Sota d'un dubte en forma de núvol m'he llevat aquest matí. Fa
estona que hi penso, però ara no puc fer altra cosa que rentar-me els ulls i
pensar que m'hi tiro salfumant. Agafaria la cullera de la cuina, aquella que
tenim per fer un plat especial sud-americà, aquella que té el perfil afilat. Me
la clavaria a l'extrem de la parpella i extrauria la meva pupil·la. Ho faria
buscant el dolor més gran que pugui existir.
Però no m’atreveixo. Aquest sèrum m'anirà bé per plorar. Un parell de gotes
i llestos. ja ploro. Estic trist. M'ho va dir la farmacèutica. Ella sí que en
sap. Em faria plorar ràpidament. Però mai ha volgut portar-me a la recambra i
ensenyar-me a posar-me trist. Potser si em vestís... Sí, aquests pantalons ja
serviran. No m'importa que estiguin bruts. Ella no s'hi fixa en aquestes coses.
Seria estúpid que ho fes. Mira com mira. Observa com m'observa. Escolta com em
parla. Quina veu. Estic trist. Mira. Ploro. No riguis, dona. Estic molt trist.
Tinc un fervor interior que no em puc treure de sobre i vull que m'ajudis. Segur
que tens alguna cosa per mi. Segur. Les teves llàgrimes de dolor perdut em van
molt bé. Quan vull sentir, quan vull ser com tu, me les poso i ploro. Durant
uns instants m'assemblo tant a tu. Em miro al mirall i em veig les pupil·les
humides. Cauen pel costat del nas aquells sentiments artificials, però ningú no
ho sap. Ni tu. Ni jo. Dóna'm la mà, si us plau. Porta'm allà. Promet-ho
portar-me bé. Resoldré tots els meus dubtes. Sense cullera; sense sèrum, sense
plorar; només em caldrà mirar-te una estona quan parlis i per fi, en acabar el
relat, ja sabré si m'he enamorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada