La nit és freda, podria dir que em sento sol; però no
seguiré l'estúpida lletra que em fa plorar, prefereixo viure allunyat dels
somnis que em retornen la llàgrima del passat.
Un ocell vola a prop de la finestra on sóc, el veig, el
sento, el crido; se'n va. Un home vigila com ploro; se sent culpable del que ha
fet l'au. Ve corrents fins a sota de casa meva per preguntar-me què faig. No ho
sé, li dic. I vostè? Afegeixo. Ens mirem durant una estona, no ens coneixem, no
sabem qui som. Al cap d'un quart ja és al meu menjador, bevem un vinet suau, de
Porto, acompanyat d'unes pastetes que vaig comprar ahir. Costa sentir-se
estrany quan un parla amb un mateix.
La conversa segueix fins que arriba la nit, no dubto en
oferir-li que es quedi a sopar. Preparo cansalada en un entrepà, per beure: una
ampolla de whisky, crec que ens en faltarà. Si de cas, trec del calaix dels
calçotets, la capsa dels records, hi guardo sempre una mica de pols. No parlo
de la meva àvia, que en pau descansi, si l'esnifés a ella no crec que em pugés
tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada