He olorat la
saliva d’un mort. No m’ha molestat el ferum que, suposadament, havia de fer. Ho
he fet per gust, per vici, per tot allò que no es pot dir quan es reuneix la
família i se celebra una cerimònia. No em preguntin si ho tornaria a fer,
perquè la resposta podria alimentar desitjos de qui encara no ho hagi fet.
Demà, potser cap
al tard, quan el sol comenci a amagar-se darrere de les muntanyes de l’Oest,
pensaré si el camí del Sud és l’adequat. Rumiaré si tot això que estic fent,
això que causa tan pudor entre els meus estimats i que m’omple, a mi, de
felicitat... és o no un acte plausible. De moment, ara per ara, segueixo aquí,
al costat del cadàver, observant els seus ulls oberts, la seva mà estesa, els
seus llavis morats. Tot ell és efímer. El pas del temps és, paradoxalment, molt
més accelerat en ell que en mi. Jo em degrado a cada segon que passa, però ell
es podreix molt més ràpidament. A poc a poc, com qui corre molt, ens allunyarem
d’aquest món tan cruel, on els morts i els vius no poden estar junts.
1 comentari:
Pica pica.... aquest fa mal. Gran relat però no recomanable llegir en segons quin moment
Publica un comentari a l'entrada