Relat d'alens

Poca llum per veure-hi menys. No adquireix importància la vista quan el que s’ha de veure són les olors. En Joan es posa al costat de la Filipa i li pregunta com es troba. Ella li contesta un xic nerviosa, li diu que està bé i que ja està preparada. Ell vol mostrar-se afectuós, per això li acaricia la cama. Ella va nua de cintura cap a baix. Completament despullada. No porta ni calces, ni mitges, ni faldilles. Per això nota la seva mà amb forta presència. La carícia que ha rebut a la cama, just per sobre del genoll, li ha causat un fort contrast. En Joan té les mans calentes i ella, ara mateix, té el cos fred. La pell se li posa de gallina. Un fet que no escapa de l’atenció de cap dels dos. La dona s’avergonyeix. L’home somriu, creu que li ha agradat. Abans de moure’s del seu costat, torna a fer-ho per comprovar si realment ha encertat. El melic d’ella, aleshores, s’endinsa a l’interior de la panxa. No és que ella tingui motlles, sinó que el seu moviment, de contracció pelviana, fa moure tota la zona abdominal prement cap a l’esquena. Altre cop, això sí, la pell de gallina.

Conscient de la seva força, aquest cop en Joan ha allargat més la seva carícia, situant-se amb comoditat a l’interior de la cuixa. La Filipa ha optat per tancar els ulls. Si els obrís tampoc veuria gaire; l’habitació és a les fosques. Així que escull veure-hi amb els altres sentits. Escolta els dos passos que fa ell per col·locar-se davant seu. Nota les seves mans prement els turmells i obrint encara més les cames. Sent l’aire que surt del seu nas topant contra el seu entrecuix.

“T’has arreglat per mi?”, li pregunta el Joan. “Com cada cop”, contesta ella amb seguretat. Segurament, si obrís els ulls i el mirés a la cara no s’atreviria a contestar-li així, però quan la foscor s’apodera de la vista, la vergonya s’oblida de la consciència.

En un primer moment, l’aire que nota entre els seus pèls ben curts i els seus llavis vaginals és constant i pausat. Però a poc a poc es torna més accelerat. Sobretot a mesura que els raigs sanguinis treballen de valent per inflar el seu òrgan més íntim. El clítoris desperta i demana pas, eixint com ho fan les flors quan inicia l’època primaveral. La boca inferior també s’obre, a ell no li fa falta ni tan sols apropar els dits per augmentar el canal. L’alè d’ell exalta els ànims d’ella. L’olor d’ella anima els moviments d’ell. No s’atreveixen a apropar-se més, fins que ella oblida el seu signe zodiacal, abandona la seva condició de dona casada, abdica de la seva religió i agafa amb les dues mans el cap d’en Joan. És un mer instant, lluny de la consciència social, és un moment crucial en el que ella prem fort el cap d’ell contra el seu entrecuix, deixant que la llengua prengui el protagonisme que tots dos estaven esperant. Les olors abandonen el combat, és hora del gust i el tacte.