dilluns, 21 de setembre del 2015

Relat de menuts

Tot el matí que els raigs solars impacten sense pietat sobre el nucli de la ciutat. Pares, mares, avis i àvies -i fins i tot algun tiet- estan pendents dels seus petits, no volen que estiguin al sol; així que els hi demanen que juguin en indrets obacs. Al parc hi ha un parell d’arbres gegantins, fan ombra, són dues moreres de fulles grans i amples. En teoria haurien de servir prou perquè els nens se sentissin frescos i lluny de la calor, però a sota de les seves copes només hi ha sorra. Els gronxadors i altres artefactes estan col·locats al mig d’una clariana.
Els menuts tenen temptacions, però els més grans els hi tallen totes d’arrel. Així, tots aplegats sobre la sorra, juguen amb les petites pedres trossejades. Un d’ells ho fa al costat de la seva àvia, que seu a terra, embrutant-se els pantalons. Ella se’l mira, ell juga absent a tot. Ella l’acaricia, ell continua dins del seu món. Quan ella participa en el joc, ell somriu. De petit els sentiments hi són, però són diferents. De grans, els sentiments s’escapen de l’alè, però són els mateixos de quan s'és un marrec.