Cada cop que la
veia sentia la mateixa sensació. Era un moment en el que la ràdio, volgués o
no, s’encenia. S’escoltava aleshores aquelles velles cançons que tant li
agradaven. El remor de l’agulla buscant per on començar, les veus americanes
parlant i després cantant, les guitarres estripant les melodies, les bateries
introduint el batec del cor. No hi podia fer res. La màquina del temps, aquella
amb la que havia somniat tantes i tantes vegades, exercia la seva màxima
potencia contra ell, mudant-lo d’època i portant-lo temps enrere.
El seu vestit
rosa, curt per sobre dels genolls, acampanat d’alegria, era la bomba que explotava a les
seves mans. El volia tocar, el volia acariciar; però com tot allò que es vol
sota el signe de la prohibició, quedava tant a prop que semblava més lluny del
que era.
Parlava amb ella mirant-li
els seus brillants ulls, observava els seus desitjosos llavis, contemplava el marcat
mentó. Més a baix, el coll, protegit per la seva cabellera rossa enrinxolada,
duia un cartell escrit amb el vent. Li costava veure’l, però quan quedava al
descobert el llegia sempre amb el mateix delit: “Devora’m, menja’m sense
pressa, però amb timidesa”.
Les cançons fan
volar les notes entre els dits de les mans. Les mans fan volar la imaginació
entre mig dels cabells. El dit índex de la mà dreta resseguint l’esquena; des
de la nuca fins a la cintura. La mà esquerra agafant el coll, amb fermesa. Tot
vola i fuig. S’acabava la cançó i retornava al segle XXI. Caldria apropar-se més
cops a aquella màquina, posar uns cèntims i deixar que flueixi la imaginació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada