divendres, 27 de febrer del 2015

Relat de finalitzacions

Semblava que sí, que s'havia acabat el partit. Havien xiulat el final d'aquell encontre i cap dels dos havia guanyat. Ningú veia l'àrbitre, però tots haurien escoltat el so del xiulet en el moment final.
Els dos equips es van retirar, camí del vestidor, sense passar pel mig del camp i fer el clàssic intercanvi de salutacions. Cadascú es va recloure al seu santuari.
Els capitans d'ambdós equips no es mostraven gens segurs de com havien afrontat aquella situació. Jugades complicades i moviments d'estratègia que havien fallat. Però, no els preocupava tant el resultat, que desconeixien completament, com el moment final del matx.
Els dos entrenadors van actuar de la mateixa manera; com un calc perfecte, van entrar a al vestidor per animar cada un dels jugadors. Copets a l'espatlla, quatre paraules engrescadores i un discurs final; curt però concís: "El partit s'ha acabat? Potser sí, jo no ho sé, però el que està clar és que nosaltres l'hem jugat".

dijous, 26 de febrer del 2015

Relat de vells


Després de 67 anys junts, sense gairebé no dir-se res, ni tan sols a l'hora de sopar, en Wilfred i la Winnie van morir agafats de la mà. Aquell dia, com tants d'altres, ell es va llevar al sofà, que era on dormia des de feia més de trenta anys. Ella, en canvi, va llevar-se al llit de l'habitació annexa a la llibreria. La seva gran casa era un laberint per on ells dos caminaven i, gairebé mai, no es trobaven.
Els veïns que els coneixien no els havien vist mai donar-se un bes a la boca. Es deien pel nom i les paraules que s'intercanviaven eren tan poques que, molts cops, preferien usar sons i gestos per comunicar-se. Ella cuinava, ell arreglava el jardí. Ella llegia, ell mirava la televisió. Ella donava de menjar als peixos que tenien en un aquari, ell treia a passejar el Murfus II, el  gos fill del Murfus I, que s'havia mort anys enrere.
Després de 67 anys junts, sense voler, en Wilfred va trobar unes cartes de la Winnie. Eren unes missives que s'intercanviava amb un conegut quan eren joves. Les lletres estaven escrites amb passió, les converses eren pujades de to. El cor d'en Wilfred se'n va ressentir. Es va sentir traït. Curiosament, després de tants anys de no dir res a la seva dona, aquell dia li va voler dir de tot. Va caminar tant ràpid com va poder per dins d'aquella gran mansió. Va mirar-la directament als ulls, com no havia fet mai. La va insultar i va provar de donar-li un cop de puny. Va tenir tan mala sort que va errar el cop. Es va fer mal. Ella va agafar-li la mà. Estaven molt nerviosos, massa nerviosos. El cor d'ell es va aturar. El d'ella també. Van morir agafats de la mà.

Relat de connexions

El problema més gran de la missatgeria a l'època feudal era la incertesa del final de connexió. Si dues persones usaven el tradicional enviament de missives, a través d'ocells ensinistrats, les seves cartes arribaven més aviat que no pas amb el trasllat a peu. En canvi, quan es realitzava a cavall hi havia un fort paral·lelisme. Clar que per terra era més fàcil que la carta es perdés o que algun bandit interceptés el carregament, enduent-se, sense voler, unes cartes que de ben segur poc li interessarien.
Així, els ocells eren més fiables que no pas les persones. Imagineu-vos un carter de fa molts anys, sobre el cavall, anant d'un castell a un altre, aturant-se a totes les tasques del camí. Penseu que la carta arribava sempre a la destinació? Hi havia molts números que aquell paper tacat de tinta acabés usant-se de sotacopa o de diana pels concursos de fletxes. Ara bé, tot i la fiabilitat del mètode, aquest no era infalible. Caçadors que erraven el tret i feien caure l'ocell, animals desnodrits que no arribaven a la fi del camí, aus rebels que marxàven a conèixer tórtores, etc. I doncs? Què passava quan de cop i volta es tallava la comunicació? Ho tornàven a intentar? Molts cops sí, però clar, l'home, per naturalesa, dubta. I els dubtes molts cops s'imposen. I si el receptor ha rebut el missatge i no vol contestar? Guerres entre diferents estats, divorcis portats a terme, excussions letals al mig de la plaça del poble, herències cancel·lades, famílies destrossades... 
Cada cop que cau un ocell, el caos s'apodera del món.

dimecres, 25 de febrer del 2015

Relat del paradís

Oh, pensa en tu. Oh, pensa en mi.
Són dues coses tan diferents que a la nit tot sembla igual. No provis de sortir del teu vell garatge, no intentis arreglar aquell cotxe antic. Les estrelles avui no brillaran com ahir. El cel ja no canta les aventures del demà.
Has provat de passar per davant meu sense ni mirar-me. Has suplicat a Chronos que no fes coincidir les agulles mortals. Però tot això no és res més que una bombolla d'aire pujant entre el mar perdut.
Oh, ja ningú pensa en tu. Oh, ja ningú pensa en mi.
Un nen crida pel carrer i cap ànima serà capaç de salvar-lo. Un vell s'ho mira des del banc trencat. Al seu costat un jove riu com si davant correguessin cent formigues disfressades de bomber. Fa estona que ha passat el jardiner. Les flors estan seques i no plourà.
No provis d'engegar els somnis d'aquella vella màquina atrotinada. L'olor del cuir cremat dels seus seients esportius et recordarà les seves carícies. El tacte del volant gastat t'exiliarà de la realitat. No t'atreveixis a posar la clau al contacte. Saps que, si ho fas i no s'engega, tots aquells balls es convertiran en un dolor amarg. També ets conscient que, si aconsegueixes posar-lo en marxa, veuràs el passat amb uns altres ulls, més tristos, més reals. Aquell vi que et va fer somniar tant era aigua bruta que distorsionava el paradís.

dimarts, 24 de febrer del 2015

Relat de tocar

Feia dues hores que havia arribat a casa. Estava una mica nerviós. Estava a punt de tocar-se... com mai ho havia fet. Estava tan emocionat que buscava la millor manera de fer-ho. Bé, la forma ja la sabia, el que ell pensava no era la forma entesa com el mètode físic, sinó la motivació psíquica que activés la seva alteració al màxim nivell. 
Era molt important, segons podem saber en analitzar els seus pensaments, que no fos un acte com qualsevol altre. La raó per la qual pensava això era un misteri. Ben mirat, el que ell pensés era el mateix. No passaria a ser important; però els dubtes interiors, més cops del que un vol, acaben sent vitals.
Tenia moltes opcions, quina d'elles més insolent. Podia fer-se el romàntic, podia fer-se el pervertit; seguir les pautes de Satanàs i tenir pensaments impurs amb totes les dones o claudicar als àngels i només pensar en una. Podia mirar imatges i recrear-se amb el plaer de la vista; podia tocar roba i delectar-se amb el sentit del tacte; podia olorar ben fort i excitar-se amb l'olor dels baixos. També hi havia altres possibilitats... Tancar els ulls i recordar. Tenia una memòria prodigiosa. La seva ment era un catàleg de feromones. 
Tampoc tenia clar si aprofitar aquell moment solitari a l'habitació o al bany. Qui sap, potser podia buscar algun altre lloc diferent a l'habitual. La cuina? El passadís? La biblioteca? El soterrani? Calia trobar el millor indret i ho havia de fer a consciència. Tot havia de ser fruit d'un pensament acurat que convertís aquell acte en quelcom sublim.
Ja gairebé estava decidit quan van trucar al timbre. No tenia massa temps, els invitats estaven a punt d'entrar. Per sort, entre la porta de l'edifici i la de casa seva hi havia un bon tros. Calia que s'afanyés. Va despenjar l'intèrfon i, mentre els feia passar, va començar el seu particular onanisme. Abans que arribessin ja havia acabat; ni tan sols va tenir temps de dirigir el raig. Amb originalitat havia ruixat l'entrada.
Aleshores, assossegadament, va mirar els invitats, sense ni tan sols posar-se els pantalons.

divendres, 20 de febrer del 2015

Relat de teclats


L'oficinista fa mitja hora que no tecleja res. Ella, que està acostumada a picar i picar tecles sense aturar-se mai, ara mateix resta immòbil, pensativa, dubitativa...
Els seus companys, que normalment s'han de posar taps a les orelles per no sentir el remor del seu pitjament digital, ara es mostren sorpresos de no sentir res al voltant seu. 
El seu cap, que habitualment somriu quan la veu prémer a velocitat mortal aquell teclat d'última generació, es toca el seu bigoti amb un dels seus dits bruts de tinta.
El dit índex de l'oficinista s'acota lentament a l'ordinador. S'apropa molt i de cop torna enrere. Pensa i retorna altre cop a avançar lentament cap a la computadora. No sap si fer-ho, li cal? Ella creu que sí. És el moment, ara o mai. Es toca el cabell amb l'altra mà. Es mossega el llavi inferior. Mou els dits dels peus. Sospira.
Abaixa les parpelles, deixant els ulls mig clucs i prem el botó de reinici.

dijous, 19 de febrer del 2015

Relat d'entrevistes

A la sala hi fa calor, el periodista es treu la jaqueta i el jersei. Venia molt abrigat perquè la temperatura exterior no supera els deu graus. El contrast és descomunal, de seguida se li posen les orelles vermelles. El responsable de la calefacció és un xicot molt respectat pels companys, tot i que sovint s'equivoca en escollir la temperatura ideal per a l'interior de l'edifici.
L'entrevistat li demana que comenci ràpidament. Conversen durant molta estona. Ell pren nota de tot el que li diu, apunta amb el seu bolígraf barat tacant totes les pàgines d'una llibreta regalada.
Quan fa les preguntes mira directament els ulls. Vol captar la veritat del que escolta. No es refia de ningú. Paraula a paraula ho anota tot. Però no tot el que sent, sinó tot el que interpreta. De cop i volta veu un rellotge a la paret. S'abstreu de la conversa i es queda embadalit mirant el tic tac que no s'acaba mai.
L'entrevistat se n'adona i s'enfada. Li pregunta si ell no és prou important. El periodista contestaria encantat; li diria que és un dels personatges més admirats per ell, que portava dies somniant aquell moment; però no pot, només està pendent del compte enrere que acaba de començar.

dimecres, 18 de febrer del 2015

Relat de caporals


-Avui serà un dia complicat. -Diu el caporal.
-Avui ho serà... -Respon el soldat.
-Recordes el dia en què vam perdre tots els companys? Recordes aquell maleït dia en què van caure les bombes mentre dormíem? No cal que contestis, ja sé que el deus recordar cada matí, cada migdia, cada nit. Jo també, el tinc gravat a la memòria com es marquen els animals amb ferro calent. No puc treure'm aquell so espantós que produïen els ossos en trencar-se. És el fil musical de la meva vida. Per no parlar dels malsons plens de sang i vísceres. Els palpo cada matinada. Sento el ferum dels budells i els vòmits dels nostres col·legues. Ho tinc tot tant present...
La pluja cau incessant. La gespa humida produeix aquella olor que els hauria de transportar a les seves terres natals. Els dos van créixer junts. Una casa al costat de l'altra. Els dos van jugar plegats, al mateix jardí. Quan els pares renyaven a l'un, l'altre ho sentia des de casa seva. Les llàgrimes nocturnes, plenes de tristor i d'amargor, eren compartides. Estudis, noies, baralles, drogues... van iniciar-se plegats en el desgast humà de la societat.
La unió que els mantenia forts no els va servir de res quan van haver d'ingressar a l'exèrcit. Un cap a la zona de ras, l'altre cap a dalt de tot. L'amistat desapareix quan no resta en nivell horitzontal.

dimarts, 17 de febrer del 2015

Relat de màscares


A la part vella de la ciutat, la que realment formava l'eix vertebrador de l'urbs, hi havia una botiga a punt de desaparèixer. Els veïns estaven disgustats, era un emblema i no volien que deixés de formar part del seu entorn, però el cert és que cap d'ells comprava en aquell local. Hi venien màscares de tot tipus, però fetes amb un procés acurat i elaborat que, juntament amb els materials que utilitzaven, convertien aquells productes en quelcom de luxe. Com hi havia poques vendes i el propietari de la finca demanava més pel lloguer, el futur semblava inalterablement abocat al desastre.
Abans que es baixés la reixa per última vegada, ell va anar a fer l'última compra. Va gastar-se la meitat del seu sou en comprar màscares. La quantitat era alta. La qualitat encara més. Les va guardar en una maleta i se les va endur a casa.
Pocs dies després llegia la notícia del tancament definitiu al diari de la ciutat, tothom es posava les mans al cap, i tothom inclou tota aquella gent que mai hi va comprar res. Ell, però, tenia una maleta plena de màscares. I les volia usar.
Sabia amb qui ho faria. Sabia com ho faria. Però encara no estava segur de quan succeiria. Només les màscares, res més. Ni vestits del Segle XIX ni perruques estridents. Ni tan sols roba interior per decorar les intimitats. Una màscara per a cada persona. Tal i com esdevé en el dia a dia de tothom. Una màscara per a cada engany.

Relat d'idiomes

Havia estudiat grec i llatí, els entenia amb dificultat, però els entenia. Entre les seves llengües natives s'hi trobava el català i el castellà. Mentre dins dels seus extres lingüístics dominava l'anglès i l'italià. Si anava Portugal podia fer-se entendre perfectament, entenent les paraules si li parlaven a poc a poc.
Però allò que va viure aquella tarda el va descol·locar. Tants estudis per a no res, no entenia ni una sola paraula del que deia aquella persona. Era una llengua diabòlica, es movia amb perspicàcia i convertia els assistents en joguines de teatre.
Parlava i parlava, tothom se la mirava. Ningú li duia la contrària. Com ho anaven a fer! Si tot el que deia semblava correcte! El seu posat hi ajudava. Ell, que havia estudiat oratòria, era conscient, molt conscient, de la importància de la gestualitat. Aquelles mans movent-se amb control, aquell cap altiu i aquell somriure que creava un estadi previ de benaurança a les seves oracions... tot plegat formava part d'una lliçó magistral. Els alumnes no van aplaudir, perquè no es van atrevir.
Abans d'iniciar la classe alguns ja preguntaven coses, al finalitzar també. Era perillós mirar-la als ulls, ja que no només dominava les llengües parlades, sinó que també mostrava capacitats per a la hipnosi. Una conversa mirant directament als ulls suposava entrar en un difícil món on es perdia la consciència del que es parlava.
Després, el buit. L'aire movent-se per la ciutat. L'absència de sorolls. Només alguna fulla queia tard de l'arbre i convertia el seu suau aterratge en un fort cop estrident per a les seves orelles. Com el borratxo maleeix la ressaca, ell se'n penedia d'haver-la escoltat, havia caigut al seu parany altre cop. Podia jurar-se el que volgués, que de ben segur altra vegada aniria a sentir-la parlar, ja fos a les seves classes com al mig de l'illa de les sirenes.

dissabte, 14 de febrer del 2015

Relat de formol

La gent cridava amb emoció, va passar el dia dels enamorats. Tothom exultant fent-se petons. Hi havia qui cardava al mig del carrer i els més jovenets duien cors pintats.
Noies vestides de curt i nois amb la corbata escanyant el seu coll. Eren gossos amb corretja nova, tota preparada per aguantar un any més.
Recordo veure-ho des de la finestra del far de la ciutat. Jo m'ho mirava amb tristesa i melancolia, no entenia per què ningú em tractava amb tanta dolçor. Vaig vestir-me com si tingués parella, vaig trucar a tots els meus amics, vaig suplicar a Déu i els seus súbdits que em portessin pecat carnal. Tenia la porta oberta, estava tot llest. Només calia veure Llucifer entrant al pis. Oh, sí, ho desitjava tant que sol em vaig quedar, sense ningú que em vingués a menjar. Només vaig poder recordar aquella horrible sensació que em donava la seva evocació. 
Era tot tan trist que vaig posar-me a remenar els calaixos que mai tocava de l'armari del rebedor. Estaven plens de cassets de quan era més petit. Hi havia una col·lecció enorme amb tot de cors. Quines coses! Tantes noies que havia tatuat en llargues recopilacions musicals… i ara jo aquí tot sol, plorant sobre les velles carcasses de les meves cintes preferides.
Vaig posar-ne una i vaig ballar tota la nit. Sense ningú que es begués la meva sang, ni es mengés el meu cervell; però sí tenia, entre nota i nota, aquells ulls guardats en formol.

dijous, 12 de febrer del 2015

Relat de dubitatius


Després de fer un llarg sospir; diu: "D'acord, tiro la tovallola". El Jan tanca l'ordinador i marxa de casa seva. No mira per la finestra, no mira al seu voltant. Marxa ell sol. "Per què no ho hauria de fer?" es pregunta quan creua el carrer. 
No s'ha cansat, però no vol molestar. Segur que l'ocell que el venia a rebre cada dia deu parar a algun altre niu. "És un ocell, ha de ser lliure! Ho haig de respectar" es repeteix mentre trepitja els característics panots de la ciutat. "Són flors?" Es qüestiona.
De lluny es mira l'edifici on viu. S'ha deixat la finestra oberta. No sap si tornar i tancar-la. Es queda dubitatiu i, per culpa de la distracció, ensopega amb un home. "No mires  per on camines?" li espatega. Ell no sent el que li pregunta. L'única qüestió que té al cap és si cal tornar a casa o no. Decideix que no escull res. Tria no triar. Té clar que l'ocell ja no vindrà més per aquella finestra, i tampoc té ganes que se li col·lin altres aus. 
"Els animals voladors sempre van més enllà. Són tan lliures... la seva llibertat és el seu encant! Si ara paren a d'altres finestres, faran feliç a una altra gent". -Pensa això, com pensa tantes altres coses, sense estar segur del que pensa.

Relat de dijous gras


Avui és dijous gras, segons el calendari que m'han obligat a acceptar. Els dijous són un bon dia, si tenim en compte que a l'endemà és divendres i, segons ens han imposat, els dies festius són dissabte i diumenge. 
Els dijous, però, em fan por. No és una por terrorífica, però sí una por lleugera. El pitjor del cas és que aquest estat poruc m'agrada. Sóc un ésser humà, no pas un animal -crec-. per això racionalitzo les coses i analitzo què és el que més em convé. Aleshores, quan tot està controlat... m'apropo a l'espai desconegut. Surto de la zona de confort i oloro els fruits prohibits. Dijous és quan totes les bones olors s'aproximen al meu nas sense que ningú ho pugui evitar. Algun dijous m'he tancat a l'armari, inclús amb clau! He intentat evitar tot desig impur, com Odisseu navegant entre les sirenes. Però cal reconèixer que d'altres dijous he assaltat, amb totes les armes, la cuina on bull la cassola.
No em sento culpable. Ni tampoc culpat. Em sento simplement com se sentiria un soldat caminant entre els boscos, a punt de sortir de la frondositat i encarar, per fi, el combat a la planúria del Comtat.
Aquesta nit serà dijous, si bé quan més divertit és el dijous és quan passa a ser divendres. Els límits sempre ens han atret; passar-los o no... Som humans o animals? Només sabem el que ens han imposat: avui és dijous!

dimecres, 11 de febrer del 2015

Relat de mitges


Porta unes mitges marrons transparents, la seva cama és llarga i estilitzada; es nota que es tracta d'una dona que fa esport, que es cuida, que li agrada lluir una de les seves parts més atractives. La minifaldilla és curta, molt curta. No només mostra cuixa, sinó que també, segons com es miri, és fàcil entreveure les calces que du. Són negres, ho deuen ser; tot i que no es poden detallar amb claredat. Qualsevol mascle Alfa, d'aquests que dominen el món, provaria de pujar la mà des del genoll cap amunt, buscant aquestes calces amagades a l'entrecuix. Com si el fet de mostrar-les, donés permís per tocar-les a qualsevol. 
Els peus, de mesures contingudes, queden amagats per unes sabates molt atrevides, acabades en punxa i de color marró fosc.
Ell se la mira amb atenció, és la bellesa personificada. Té el cos partit per la meitat. Durant l'accident que ha succeït fa tot just uns minuts, la moto ha sortit disparada per sota del camió. El seu cos s'ha dividit en dos. La part inferior llueix el seu encant habitual, amb l'afegit de la sang que limita per la part de la cintura escapçada.

Relat d'infrahumans


Estimat Dant;
Li escric aquesta carta perquè m'han informat que està reclutant nous treballadors pel seu viatge. He vist l'oferta que ha penjat al seu portal web i estic molt interessat en formar part del nou equip de treball que està formant.
No em queda clar  a quina part de l'inframón treballaria, però tampoc és una de les meves condicions primordials a tractar.
Respecte a les meves aptituds, li adjunto el Currículum Vitae perquè pugui constatar del meu altíssim nivell. Sóc conscient que molts treballadors es presentaran com a candidats a aquesta oferta argumentant la seva millor posició; no vull que em compari a ells. Si us plau, no ho faci. El meu pas per l'infern no té res a veure amb el que ells li diran. Hauran estudiat a les millors acadèmies, els seus pares hauran invertit en les millors escoles; però l'experiència que jo he palpat, de primera mà, estant en contacte amb els éssers més menyspreables del planeta terra no dóna peu al dubte.
Per això, li suplico que em retorni la carta adjuntant ja el formulari a omplir per entrar a treballar en un dels seus anells. No oblidi col·locar-me entre els analfabets més cruels i dèspotes, només jo ho podria suportar.
Sense més dilacions, m'acomiado.
Rebi una cordial salutació.

dimarts, 10 de febrer del 2015

Relat d'aspersors


A les dotze i vuit minuts s'activa l'alarma antiincendis de l'edifici. Primer sona un so molest i continuat que sorprèn els més concentrats. Després la gent s'organitza en files i comencen  l'evacuació. Al cap de dos minuts exactes, els aspersors d'aigua comencen a rajar. 
Només dues persones s'han quedat treaballant. Saben del cert que aquell incendi no és res de l'altre món. En són plenament conscients perquè ells han sigut els originadors de tal accident. Acaben d'enviar els correus electrònics que tenen pendents i se citen sota un dels sortidors d'aigua. 
L'escena preveu una trobada amorosa. Una camisa mullada que deixi entreveure els pits d'ella. Uns llavis gotejant buscant l'encontre sexual. Però res de tot això no succeix.  
Se saluden donant-se la mà i marxen per la porta de darrere. Han perdut una ocasió especial. Segurament mai més la tindran, o potser sí, això no se sap. Però el que és segur és que ara per ara se situen a dos països diferents, distanciats per milers de quilòmetres. No poden veure's ni parlar. No es relacionen. Només els queda el record d'aquell moment dins de l'edifici en flames.

dilluns, 9 de febrer del 2015

Relat de pastissos

Dins d'un pastís d'aniversari s'amaga una sorpresa. No hi ha ningú que faci anys, però han preparat unes postres de gegant. A dins, hi cap una dona, que porta estirada més de vint-i-quatre hores. S'hi va posar tota vestida. És hivern. Fa fred.  Per això, quan s'ha endinsat dins del cremós anava del tot coberta amb jaquetes i jerseis. Però a dins, és clar, hi fa calor.
Petita dolça mel, regust amarg que et quedes mentre menjo. Aquesta nit he sortit a buscar-te. Els bateries tocaven fort quan caminava pel barri. Les navalles dels llatins il·luminaven el carrer. Aquests dies les destrals són més barates, les venen a preu de saldo. Nena, vols dir-me què fas aquí? No has vist el teu camí? Tot passa tan ràpid, aquí, sota la llum de les faroles de la bruta ciutat que ens ha atrapat. No tornis a mirar-me així, t'ho suplico, no entris més a dins meu. Aquesta nit has provat de corrompre el meu cor; ho has provat amb tot el teu arsenal. Jo no sé com he pogut resistir els teus míssils d'avantguarda. Romeu hauria desistit molt abans que jo. Samsó no sabia el que deia, si t'hagués vist trucant amb força a la porta...
I els nois canten pel carrer. Els homes grans miren per la finestra. Alguna cosa es mou, és l'ànima cosmopolita que rovella aquells cors tristos i arronsats. No sabem què faran els nois quan vegin la sang perduda dins de les reixes. El clavegueram s'endú els cors de la joventut. Les germanes preguen per un altre anís. I l’església evangèlica és plena de creients que encara confien en tu. Jo no ho faré. No puc. No vull. No obriré la porta aquesta nit. Cridaràs i cridaràs, vols entrar, com ho volia la Rosie quan demanava més neu. Però aquest no és el camí, ni el moment, ni el carrer; nena. Tornarem a sentir els motors rugir cremant els neumàtics sobre l’asfalt.
I dins del pastís hi surt ella, amb un conjunt fosc, llacet rosa. Les clapes rodones són el meu desig partit per la meitat. No serà la imatge més afortunada, és cert, però sí la més encesa, la que més em fa vibrar. I se celebra la festa sense músics ni orquestra de carrer. Els cantants solitaris entonen el Do re mi sense pena ni glòria, buscant qui els acompanyi en una nit més en la que no s'han trobat.
És la muntanya que se sol pujar per la drecera que ens van ensenyar.
Algú bufa les espelmes quan surt, algú s'ha cansat d'esperar, diuen.

Relat de terra

Han dit, no se sap on, alguna cosa, no se sap què. Qui ho havia de recordar, ho ha oblidat. Tot plegat semblaria una broma de mal gust, però qui la fa ni té gust ni fa bromes. És un home seriós que exigeix la màxima atenció, tant quan un camina com quan un parla. A vegades, cal dir-ho, ni camina ni parla; però està atent per esbrinar qui ho fa.
De la nit es van escapar, com els talps ho fan del foc; creant un forat sota terra. Ni molt lluny ni molt a prop. Arrel de la fugida, poc contacte han tingut més. Ja se sap, una capa de terra i tot oblidat. Ho deien els antics pobladors, que cobrien amb capes i capes els morts per assassinat.
Curiosa situació la que viuen els animals en ple incendi, bramant, corrent, amagant-se; topant-se els uns amb els altres. I quan sembla que han d'estar més junts que mai, quatre passes i adéu-siau.

dijous, 5 de febrer del 2015

Relat de 1898


No és difícil imaginar-se Biedma escrivint Canción de aniversario. No ho és quan es llegeix.

La vida no es un sueño, tú ya sabes
que tenemos tendencia a olvidarlo.
Pero un poco de sueño, no más, un si es no es
por esta vez, callándonos
el resto de la historia, y un instante
-mientras que tú y yo nos deseamos
feliz y larga vida en común-
seguro que no puede hacer daño.

I ho llegeix el grum i la dona plora. Està embarassada, a punt de parir. L'ascensor puja a dalt de tot, a l'àtic d'un bell edifici ple d'història en passat i en futur. No s'atreveixen a fumar. Els dos es coneixen, sovint pugen junts en aquest elevador antic. Massa temps plegats, massa somrirues d'amagat. Tot plegat sembla una novel·la escrita amb tinta sota la pluja.
Aquells pisos són un salt a l'abisme. Una nova criatura ha de néixer. Un somriure que enamori al seu pas. Així són la gent acollidora, sempre intentant parlar amb efecte i tendresa. Així sortirà aquella nova persona, plena de la felicitat de qui és engendrat amb passió. 
El temps del marqués ha acabat, ja ningú parla de la revolució industrial. Les muralles fa tant de temps que han caigut, que només s'espera uns jorns venidors. 
Han moldejat la seva figura alguns dels arquitectes més il·lustres. Decorant el paisatge amb obres de renom. Pintures, escultures, poemes! Tot ell és art. Com no ha de sortir inspiradora la nova gemma projectada. Sempre amunt i avall. Dins de l'ascensor, al tren, als barcos. Viatjant només per aturar-se a gaudir del bes prohibit. 
Curiós és, si més no, que a sota de l'edifici hi hagués en temps passats una carbonera. Ara que es mostra tan fred i imperial, en el fons, és calent i incendiari.
Avui els turistes el poden veure, el poden gaudir. Des de fora, totalment restaurat. Però també des de dins. El mateix succeix amb aquella princesa nascuda en els altars de la ciutat marítima. De fora o de dins, gaudir-la és un plaer, només donat als qui la volen conèixer.

Relat de terror

Asseguda a la taula de la feina, espera. El temps passa lentament, com succeeix terres enllà, dins de la gàbia del soldat jordà. No ve l'home encaputxat, ni tan sols l'home armat. Qui ve buscant la jove donzella que espera és el seu cap. Ja fa dies que li diu que vindrà. Ella ho sap. Roman quieta, movent només els peus. Té el record d'aquell home engarjolat. No pot escapar, no pot fugir. Ho intenta a la desesperada. Crida i agafa els barrots amb força. Ella no té garrots, ni presó.
La seva taula la priva de marxar. Ella no voldria fugir, però quan el veu venir se li passa pel cap. Intenta estar tranquil·la, no ha fet res dolent. No és cap soldat, no és cap guerrer, simplement una treballadora més amb qui el cap té ganes de parlar. Amb un to de veu greu, ell s'apropa amb calma. Porta un somriure d'orella a orella. Res té a veure amb aquells rostres tapats dels qui cremaven viu l'enemic. Es col·loca al seu costat amistosament, com tants d'altres cops.
Ella respira, agafa aire, treu aire. Intenta pensar que aquest cop no passarà res. Pensa què dir. Pensa què fer. Però de tant pensar ell ja té una mà a sobre d'ella. La seva veu imponent mostra la força del poder. No s'hi pot negar.
El soldat cau a terra, ple de flames. S'agenolla, però no busca cap Déu. Tan sols les cames li fallen abans d'abandonar per sempre el seu orgull.
La treballadora va per terra, plena de morats. S'agenolla, però no espera cap Déu. Tan sols es una altra fitxa més sota la voluntat de l'abús de poder.

dimarts, 3 de febrer del 2015

Relat de son

La son adorm les mosques que passen pel seu voltant. Un brunzir infinit que aconsegueix tancar-li els ulls. No se n'adona, però està més enllà. Tant. Tant. Tant enllà que esdevé d'un color negre gastat. La seva visió no rep cap raig de llum. Els seus sentits abandonen tota curiositat. El seu pensament s'esvaeix del lloc per viatjar sense frens. És el soroll de l'antic rellotge de paret que romania a casa de l'àvia. Segon rere segon. Minut rere minut. Respiració profunda i un dibuix trencat que apareix en el fons d'una imatge massa profunda. És l'ahir, disfressat d'avui. És la melangia que s'amaga sota una sotana traïdora. Camina sense pausa cap a les pupil·les observadores. Es mostra amb valentia, oferint la por de la infància. 
El remor de la son és inesgotable. Els ulls continuen tancats. L'inconscient domina la part frontal del cervell. El director d'orquestra no permet ni una pausa. Les notes cauen dolçament, com la mel regalima del pot els matins d'estiu. Mel sobre el mató que servia l'àvia. Mel d'aroma fort que acompanyava el jardí florejat de la casa d'estiu. Cadires de plàstic i taules de fusta. El sol brillava amb tanta força que li costava obrir les parpelles. Ni tan sols el lladruc incansable del gos l'aconseguia desvetllar. Eren els matins de la casa d'estiu.
Ara segueix allà. Viatjant al passat, sense adonar-se de l'acte inconscient que suposa conduir amb els ulls tancats.

dilluns, 2 de febrer del 2015

Relat d'arbres


-No trobes a faltar les nostres converses? -Li pregunta amb veu tremolosa.
-No ho sé. No n'estic segura. -Li contesta sense dubtar.
Sota l'atenta mirada de les estrelles, els dos animalons es miren per última vegada. Ells no ho saben, però en qüestió de minuts una forta ventada apareixerà i se'ls endurà d'aquell arbre en el que parlen. Aquí, sobre una de les branques més dèbils, han mantingut converses tan banals que els van semblar del tot importants. 
-Ho eren, segurament. -Interromp la narrativa un dels ocells.
-Ho eren? Eren banals? -Pregunta l'altra au.
-No, no. No eren banals, eren importants. O això semblava, quan les teníem.
-I ara? Què creus? Eren importants o només ho semblaven aleshores?
-No ho sé. No n'estic segura.
Els dos noten com una suau brisa creix per sota les ales. És el preàmbul de la gran llevantada. Intenten agafar-se a la branca. No es diuen res. Només es miren. El canvi de temps ho canvia tot. Muda les persones a un estat més natural. Muta els animals a un estadi més personal.
D'una direcció a l'altra en pocs segons. D'una intensitat lleu a un gran vendaval. S'acaba aviat tot plegat. Altres arbres acolliran les aus, que amb total normalitat recordaran el passat.