dijous, 28 de maig del 2015

Relat d'incendis

Sota un vestit negre es va encendre el foc. No hi havia bombers que poguessin aturar aquell incendi. En poca estona es va cremar l’edifici i els de l’asseguradora van negar-se a pagar res. Entre els seus arguments n’hi havia de curiosos. Era la segona vegada que aquell lloc s’omplia de flames; si bé l’altre cop va ser més terrorífic, amb morts entre la música. Una altra de les seves excuses podria titllar-se de memorable: per què haurien de pagar res ells, si tothom sabia qui eren els piròmans?
Inusualment plou sobre paraigües tancats. Obrir-los comportaria acceptar una pluja sanadora, freda, que apaivagués tot el que toqués.

Sense edifici arreglat, els dos incendiaris no van poder-se trobar mai més. Van navegar durant anys per camins oposats, recordant aquell moment tan especial, en el que un duia un encenedor i l’altre un bidó de benzina. Els cossos rostits, el vestit encès. En un passatge llarg es van cremar les mans.

Relat de dòmino

Crida fort. Molt fort. De tant fort que crida, es queda sense veu. Respira. Gemega. Torna a xisclar. Els veïns al principi creuen que passa alguna cosa. S’han llevat uns quants. Els altres deuen tenir un dormir tranquil, plàcid; ple de somnis que els aïllin de sorolls externs. Se sent també el remor de mobles movent-se, no són molts, deu ser només un. És un sotrac rere l’altre, gens compassat. Ningú sap si es tracta de sorolls compartits o d’un moment d’intimitat. Només se la sent a ella. Algun ingenu es podria creure fàcilment que està en perill. Però per contra, un dels veïns es posa calent, molt calent. Desperta a la seva dona a base de petons, carícies... Ella gairebé ni obre els ulls, es deixa fer. En breu ja no porta ni el pijama ni la roba interior. Segueix com si estigués dormida, cara amunt, amb les cames obertes i el seu marit menjant-li l’entrecuix.
Ell es desespera, no pot ser que la seva dona segueixi dormint i la veïna no pari de gemegar. Sortiria ràpid de l’habitació, correria despullat pel passadís, eixiria del pis completament nu, pujaria les escales de dos en dos, trucaria la porta de la veïna i es ficaria al llit amb ella sense dir-li ni bona nit. Però no ho fa, segueix calent, escoltant el so animal dels humans quan es donen plaer. S’oblida de les presses i aviat nota com la flor floreix; com a ella se li posa la pell de gallina; com les cames se li comencen a moure, com els mugrons se li tornen erectes, durs; com es mossega els llavis amb les dents; com mou la llengua d’un costat a l’altre lentament.

La veïna s’atura, no pot més, ha arribat al clímax i tots els veïns agraeixen que per fi retorni el silenci. Ara, però, ell i ella comencen a gaudir, ho fan en silenci, sense cridar, evitant gemegar; tot i que arribarà un punt en que ella li agafarà els cabells amb les mans, prement fort el cap contra els seus llavis vaginals... Serà aleshores quan el concert s’iniciarà altra vegada. Diferents cantants, mateix auditori. La vida, a vegades, flueix com les fitxes de dominó, una acció empeny una altra, fins que ve algú i ho esguerra tot.

dilluns, 25 de maig del 2015

Relat de cims

Pujar no és el mateix que baixar, ho sap tothom. Però a vegades, quan un puja pensa en si després caldrà tornar a baixar tot el que està pujant. Caminar, diuen, fa reflexionar. És comú que els humans emprenguin un camí, ni que sigui curt, per poder mirar el que deixen enrere i triar, aleshores, si donar mitja volta o seguir endavant. Diu la llegenda que un dels empresaris més famosos del món tanca els seus contractes caminant pel jardí amb els seus interlocutors. També explica la història que alguns presidents d’estats molt potents han optat per moure les cames per prendre decisions vitals.
El fet, però, és que els mortals, els ciutadans de peu, els que no som res, caminem tot el dia; anem amunt i avall, d’un costat a l’altre de la ciutat, apurant el temps al màxim per poder gaudir del temps que ens deixa l’estrès de societat en la que vivim.
Enmig de tant moviment, la muntanya se situa davant. El camí és llarg, cal fer-lo sense pensar massa; però com hem dit, caminar fa pensar. Un pas i un altre, un remordiment i una reflexió. A la vora del camí, arbustos, arbres, animals. De tant en quan és fàcil perdre la noció del lloc. La munió de la gent caminant al nostre voltant, com succeeix a la gran ciutat, a vegades apareix i tants d’altres cops s’esfuma. Restem sols, només lluitant contra la pols del camí. Les pedres, el desnivell, la por al fracàs. Pujar a la muntanya no és tasca fàcil. Des de dalt, creiem, veurem la nostra vida, el nostre passat. Des de dalt, pensem, rentarem els nostres pecats, les nostres culpes. Però a mig camí hi ha un moment que tot això perd valor. Només volem rendir-nos, tirar la tovallola.

Per sort, tot el que fa pujada, fa baixada; a vegades fins i tot sense necessitat de davallar. Els ànims pugen i la moral retorna. És hora del pas ferm, és el moment de la victòria. Arribar al cim és el camí de la glòria.

dimecres, 20 de maig del 2015

Relat d'onades

Entre onades salvatges la barca rep els cops del destí. No saber cap a on caurà l’embarcació és, de ben segur, un dels maldecaps més importants que té el mariner. És conscient que la meitat dels seus esforços són inútils, i ben mirat l’altra meitat no ho són tan sols perquè li donen moral. Assabentar-se, però, de l’angoixosa veritat seria un cataclisme. Qui sap si, després desbrinar a on van parar tots els seus moviments forçats, voldria desfer-se dels rems i es tiraria de cap a l’aigua.
Els peixos se’l miren amb distància. A sota, el corrent és fort, però poc té a veure amb els rampells de l’oratge. Seria una opció tan vàlida com una altra, pensa un animal escamat que neda per sota el casc.
A mesura que un baixa i guanya profunditat, la foscor s’apodera de l’entorn. Veure-hi és una de les forces humanes més grans; això es pensen els humans. Per aquest motiu, metre sota metre, cap avall, les pors creixen exponencialment.

El pitjor no és no veure-hi, acaba reflexionant el mariner. És saber que fins aleshores no has pogut viure bé sense veure-hi clar.

divendres, 15 de maig del 2015

Relat de serenor

No sempre, però a vegades, quan les cames estan estirades de punta a punta en horitzontal, mentre el cos s’erigeix recte perpendicular a elles, el món deixa de girar. Heu vist mai com funciona una brúixola? Els punts cardinals en pla, l’agulla movent-se per sobre. Roda d’un costat a l’altre el tronc corporal, allargant els braços per tocar els extrems inferiors. La suor caient lentament pel front. Els cabells lleugerament humits.  Els músculs entovats. La serenor de l’absència de soroll. La lluna impassible mirant la ciutat. La tranquil·litat en l’exercici.
L’olor corporal demanant a crits que ell s’apropi i s’estiri a sobre seu. Cos damunt del cos. Les cares de ben a prop. Les mans agafades.  Respiració profunda i pausada. Se sent el remor del tràfic de la ciutat. En breu la tempesta començarà. Potser no estan preparats, ni porten paraigües, ni han demanat raure sota l’aigua punyent. Però gaudeixen del moment d’incertesa, fins que es deixen anar les mans, tanquen els ulls, els tornen a obrir...
La samarreta blanca fuig del cos com ho fa la gasela davant del guepard. Conscient de que la seva cursa només porta a un lloc. La blanca pell radiant per tot l’espai contrasta amb el negre de la seva roba interior. Animals corrent, animals jugant, animals salvatges despullant-se i rebolcant-se pel terra. Les mans volen com les aus a la selva, de branca en branca, observant tot el que tenen davant, tocant allò que fa temps que es deleixen per acariciar.
Completament despullats, els besos són tant humits que el control de l’exercici principal ha esdevingut el caos. L’ordre i la serenitat han donat pas a les turbulències, els excessos. Com els sotracs de l’avió, els dos cossos es colpegen l’un contra l’altre. La columna balla de costat a costat. El cap reclinat. La llengua sobre el mentó. No existeix la calma. S’ha acabat el ioga.