dimecres, 22 de juliol del 2015

Relat de pobles

Quan les orenetes emprenen el vol, fa dies que no hi ha rastre de la neu. El vent bufa, però ja no amb aquella força que feia tremolar les branques nues dels arbres. El blau del cel es mostra sense aquells núvols que semblen cotó, però tants de cops els crida altra vegada per venir a descarregar. És aleshores, quan la pluja ve a ruixar els camps verds, que les aus aprofiten per mullar-se les ales abans de refugiar-se als seus nius.
És la vida que torna al poble. Un període de tranquil·litat, de vitalitat. Tornar a ser per esdevenir. I ningú no es pregunta si allò ja ha ocorregut abans, si només és un cicle que torna i torna sense aturador. El blat verd acabarà sent groc aviat, marró quan estigui a punt de ser segat, lligat en bales, exportat. I el camp desert esperarà l’hivern, que regressarà al lloc de partida, a l’origen, al camp desèrtic, ple de terra remoguda, prompte bruta de la neu caiguda. I de la mort en farem un paisatge melancòlic, rural, silvestre, pintoresc. Però en el fons, no serà res més que vida acabada, vida a punt de néixer.