El pobre pobre no
tenia ni un euro per ser ric. Però vivia com un ric que no és pobre, ni tampoc
ric, però que de pobre en té poc, perquè no va de ric.
Pel matí feia la
seva vida, com qualsevol altre la pot fer, sense grans pretensions, simplement
procurant donar-ho tot per aconseguir els seus somnis i poder portar diners a
casa.
Un dia, davant de
casa seva veié una dona que vestia una camisa grisa, la va seguir no més de
tres-cents metres. Després es va aturar a l’estanc i va comprar tabac.
Naturalment, quan va tornar a sortir al carrer, la dona ja no hi era. Vés a
saber si hauria anat al supermercat o a una reunió amb uns importants directius
d’una multinacional. Sabem tan poc de la gent que veiem que, si la imaginació
ens deixa, acostumem a crear falses teories que ens fan feliços eternament.
El cas és que, a
l’endemà, quan era dimarts, el pobre pobre va agafar un d’aquests diaris
gratuïts que reparteixen pel carrer. El va fullejar mentre es desplaçava en
metro cap a la feina i va observar, amb gran sorpresa, com aquella dona sortia
en una fotografia a tota plana. Li feien una entrevista i li preguntaven per
coses que aquí no vénen al cas. Les seves respostes tampoc interessen pel
desenvolupament del relat, tot el contrari de l’expressió del pobre pobre en
veure com una celebritat s’havia creuat en el seu camí. Aleshores li van venir
ganes d’explicar-li a l’home del costat, que estava a punt d’adormir-se, que
ell coneixia aquella persona famosa. Com l’home no li va fer molt de cas, va
girar-se cap a l’altre costat i va ensenyar-li la foto a un jove d’uns vint
anys. Després va fer el mateix amb una senyora gran, amb un home geperut, amb
un bebè, amb un cec, un sord, un mut i fins i tot amb un pallasso que demanava
uns euros després de fer una espantosa actuació.
Quan el tren va
arribar al final de la línia, pocs eren els passatgers que van baixar en
aquella estació; la majoria ja havien abandonat els vagons en d’altres parades.
Tots ells ho havien fet amb la il·lusió d’haver conegut una superestrella com
la dona de la foto. I és que el pobre pobre havia dit tantes coses bones
d’ella, amb tanta passió, amb tant d’artifici i tan poc contingut, que els seus
oients també volien formar part d’aquella fantasia. Ningú es volia quedar al
marge. Ningú no volia dir que no coneixia aquella misteriosa dona que, per
casualitat, aquell dimarts, havia sortit en el diari del barri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada