diumenge, 22 de març del 2015

Relat de paracetamol

Mare, baixaré a comprar el pa. Vols res? Si necessites que vagi a la farmàcia i et porti un dels teus medicaments, el que sigui, m'ho dius i jo... jo encantat, de veritat. No, no; no pensis que ho dic per dir-ho, tant m'és anar a la cantonada de davant com baixar un carrer més avall. Em poso els cascos i escolto la música mentre camino per aquests carrers plens de fang. De veritat. D'acord, d'acord. Només una caixa de paracetamols. Res més? N'estàs segura? Puc demanar-li el que vulguis al farmacèutic, no em calen receptes, ja saps com va això. Fa temps que és amic meu. Puc portar-te, si vols, clar, allò que l'altre dia et va anar tan bé. No és dolent, dona. No pensis així. A tu et va anar bé, no? Ell me n'aconsegueix, no passa res. Pitjors coses es fan. I si no procurem tenir els nostres estimats contents, què farem? Ens odiarem tots. Cal que hi hagi més amistat, més companyonia. En faltava molt d'això, no creus? Tot plegat s'havia enrarit massa. Els veïns ni ens saludàvem, tothom es cuidava només de si mateix. Fer-se ric! Tots cap al mateix camí, el d'augmentar el compte corrent i oblidar-nos de saludar-nos fins i tot a l’ascensor. Ara sembla que les coses tornen a començar, la gent s'ajuda; els veïns es pregunten coses, donen el poc que tenen i s'obliden de prestar res. Aquí i ara, la ciutat torna a donar un tomb que em fa sentir orgullós de... de... ui, mare, ja tornava a parlar massa. Deus tenir el cap com un timbal. Ja marxo, ja. 
Una caixa de paracetamol i li pregunto al farmacèutic si em pot aconseguir allò que et va tan bé, no? Ara hi caic, no tinc ni un euro, bé, t'agafo la cartera, després te la torno. No et preocupis. I ara, com ho faig per anar a veure el Marc? No sé si estarà a casa seva. Com no tingui merca, no sé com m'ho muntaré. A vegades em poso en uns embolics... mira que sóc imbècil, si total ella ni m'ho ha demanat. Doncs saps què? Passo. Si ella ha posat tants dubtes és que no ho vol. No li porto res i llestos. Algun dia o altre haurà de palmar-la, la vella. Això no pot ser, estic tirant la meva vida per terra, tot el dia comprant-li coses, fent-li de gosset... sóc el seu criat. Jo també vull viure, no tinc cap culpa que estigui en l'estat en el que està, gens ni mica! Per què m'ha tocat a mi? No podria haver-li passat això a la Marvèlia? Ella sempre tan contenta, sempre tan alegre... Quin fàstic de dona. Això sí, està boníssima, ja m'agradaria tornar a despullar-la un cop més. Em té ben atabalat, sempre que penso amb ella acabo fent un disbarat. Les seves cames em tornen boig. I quins ullets. I les mans fines i llargues. Necessito veure-la ara. I si la truco? Si la truco encara em posarà una excusa, millor passo per casa seva. Directament, clar que sí. Som-hi, no em pot dir pas que no. L'última vegada que m'hi vaig presentar li va agradar. No? Suposo que sí. Cridava com una boja. La recordo mossegant-se els llavis mentre me la follava al sofà on veu les pel·lis amb el seu marit. Estava com posseïda, segur que s'ho va passar de conya, no? Ostres, i si només fingia... Però, per què hauria de fingir? Puta! Potser només ho feia veure. No m'ha trucat més, no m'ha dit res més! Ja ho veig, ja. Només és una meuca. No, no. Passo d'anar a casa seva. Passo. Passo de tot. Passo de la vida. Passo de rotllos. Passo de passar. Pas a pas, passo i m'abandono.