El temps ens empeny, un cop i un altre, cap el final del camí. Ens hi
resistim, però no podem fer altra cosa que donar un cop a la taula.
Exaltar-nos. Indignar-nos. Prou! Atura’t! Maleït accelerador de la mort! No ens
acompanyis més i abandona’ns a la sort de la atemporalitat.
Demano excuses senyor meu. No tornarà a passar. No alenteixi la vida, plena
de mosques al voltant de la merda, amb el seu brunzir insuportable que em duu a
la desesperació.
Ho dic perquè desitjaria no haver-la conegut quan la
veig desaparèixer. Per la casa de la tristor vaga sense mirar enlloc. Aquells
ulls plens de vida són ara el meu dolor. Abaixa la mirada i s’amaga per no
veure a ningú.
Les heroïnes no busquen ser pòsters a les habitacions, sempre amb la capa
posada per alegrar-nos les vides. Ara segueix com sempre, sense ser
protagonista, però amb la medalla que només reben els campions. I mentrestant la nit
cau i comença el desolador compte d’estrelles de la galàxia. M’amago jo, per no entorpir la vista de qui cerca un horitzó llunyà, improbable, però sedant,
que calma la més grans de les preocupacions, quan el rellotge segueix amb el
seu infernal tic-tac sonant fort a les orelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada