Dins d'un pastís d'aniversari s'amaga una
sorpresa. No hi ha ningú que faci anys, però han preparat unes postres de
gegant. A dins, hi cap una dona, que porta estirada més de vint-i-quatre hores.
S'hi va posar tota vestida. És hivern. Fa fred. Per això, quan s'ha endinsat dins del cremós anava
del tot coberta amb jaquetes i jerseis. Però a dins, és clar, hi fa calor.
Petita dolça mel, regust amarg que et quedes
mentre menjo. Aquesta nit he sortit a buscar-te. Els bateries tocaven fort quan
caminava pel barri. Les navalles dels llatins il·luminaven el carrer. Aquests
dies les destrals són més barates, les venen a preu de saldo. Nena, vols dir-me
què fas aquí? No has vist el teu camí? Tot passa tan ràpid, aquí, sota la llum
de les faroles de la bruta ciutat que ens ha atrapat. No tornis a mirar-me
així, t'ho suplico, no entris més a dins meu. Aquesta nit has provat de
corrompre el meu cor; ho has provat amb tot el teu arsenal. Jo no sé com he pogut
resistir els teus míssils d'avantguarda. Romeu hauria desistit molt abans que
jo. Samsó no sabia el que deia, si t'hagués vist trucant amb força a la
porta...
I els nois canten pel carrer. Els homes grans
miren per la finestra. Alguna cosa es mou, és l'ànima cosmopolita que rovella
aquells cors tristos i arronsats. No sabem què faran els nois quan vegin la
sang perduda dins de les reixes. El clavegueram s'endú els cors de la joventut.
Les germanes preguen per un altre anís. I l’església evangèlica és plena de
creients que encara confien en tu. Jo no ho faré. No puc. No vull. No obriré la
porta aquesta nit. Cridaràs i cridaràs, vols entrar, com ho volia la Rosie
quan demanava més neu. Però aquest no és el camí, ni el moment, ni el carrer;
nena. Tornarem a sentir els motors rugir cremant els neumàtics sobre l’asfalt.
I dins del pastís hi surt ella, amb un conjunt
fosc, llacet rosa. Les clapes rodones són el meu desig partit per la meitat. No
serà la imatge més afortunada, és cert, però sí la més encesa, la que més em fa
vibrar. I se celebra la festa sense músics ni orquestra de carrer. Els cantants
solitaris entonen el Do re mi sense pena ni glòria, buscant qui els acompanyi
en una nit més en la que no s'han trobat.
És la muntanya que se sol pujar per la drecera
que ens van ensenyar.
Algú bufa les espelmes quan surt, algú s'ha
cansat d'esperar, diuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada