Relat de civilitzacions

A la nit se senten els grills cantant, o durant el dia... No sé... Qui diu que és de dia? Un rellotge? Un senyor? Una religió? Una civilització?

Tic tac, s’acaben les piles. S’esgota el temps. Arriba la mort. Ens enterren a tots. Tots som enterrats. Sota del terra passarem la resta de l’eternitat. Se senten unes veus, no és un viu dins d’un taüt, per sort, és el capellà, que res per nosaltres. Ja podrien treure’ns d’aquí en lloc de fer sermons en nom nostres. M’estic rebel·lant, m’indigno. Però no puc sortir. Sóc un home tancat. Alliberat, diu el sacerdot! Diu que estic alliberat! Si no puc ni moure els braços, per favor, que algú em tregui d’aquí. Espera, que ara calla, potser és que intenten sentir-me. Ajuda, auxili! Collons! I aquesta música? Però no volien sentir-me? Qui està tocant aquest horterada? A mi no m’ m’agrada la música clàssica! Ni el dia de la meva mort poden respectar-me? Si pogués sortir, escolliria una cançó més adequada. Tranquil·la, serena, ideal per a la meva mort. Després em tancaria jo mateix a la capsa, deixaria que m’enterressin i, un cop dos metres sota terra, cridaria ben fort perquè em traguessin.