L'oficinista fa mitja hora que no tecleja res. Ella, que està acostumada a picar i picar tecles sense aturar-se mai, ara mateix resta immòbil, pensativa, dubitativa...
Els seus companys, que normalment s'han de posar taps a les orelles per no sentir el remor del seu pitjament digital, ara es mostren sorpresos de no sentir res al voltant seu.
El seu cap, que habitualment somriu quan la veu prémer a velocitat mortal aquell teclat d'última generació, es toca el seu bigoti amb un dels seus dits bruts de tinta.
El dit índex de l'oficinista s'acota lentament a l'ordinador. S'apropa molt i de cop torna enrere. Pensa i retorna altre cop a avançar lentament cap a la computadora. No sap si fer-ho, li cal? Ella creu que sí. És el moment, ara o mai. Es toca el cabell amb l'altra mà. Es mossega el llavi inferior. Mou els dits dels peus. Sospira.
Abaixa les parpelles, deixant els ulls mig clucs i prem el botó de reinici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada