina no deixa veure la gran ciutat; però també quan el sol crema la pell i ens tanca els ulls. 
Amagat dins d'un impenetrable vestit de mentides, dibuixo un traç inimaginable al so del compàs. Són notes trencades, música entretallada. Fum dins de la sala i beguda sobre l'escena. No hi ha crim ni assasinat.
Escric pel dolor que he sentit, sense pensar en el que sentiré. Ho faig en cada moment que el cor em demana deixar de bategar, endut per la falta d'aire d'aquesta maleïda terra de conspiracions.
No em cal escriure en groc, ni tampoc en rosa. Escric en el malenconiós color dels Déus que ens van abandonar. Per honor a Ulysses, al Laberint i al petit Escrivent de Bartleby. Se m'apareix un rere l'altre, en ple discurs de Llul. Els suporto, els aguanto, els pateixo en carn viva, sense pell, sense cuir. Les seves paraules se m'obliden i la tristesa envaeix el meu estat colèric.
Crido quan escric. Vomito. No vull pensar el que escric, perquè no penso quan estimo. Estimo el que escric. M'estimo. Em vull estimar més enllà de les quatre fal·làcies nocturnes que ens empassem per digerir la vida. No és aquí, ni sota l'obscura caixa de fusta, no és enlloc la felicitat anhelada. Però tossudament escric enduent-me part del que he viscut, barrejant els somnis amb les cançons. M'acusaran d'escriure sense rigor, sense cura; però quan un camina per la sendera de la veritat, no li cal més que la mentida i la traïció. Escric amb orgull, amb passió, esperant la mort a cada cantonada. Qui escriu no oblida la por, però la fa més atractiva.

dimarts, 20 de gener del 2015

Relat de nius

Un ocell sord volava per la ciutat. El lector es preguntarà com sabem que era sord. La resposta és obvia. Veritat que si diguéssim que un ocell cec volava per la ciutat ningú no es qüestionaria que ho diguéssim? Sinó que la pregunta seria: com s'ho fa per volar? Doncs el mateix. L'ocell vola, veu, escolta. Però en aquest cas, l'ocell sord volava per la ciutat. 
Un nen se'l mirava des del parc, el cridava, li deia coses, xiulava! Però res. No succeïa res. Era un crit sense resposta. Un desgast de forces inútils que no obtenien resultat. Així que el nen es va preguntar com s'ho podia fer per parlar amb aquell ocell sord que volava per la ciutat.
Va pensar en posar un cartell al costat de la finestra. Però ho va descartar de seguida. Encara es confondrien els altres ocells i se li convertiria el seu vell quadre extern en un niu ple d'animalons salvatges. Aleshores se li va ocórrer una idea brillant. Aquest adjectiu el posem per augmentar l'expectativa; però el cert és de les idees més absurdes que se'ns hagin passat mai per la ment.
Del seu armari va agafar un dels llençols més lletjos que tenia, va retallar-los en forma d'ales i les va estirar sobre la taula. Després va prendre el pal d'una escombra i el va clavar a la mateixa taula. Acte seguit, continuant amb el seu enginy, va estripar una de les cortines del bany i va cobrir el pal, com si fos una vela d'un vaixell. 
Quan ja ho va tenir tot llest, va  col·locar-se a la marquesina i va esperar el moment en el que l'ocell sord volava a prop de la finestra. Un, dos, tres. Va allargar la mà i el va agafar en ple vol. Ja el tenia. Tots dos junts, caient amb força des del cinquè pis de l'edifici.

Relat de gebrades

-Potser millor així, no?
-Millor com?
-Així...
La balada nocturna d'un vespre trist va entonar les primeres notes. Els dos estaven asseguts al portal. No es parlaven, no es deien res. No volien pensar, simplement esperar.
Per les comprimides venes circula una sang inalterada. El seu color és un secret, com les seves mirades. Batega el cor sentint desconfiança. Cap dels dos no vol imaginar el demà. És una angoixosa situació quotidiana. Dos animals fent d'humans, dues ànimes dient-se adéu, fins demà. I el demà potser no vindrà, perquè amb al calma s'esvaeixen les paraules. I sense paraules no hi ha ni rastre ni contacte. 
La pressió sanguínia s'altera, el batec puja gola amunt. No troben el moment d'alçar-se, però els dos saben que ho han de fer. Ella pren la decisió de forma valenta, sense adornar el blavós moment. Ell se la mira. No n'està segur. No vol alçar-se. Però per més que s'hi resisteixi, ella ja no hi és. 
La matinada arriba amb una forta gebrada. Les mans glaçades, el nas vermell. Les dents piquen amb força marcant uns segons i uns minuts eterns. És el compàs de l'espera, una espera que no acaba mai.

dilluns, 19 de gener del 2015

Relat de TOC

La Maria ha canviat de passatemps. Els mots encreuats l'havien tingut molt enganxada durant les últimes setmanes. No es podia separar de la seva llibreteta, on anotava totes les possibles combinacions que, després, passava a net dins de la seva revista d'entreteniment cultural. Es va convertir en una experta en pocs dies i la seva addicció era tan forta que s'anava a dormir a les tantes de la matinada. Però no només alterava les hores d'anar a dormir, sinó que, tot just llevar-se, ja estava pensant quin mot havia de descobrir. Va ser la seva agradable obsessió dia i nit; a totes hores. 
Naturalment, tanta activitat mental fatiga a qualsevol. A ella també. És inevitable. A més, com diuen aquella gent anònima, l'entrecot és bo, però no tots els dies. Així que la Maria, després de divertir-se molt amb els seus mots encreuats, va decidir donar un gir a la seva vida. Dit i fet. Va guardar les revistes especialitzades en l'enreixament de lletres al calaix i, just després, va sortir corrents a comprar la nova edició anual de jeroglífics. Caminava contenta, joiosa. Duia sota el braç un exemplar únic, ple de noves activitats. Calia omplir-lo ràpidament. 

Relat de dilluns trist

Dilluns trist, diuen. Dilluns blau, somriuen. Entre el regust de les llimones exprimides, els seus ulls s'obren amb dificultat. Sota l'aigua de la dutxa se sent sola, però gota a gota el seu cos es vesteix d'un reconfortant vestit. El raig d'aigua l'acaricia com quan ella estava acompanyada. És un moment solitari, però comença a no ser-ho. El vidre del mirall s'entela i l'ambient es carrega d'un aire misteriós. Sembla que hi ha boira allà dins. Ho sembla de tal manera que no es pot veure més enllà d'un pam de distància. Voldria no estar sola. Ho desitja amb totes les forces. Ho suplica als seus Déus corromputs.
A través de la seva obscura cabellera, l'aigua troba diferents canals pels que relliscar i caure cos avall. Els llavis humits serveixen d'instrument de precisió pel gota a gota. El seu nas prominent fa de trampolí mortal. Salta l'aigua i evita reposar, com fan algunes gotes perdudes galtes avall, en el mentó prohibit. Aquest salt és llunyà, olímpic, prominent, però no adquireix suficient impuls com per evitar xocar contra els majestuosos pits que esperen el contacte més calent del moment. Ella prova de treure's l'aigua de sobre, però no pot, ni vol. Aquella boirina li permet jugar a no sentir-se sola. Aquell raig constant l'ajuda a somniar amb unes mans pecaminoses. L'entrecuix, completament net de vellut, acaba sent un imant per a les seves mans. Recolzada contra la paret, estimula els seus somnis fins al punt de cridar un nom. El crida i tanca les cames. Després s'avergonyeix. És aleshores quan se sent afortunada d'estar sola i que ningú l'hagi sentit.

divendres, 16 de gener del 2015

Relat de fills

No em diguis que m'estimes, simplement, estima'm. El fill mirava a la seva mare, mentre aquesta deia adéu a la vida. Tenia ja més de cent anys, havia viscut més que la majoria de les persones del seu entorn. Ara li tocava cloure els ulls i, abans de fer-ho, escoltava les dolces paraules d'algú que, sense repetir-ho cada cinc minuts, se la va estimar més que ningú.
De petita, quan va néixer, de seguida va voler una germana. La desitjava tant que els seus pares van claudicar i, al final, van decidir augmentar la família. Després, immersa en les seves coses, procurant tenir un creixement com cal, va oblidar de jugar amb ella. Tot el dia estaven junts, com a bons germans anaven plegats a tot arreu, però ella estava més per les seves coses que no pas per cuidar-la. 
Quan va tenir edat de festejar, va conéixer un noi que li va robar el cor. De seguida ho va tenir clar, havia de ser la seva parella. Havia de ser per a ella. Així va ser, ho va aconseguir i, al cap d'uns anys de viure sota el mateix sostre, es van casar.
S'estimaven, s'estimaven molt, però ella volia un fill. El volia com qui vol menjar quan fa una setmana que passa gana. Es va quedar embarassada i els ulls se li van convertir en un mar de llàgrimes. El seu fill, el seu estimat fill, havia arribat al món i ella li diria, dia sí, dia també, que se l'estimaria per sempre més.
Així va ocórrer. Li deia cada dia, més de cent vegades; li deia que se l'estimava amb bogeria. Però aviat un altre propòsit se li va ficar dins del cap. Un germanet! Li calia un germanet! Se l'estimava tant que volia un altre nen per a ell. Va venir finalment el germanet, i un tercer fins i tot! La família era gran, adorable. Ella els volia a tots, però no estava mai per a ells. Ella els hi deia sempre que els estimava a tots, però no ho feia mai.
Ells s'hi van acostumar. I el costum és la més perillosa de totes les rutines. Ancorats en una badia de la que no podien sortir, la família veia com aquell projecte no era més que una obra teatral. Hi havia un director. Una directora...La mare. Ella ho executava tot. Ho feia per ells, pels seus actors. Però no els tenia en compte per res.
La funció es va acabar. Les llums es van apagar. Un dels fills aguantava el cap de la mare amb les mans. Ella volia sentir el so del públic aplaudint. Desitjava escoltar com l'adoraven. Però no hi havia ningú a la sala. Era una sala buida i fosca, on la vida havia passat a escena sense que ella l'hagués pogut gaudir mai.

dijous, 15 de gener del 2015

Relat de normals


-Al final serem normals.
-Al final... la mort.
-Sí, al final la mort, però normals.
-Normals o no, arribarà la mort.
-Sí, arribarà la mort al final, i serem normals. Morirem de forma normal.
-Tu trobes normal dir que morirem normals? En quin món vius? ningú mor normal.
-Tothom mor normal, perquè el normal és morir.
-No, el normal és viure. Morir és el final d'una cosa normal.
-I el final forma part del tot, per tant, morirem normals, al final.

No sabem amb exactitud ni quan ni on es va produir aquesta conversa, però certs estudiosos que han treballat força el tema asseguren, no sense recalcar certes dosis de dubte, que els dos homes participants d'aquest debat van acabar morint.

dimecres, 14 de gener del 2015

Relat de desmotivats


Just quan surt el sol, ell ja està cansat. La seva desmotivació és tal que, a hores d'ara, ningú no donaria ni cinc cèntims per la seva vida. No prova de sobreviure. Ni ho prova ni ho accepta, però ho fa. Els seus actes, de qui dia passa any empeny, són un sense-sentit que van en contra de la seva religió.
Avui pel matí s'ha posat les ulleres que la seva tieta Enriqueta li va deixar la setmana passada. Fins aleshores ni tan sols les havia tret de la funda on les tenia guardades. La muntura és de plàstic i estan pintades de color vermell. Els vidres, totalment transparents, li oferiran una altra òptica de la vida. Amb aquesta actitud ell emprèn el difícil camí cap a la lluita diària. Se les col·loca i prova de veure-ho tot de forma diferent. En un principi no nota cap canvi, els arbres continuen sent arbres; els cotxes són els mateixos vehicles de sempre; el sol ha sortit com cada matí i ell té dues mans com tenia ahir. Però, a poc a poc, va entenent el concepte que li va repetir tants cops la seva tieta quan li va entregar: "Tot és qüestió de percepció, mira al teu voltant, veuràs el mateix, però ho veuràs diferent". Aquella gent que l'ofegava, que li tenia premut el coll i la llengua esquinçada, aquella gent tan alta i inflada és ara una colla de menuts homenets que, amb les seves veus ridícules, proven de fer-se veure realitzant saltironets que no passen del centímetre.

dimarts, 13 de gener del 2015

Relat d'aus

Ja fa dies que no se senten els ocells a la ciutat. El trànsit de motos i cotxes crea un rumor constant que impedeix que s'escolti qualsevol altra cançó. Les aus se senten aïllades i ferides, però tendeixen a acceptar el ritme que els imposa la natura.
Aviat serà primavera, podran sortir dels seus amagatalls i volar terra enllà. Els horitzons són més grans amb el bon temps. Mentrestant, fred i vidres entelats tanquen a tothom dins dels seus nius.
Prenent una ploma amiga amb el bec, un d'ells dibuixa un interrogant. El seu traç no busca respostes, ja les sap, o les creu saber. A vegades és millor acceptar allò que no es desitja. Però el seu dibuix representa molt més, la inseguretat és el que ens fa moure d'un costat a l'altre. Qui vol quedar-se estàtic és una estatua. Qui es mou és elàstic. De massa moviment en diuen trasbals. De massa quietud en surt la solitud.
L'ornitòleg observa els dos ocells amb deteniment. Impossible saber què fan, a què juguen, ni ells dos no ho deuen saber.

diumenge, 11 de gener del 2015

Relat d'armadures

Al Carrer Pennsilvània número 6 hi vivia una dona que s'havia comprat una armadura al número 5000 del mateix carrer. Per poder-la dur d'un costat a l'altre va haver de demanar ajuda als dependents més forts. No era feina fàcil moure tant de ferro junt. Els hi va caldre mobilitzar-se amb un parell de carretons d'obra i, tot i fer-ho amb molta destresa, les dificultats van ser tals que, en arribar a casa, van demanar-li a ella que es posés el casc per alleugerar una mica així la carrega.
Ella no ho va dubtar i, abans de pujar a l'ascensor, es va posar el casc de metall que havia comprat feia uns minuts. Es va mirar al mirall amb un sentiment alegre. Ja tenia el que volia. Va fer entrar els dos homes fins a casa seva i els va invitar a fer unes birres en acabar de descarregar la compra. Els dos homes no van dubtar ni un segon i van quedar-se amb l'estranya compradora fins ben entrada la nit. En acomiadar-se els homes es van adonar que, segurament, aquell acte els comportaria grans problemes laborals. Van sentir un trist sentiment de culpa i van trucar al seu cap. No hi va haver resposta, ni aleshores ni mai més.
Per la seva banda, la dona del número 6 va posar-se aquell vestit de llautó per dormir. Va tancar els ulls i va entrar al món de Morfeu pensant que aquella nit ningú podria destorbar-la. S'ho va creure i, durant els dos primers estadis es va sentir segura i forta. Però a mitja nit, quan les armadures de ferro es desfan i els cascos deixen de protegir els colls, van aparèixer els seus temors.
Un somni ho és tot. No el necessites i ve.  Quan el vols, s'allunya. Per molt que lluitis, per molt que et cansis amunt i avall... no es pot controlar. Agafa el cavall i recorre tots aquests camps plens de blat. Prova d'exiliar-te i creu-te més dura que els demés. Intenta-ho tants cops com vulguis, vestida, nua; protegida o completament a pèl. Navegaràs per un descontrol que et farà sentir perduda, seràs un nàufrag sense rems. 

dijous, 8 de gener del 2015

Relat de Charlie

Del llapis en surt sang. Gota a gota. Dibuixant el cruel retrat d'un tret al cap. És l'últim crit rebel que ha fet, l'última oportunitat perduda que ha retrobat. Entre llibres sagrats jau el seu cos. Les seves orelles mutilades escolten els riures immortals d'aquells que no van perdre l'humor. La valentia -amb v- la van escriure entre el malvat soroll de les armes religioses. Creus, mausoleus. Sinagogues, turbants. Sota un cel ple de Déus cruels no poden viure les ànimes lliures.
Pregaran avui milers d'homes d'arreu per salvar els seus honors. Ho faran desconeixent que per a cada pregària són menys persones. Els herois van marxar divertint el món, sense esperar trobar res més enllà de la mort. Només els covards es fabriquen somnis de sastre, amb vetes pels ulls i no pels descosits.
No calen burques ni sotanes. Ni la Bíblia ni l'Alcorà. Tampoc misses ni oracions misericordioses. Calen ànimes braves -amb b- que s’atreveixin a emular els rebels lluitadors de tinta negra, no pas vermella.

Je suis Charlie.

dimecres, 7 de gener del 2015

Relat de passerells

Aquesta nit la lluna vigila tot moviment circular i perpendicular que es produeix als carrers de la ciutat. Des de dalt  de tot observa amb deteniment com les fitxes es mouen de blanc en blanc.
El guardià de la finestra vetlla perquè les ànimes perdudes trobin el camí de casa. No és feina fàcil. Es distreu sovint escoltant com la picardona no para de parlar amb el passerell. No cal saber-ne molt d'aus per conèixer la història d'Àustria o d'Austràlia. Total, es tracta d'un joc de daus i, per tant, mai se sap quin número sortirà.
De nit, totes les ombres desapareixen. No compta la història d'aquells que no van dir res. No s'escriu sobre el no-res. Quin món més fantàstic pot creure amb res? Hem de creure en tot. Ni que no existeixi. Hem de beure'ns-ho tot, ni que no n'hi hagi. És el so dels ocells banalitzant sobre la vida. És la cançó d'estiu que sona a l'hivern. El gelat que es desfà a ple sol. La trompeta que sona a orelles d'un sord. El cel blau davant del cec. El vaixell d'Ulisses sense mar. El somni dels morts. La mort dels somnis.

Relat de guardians


Quan el sol comença a il·luminar la ciutat, els més petits es lleven nerviosos. Alguns van directes a buscar els seus pares; d'altres segueixen entre llençols, aquests últims no s'atreveixen a alçar-se del llit, no fos cas que encara hi hagués algun Rei Mag despistat per casa. Què haurien de fer si se'l trobessin? Com podrien superar tal moment? Prefereixen amagar-se sota del coixí, tancar els ulls i prémer fort els punys, esperant que els pares els vinguin a buscar. Només aleshores es deixaran endur per la il·lusió d'un dia tan ple de màgia i d'emoció. Vestits amb pijama obriran regals i regals, estripant papers de tot tipus, consumint en un moment tota aquella tensió que han anat acumulant.
Avis i àvies, pares i mares, germans i germanes, tiets i tietes es miraran amb complicitat, coneixedors del secret d'Orient. Aquestes mirades serviran també per enviar-se missatges encriptats. És el moment de mirar més enllà de la finestra, de buscar entre els transeünts del gran carrer de la ciutat, de cercar aquelles mirades prohibides. Ningú, en un context tan innocent, podrà esgrimir cap altre argument que la felicitat dels monarques especials.
És aleshores quan, enmig de les rialles i dels crits, mentre la casa s'omple de camises, corbates, sostenidors, colònies i tot tipus de jocs infantils; que un dels personatges més importants del moment apareix a escena per reclamar el que és seu. És Janus, el guardià de la casa, que amb un to de veu furiós reclama a tots els presents que es col·loquin en dues files; una davant de l'altra. Gràcies a les seves dues cares pot veure a tothom. No només en el seu estat present, sinó també en el passat. Exclama amb veu altiva un discurs senyorial. Tothom escolta amb atenció, els presents tenen por; els passats somriuren. Els temps verbals de les vacances es barregen i, sense que ningú pugui fer res, les diferents generacions dels habitants d'aquella casa s'uneixen per formar un trencadís mortal. Avis, pares i fills. La noció temporal no existeix. Els més joves volen ser els més vells. Els octogenaris desitgen ser menuts. Tothom és el que no vol. Però dins de la casa de Janus, les dues cares de les persones surten a la llum. Ningú és, ni serà.