divendres, 3 de juliol del 2015

Relat de rellotges

Fa temps que no són dos quarts d’una. Fa molt de temps que no ho són. Miro el rellotge i contemplo el pas cansat de l’agulla. Vaig decidir optar per un de clàssic i no pas per un de digital, perquè crea aquell dubte misteriós de saber si funciona o no. Amb els dígits tot és més fàcil d’entendre, tot ve donat. Si hi ha xifres, funciona, sinó, no es veuen. Les agulles, en canvi, poden moure’s, però fer-ho a una velocitat diferent a la que toca; o fer soroll, però no avançar. No saber si tot rutlla com cal és un dels grans gustos de la vida.
Un senyor em pregunta quina hora és. Em fa il·lusió, torno a mirar l’esfera de Chronos amb una excusa aliena a mi. Podria respondre sense ni tan sols mirar-ho, però prefereixo tornar a revisar si funciona o no aquell aparell de tires de cuir i corona d’acer inoxidable. Li contesto que són les deu en punt. Ell, encuriosit, com si no es refiés de mi, em pregunta: “En punt, en punt?”. El primer que faig és contestar-li que sí, que són les deu en punt, en punt; després m’indigno. Per què m’ho torna a preguntar, no es refia de mi? Aleshores per què m’ho pregunta? Finalment, dubto, i si m’ho ha preguntat perquè no pot ser que siguin les deu en punt? L’excusa em serveix i altra vegada miro el meu preciós rellotge. Són les deu, fa temps que no són dos quarts d’una.