dilluns, 25 de maig del 2015

Relat de cims

Pujar no és el mateix que baixar, ho sap tothom. Però a vegades, quan un puja pensa en si després caldrà tornar a baixar tot el que està pujant. Caminar, diuen, fa reflexionar. És comú que els humans emprenguin un camí, ni que sigui curt, per poder mirar el que deixen enrere i triar, aleshores, si donar mitja volta o seguir endavant. Diu la llegenda que un dels empresaris més famosos del món tanca els seus contractes caminant pel jardí amb els seus interlocutors. També explica la història que alguns presidents d’estats molt potents han optat per moure les cames per prendre decisions vitals.
El fet, però, és que els mortals, els ciutadans de peu, els que no som res, caminem tot el dia; anem amunt i avall, d’un costat a l’altre de la ciutat, apurant el temps al màxim per poder gaudir del temps que ens deixa l’estrès de societat en la que vivim.
Enmig de tant moviment, la muntanya se situa davant. El camí és llarg, cal fer-lo sense pensar massa; però com hem dit, caminar fa pensar. Un pas i un altre, un remordiment i una reflexió. A la vora del camí, arbustos, arbres, animals. De tant en quan és fàcil perdre la noció del lloc. La munió de la gent caminant al nostre voltant, com succeeix a la gran ciutat, a vegades apareix i tants d’altres cops s’esfuma. Restem sols, només lluitant contra la pols del camí. Les pedres, el desnivell, la por al fracàs. Pujar a la muntanya no és tasca fàcil. Des de dalt, creiem, veurem la nostra vida, el nostre passat. Des de dalt, pensem, rentarem els nostres pecats, les nostres culpes. Però a mig camí hi ha un moment que tot això perd valor. Només volem rendir-nos, tirar la tovallola.

Per sort, tot el que fa pujada, fa baixada; a vegades fins i tot sense necessitat de davallar. Els ànims pugen i la moral retorna. És hora del pas ferm, és el moment de la victòria. Arribar al cim és el camí de la glòria.

1 comentari:

Helena Bonals ha dit...

M'ha agradat de caminar i reflexionar en la teva entrada!