dimarts, 3 de febrer del 2015

Relat de son

La son adorm les mosques que passen pel seu voltant. Un brunzir infinit que aconsegueix tancar-li els ulls. No se n'adona, però està més enllà. Tant. Tant. Tant enllà que esdevé d'un color negre gastat. La seva visió no rep cap raig de llum. Els seus sentits abandonen tota curiositat. El seu pensament s'esvaeix del lloc per viatjar sense frens. És el soroll de l'antic rellotge de paret que romania a casa de l'àvia. Segon rere segon. Minut rere minut. Respiració profunda i un dibuix trencat que apareix en el fons d'una imatge massa profunda. És l'ahir, disfressat d'avui. És la melangia que s'amaga sota una sotana traïdora. Camina sense pausa cap a les pupil·les observadores. Es mostra amb valentia, oferint la por de la infància. 
El remor de la son és inesgotable. Els ulls continuen tancats. L'inconscient domina la part frontal del cervell. El director d'orquestra no permet ni una pausa. Les notes cauen dolçament, com la mel regalima del pot els matins d'estiu. Mel sobre el mató que servia l'àvia. Mel d'aroma fort que acompanyava el jardí florejat de la casa d'estiu. Cadires de plàstic i taules de fusta. El sol brillava amb tanta força que li costava obrir les parpelles. Ni tan sols el lladruc incansable del gos l'aconseguia desvetllar. Eren els matins de la casa d'estiu.
Ara segueix allà. Viatjant al passat, sense adonar-se de l'acte inconscient que suposa conduir amb els ulls tancats.