-Avui serà un dia complicat. -Diu el caporal.
-Avui ho serà... -Respon el soldat.
-Recordes el dia en què vam perdre tots els companys? Recordes aquell maleït dia en què van caure les bombes mentre dormíem? No cal que contestis, ja sé que el deus recordar cada matí, cada migdia, cada nit. Jo també, el tinc gravat a la memòria com es marquen els animals amb ferro calent. No puc treure'm aquell so espantós que produïen els ossos en trencar-se. És el fil musical de la meva vida. Per no parlar dels malsons plens de sang i vísceres. Els palpo cada matinada. Sento el ferum dels budells i els vòmits dels nostres col·legues. Ho tinc tot tant present...
La pluja cau incessant. La gespa humida produeix aquella olor que els hauria de transportar a les seves terres natals. Els dos van créixer junts. Una casa al costat de l'altra. Els dos van jugar plegats, al mateix jardí. Quan els pares renyaven a l'un, l'altre ho sentia des de casa seva. Les llàgrimes nocturnes, plenes de tristor i d'amargor, eren compartides. Estudis, noies, baralles, drogues... van iniciar-se plegats en el desgast humà de la societat.
La unió que els mantenia forts no els va servir de res quan van haver d'ingressar a l'exèrcit. Un cap a la zona de ras, l'altre cap a dalt de tot. L'amistat desapareix quan no resta en nivell horitzontal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada