dilluns, 26 d’octubre del 2015

Relat de pomeres

La seva casa no és molt gran, és cert. Ell ho sap, el seu espai vital és reduït, però mai no ha tingut grans pretensions. Ha acceptat sempre la seva condició i no ha volgut conèixer terres més llunyanes de les que habita. Entre d’altres coses perquè la seva residència manca de finestres, i de portes! Viu tancat, sense poder assaborir ni odiar res de l’exterior. A vegades sent sorolls, nota que tot es mou, no entén per què, però com no li afecta massa, continua fent la seva, sense moure’s, sense preocupar-se.
Un dia qualsevol, podria ser ahir, o demà; o tant se val quan, un neguit s’apodera del seu cos. Un estrany soroll prové de les parets internes de casa seva. Com si fos una piconadora que tira murs a poc a poc, escolta un remor que no s’atura mai.
Si bé no pot dir amb exactitud de què es tracta, sí que s’atreveix a formular pensaments negatius, que el porten a un estadi de temor total. Pres de pànic, tremola, sua; els nervis són ja dins seu. Quelcom desconegut està a punt d’arribar a l’interior de casa seva.
Així és, apareix un cuc, tot feliç, que ha aconseguit perforar la pell i la carn de la poma, on viu l’home del quan parlem, fins arribar al centre i topar-se cara a cara amb ell.
És en aquest instant quan tots dos se senten estranys. No esperaven, cap d’ells, que la història succeís així. Però després de la sorpresa, arriba la crispació. Discuteixen feroçment. Cuc i home debaten acaloradament. 
Guanya el cuc i l’home busca exili. No és un camí fàcil, però abandona casa seva amb el cap cot i el sentiment d’haver-ho perdut tot. L’home aprofita el forat que ha fet el cuc i surt a fora. Aleshores, se n’adona que el camp és ple de pomeres i de pomes. Que casa seva no és res. Se sent lliure, agafa aire i somriu. Un univers s’obre davant seu just en el moment que pren consciència de què no té casa.

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Relat d'astres

M'agradaria saber en què penses quan dius que no penses en res. M'agradaria saber quin to té el color blau del vestit que dius que no és blau. M'agradaria saber tantes coses que acabo odiant-ho tot i desitjant no saber res.
A vegades, quan el cel és gris, quan els núvols han vingut a la ciutat, la tempesta se situa més enllà de les muntanyes i, sense voler, viatjo en el temps per recordar-me com una estrella del rock. Però ja saps, les estrelles són tan a prop com lluny, la solitud es mesura sota una copa de ginebra.
Les estrelles que et criden cel amunt no són més que mentides del passat, il·lusions fictícies que t'agradaria esborrar de la ment. I mentre pensem en tot això, el temps corre sense aturar-se, només deixant pas a la incertesa de les coses més banals.

T'asseus a la cadira, mires aquella taula de fusta, tota ratllada, guixada per nois que han fet d'animals, dibuixada per artistes que han pres per borratxos, tacada per beguts que semblaven serens. Demanes una cervesa i comences a imaginar-te a sobre seu, acariciant el seu cabell, pujant-li el seu vestit, parlant-li a cau d'orella... la temperatura només puja quan astres i planetes volen sobrevolar el cel; però quan els núvols tornen a la ciutat no es veu ni una cosa ni l'altre. Caldrà imaginar, un dia més, lletra rere lletra... nota sobre nota. Toca aquella trista cançó, que jo ja sabré com fer-te un petó.

divendres, 23 d’octubre del 2015

Relat de voler

Volia follar, i em vaig masturbar.
Volia passejar, i em vaig assentar.
Volia estar amb tu.... i em vaig quedar tot sol,
amb els meus llibres, les meves cançons, els meus olors i les meves pertorbacions.

Volia cantar, i em vaig afinar.
Volia menjar, i vaig defecar.
Volia besar-te fins l'infinit... i em vaig mirar al mirall, amb els meus ulls, les meves mans i la meva tristesa personal.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Relat de polirítmies

Tres dos i... i tornes. Un cop i un altre, ara amunt, ara avall. Ho tens. Ho esborres. Vinga, que ja ve. Ho tens. Aquell got, fred per fora, calent per dins, els vidres entelats i la calefacció a tot drap. Et tremolen les mans i no tens fred, no, no en tens gens ni mica. Només és aquella sensació pàl·lida, trista, que et retorna al bar on la vas conèixer, allà al costat de l'institut. Tu portaves aquella jaqueta absurda i bruta, que creies que et feia volar; era una estúpida sensació. Però et feia tan gran que no paraves de créixer i créixer, i t'asseies a aquell racó del bar, enmig de tota aquella gent estúpida, que parlava de coses d'homes grans, avorrides, grises. No creies en una vida com aquella, no la volies suportar. I ella venia, entrava per la porta i la saludaves, mig rient, mig tremolant. Les cames et ballaven, però no era el ritme de la música que sonava. I quan defallies, quan retornaves la vista al terra, prenies consciència del que feies, aleshores sortia el teu gran home, aquell que el compàs impulsava lletra a lletra. Li feies un gest i demanaves que s’assentés al teu costat. Treies un paper i bromejaves, ho feies tan bé que no te n'adonaves, ni ara no ho faries, aquella horrible sensació d'estar perdent i de tornar a començar.
I cremes aquella foto que ja fa temps vas perdre en el trasllat. Mires per la finestra i no veus cap dels records que vas esborrar. Lluny, al fons del carrer on jugaves a ser gran, ara dormen els teus somnis de joventut, sense aquell doble compàs que et portava a la glòria cada nit, quan tancaves els ulls i somniaves en ser algú especial.
Fa tant de temps que en Franky va marxar que ja no se senten aquelles sirenes ruïnoses de la policia quan ens perseguien pels afores de la ciutat, però tampoc se senten els teus plors, ni els teus riures; quan ballàvem sense llums, sense música, agafats  a aquelles faroles mig destrossades, que no serien capaces d’il·luminar ni un ionqui del carrer obscur.
Parades de bus buides, nits d'escapada mortal, se senten els sons de les navalles que tallen més que les venes per on flueix la nostra sang. Torna, algun dia torna, si us plau, ell ho vol, vol sentir aquella veu tímida que creixia a mesura que passava la nit.
Got rere got, les estrelles queien i tornaves a veure els àngels moribunds que demanaven per la rutina celestial, ells hi creien, ells no ho temien, ells estaven contents. Però tu, mories per continuar somniant, per seguir vivint, tant a la corda fluixa com aquelles falses llàgrimes que li vas dedicar.
I el got fred ja no és calent per dins, ni gelat per fora, és tebi, com la vida de qui no té carn sota de la pell, de qui no té sang dins de les venes, de qui no té cor dessota del pit, de qui no espera ser algú entre tants fantasmes solitaris, plens de vida i companyia. 

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Relat de civilitzacions

A la nit se senten els grills cantant, o durant el dia... No sé... Qui diu que és de dia? Un rellotge? Un senyor? Una religió? Una civilització?
Tic tac, s’acaben les piles. S’esgota el temps. Arriba la mort. Ens enterren a tots. Tots som enterrats. Sota del terra passarem la resta de l’eternitat. Se senten unes veus, no és un viu dins d’un taüt, per sort, és el capellà, que res per nosaltres. Ja podrien treure’ns d’aquí en lloc de fer sermons en nom nostres. M’estic rebel·lant, m’indigno. Però no puc sortir. Sóc un home tancat. Alliberat, diu el sacerdot! Diu que estic alliberat! Si no puc ni moure els braços, per favor, que algú em tregui d’aquí. Espera, que ara calla, potser és que intenten sentir-me. Ajuda, auxili! Collons! I aquesta música? Però no volien sentir-me? Qui està tocant aquest horterada? A mi no m’ m’agrada la música clàssica! Ni el dia de la meva mort poden respectar-me? Si pogués sortir, escolliria una cançó més adequada. Tranquil·la, serena, ideal per a la meva mort. Després em tancaria jo mateix a la capsa, deixaria que m’enterressin i, un cop dos metres sota terra, cridaria ben fort perquè em traguessin. 

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Relat de taques

El sergent fa hores que ha deixat l'habitació. A dins, a fora; no hi ha ningú. Dibuixa doncs, l'artista, quatre parets blanques, brutes, amb ratllades d'haver mogut els mobles de l'interior. Quins mobles? Una taula de fusta, antiga, de color marró fosc, amb les cantonades raspades d'haver xocat massa contra les parets. També dues cadires que, llastimosament, no s'aguanten del tot. Les seves potes estan torçades, a causa d'haver sigut tractades com a projectils violents.
La història s'escriu en lletres, però també en taques. Com una que resta al terra, sense que ningú l'hagi netejat. És un bassal de sang assecat, de color vermell fosc, amb rodones blanques. No sabria dir de quin dia és, tampoc seria rellevant.
"Amor dolç, que mastegues aquell xiclet gastat. Estimada, que m'has deixat, torna aviat". Sona la cançó que s'acaba d'inventar, qui? No se sap. Però ell la canta. Qui? Tant fa. La taca de sang segueix allà, com si res passés al seu costat, aliena a tot un món que apareix i desapareix.
No importa si les flors comencen a créixer al poble, o si el blat ja està preparat per ser segat.  Els nens pel carrer, jugant i saltant, sense témer el pas dels cotxes inexistents... Queda tot lluny d'una forma irregular dibuixada, sense voler, en un terra imaginari massa real.  

Aviat serà primavera, primer vindrà l'hivern; passaran els dies i moltes vides ens deixaran, s'allunyaran del nostre costat, les enterraran a dalt del turó, allà on només s'hi entra amb una clau. Per molt que plogui, una gentada hi anirà, diuen que s'acomiadaran i que no hi volen faltar. Però ningú vol entrar a aquella habitació per netejar la taca de sang, que segueix impertèrrita lluint un color desgastat i trist per tota l'eternitat.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Relat de balbuceigs

Blanca lluna de nit fosca. Se sent l’oblit de les vides perdudes al compàs d’una melodia sorda. Les creus, absorbides per ningú, creixen camí del cel. Estirat, sobre el fred marbre protector dels fantasmes, escolto la teva dolça veu. No és meva, n’estic segur, però dins de l’imaginari que em porta a tu, tampoc és teva; és nostra, perquè durant tants i tants anys ens l’hem fet dels dos. Perquè ara és ahir, quan les teves paraules creaven experiències en mi. Perquè tu ets jo, quan jugàvem a ser feliços per sempre més.
La nit m’ha trobat endormiscat, pensant no només en la historia que vam escriure, sinó també en la que vam oblidar. Ens vam prometre esborrar el pas endimoniat de gels i vidres, de caigudes i sang, del balbuceig de qui es fa gran, de qui no perdona, de qui se sent traït per la vida. Així, a poc a poc, sense presses, vam creure en l’eternitat.
 La pedra seguia creixent quan nosaltres l'havíem esborrat. No calia picar cada matí, ni trinxar res per a tarda. Al vespre, féssim el que féssim, la matèria es reivindicava, l’esperit sucumbia; l’alegria desapareixia i la solitud cobria els ulls amb un vel de tristor.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Relat de jacuzzis

Sembla que el sabó no neteja com hauria. Hauria de fer. Hauria d’haver. Ha de fer. En tot cas, no neteja. I per molt que fregui, queda tot brut.
Els experiments del Joan queden sempre per terra, ningú no els recull. Això sí, intenta per totes totes que el fregall raspi amb força i deixi l’escena del crim neta i polida. Fins i tot quan les incidències tenen a veure amb les seves aficions. Una d’elles, aquàtica.
Va ocórrer fa uns dies, entre bombolles de ginebra i fustes de cartró. Allà dalt, amb un escenari ple de gent. L’alcohol es va apoderar del moment i, quan tots volien escampar la boira ell va decidir aturar l’escena i posar el lector en coneixement del que passava. Un dinar, uns invitats, una taula, unes begudes. Hores i hores de conversa. Després l’amfitrió proposant el que no ha de proposar, un banyet en un jacuzzi que ha instal·lat a la terrassa. Tothom accepta tot i no haver portat banyador.
Els veïns es col·loquen en posició d’observadors.  Elles es treuen els vestits i es queden amb roba interior. Tot i que els homes insisteixen, no es despullen del tot. Ells sí. No tenen cap tipus de pudor.
Després les bombolles i el sabó converteixen aquella aigua clara i transparent en una paret opaca. A sota, les mans busquen els cossos. Els cossos busquen el contacte. El contacte sorgeix i tothom dissimula. El que passa a sota tots s’ho imaginen, però es neguen a acceptar-ho. Sempre hi ha qui no rasca. Però el sabó a vegades embruta, a vegades neteja. La consciència, però, no hi ha qui la pugui rentar.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Relat de nois

I la llibertat va arribar amb els nois. Fora de les terres ocupades. Lluny dels crits oblidats. Sota d’aquella guerra innoble on els que lluitaven no eren soldats.
Va aparèixer la calma, o així ho esperava ell. Va esdevenir tot més planer, més tranquil. Com aquella planúria de l’interior, on costa trobar els arbres a peu de camí. Els marges són mers indicadors de pas, on, de tant en quan, un tronc es dibuixa amb força.
De nit, de dia. L’aire bufa tan fluix que el sol crema fins i tot en la seva llunyania.
Els dos paisatges eren diferents. Un dels dos podia semblar un motí, un combat de boxa, però per a ell no era més que un joc de nens. Aprendre, ensenyar, jugar. Mai és tard per fer-se xic. Caldrà molt de temps per veure l’horitzó perdut.