Relat de carters

Segons quin dia de la setmana és, no resulta en res, o resulta en tot. La suma és complicada, però sempre ve de la mateixa manera; un número, un signe i un altre número.

Cristof i Killian seuen a les cadires de plàstic de la sala d’espera de l’Hospital de la Comarca. No es diuen res. No es miren. Capcots, respiren profundament. Pel seu voltant passegen familiars i amics d’una persona que ha estat apunyalada. Els nervis corren a flor de pell, llàgrimes, crits, “venjança”, clama un dels que no para de moure’s dins del recinte. Ha sigut a mitja tarda, quan el bar Tomeu estava ple de gom a gom. Els cambrers, com de costum, es queixaven que no podien passar. Un dels clients anava passat de voltes, s’ha enfadat en sentir un comentari grotesc i ha començat una trifulga de les bones. Quan tot ha acabat, l’amo del bar s’ha quedat netejant el terra i arreglant els desperfectes. Aleshores ha trucat a la porta un carter, se suposava que portava una carta per a un veí, però que aquest no contestava quan trucava al timbre. Els dos han estat xerrant fins que, de cop i volta, el carter ha vist com el veí s’acostava a la porta. Ha sortit corrents, ha tret un ganivet de la butxaca i li ha obert l’estómac com qui obre el bacallà, abans de fer-lo al forn o a la cassola.

Cristof es gira i mira Quillian. No li diu res. Torna a abaixar el cap i tanca els ulls. Quillian aixeca la mirada i prova de veure-hi a través d’una finestra que resta al fons de la sala. És massa lluny, no hi veu res.

Un metge, vestit amb el típic uniforme verd, entra per la porta principal, s’acosta a Cristof i Quillian i els prega que l’acompanyin. Entren tots plegats a una sala annexa. S’asseuen. Les cadires són més còmodes que les de l’altre lloc, però les parets són més grises i això comporta sentiments més foscos. Cap dels tres diu res mentre prenen possessió del seu lloc. Al mig, una taula de plàstic, rodona. El metge treu un bolígraf de la butxaca de la seva camisa. Agafa els papers que duia a una de les mans i comença a dibuixar. L’escena continua sense cap so esdevenint paraula. El doctor es concentra amb el seu traçat, Cristof i Quillian observen el dibuix. La tècnica que usa el metge la va aprendre en un curs a distància ara farà un any. No li va costar massa diners, però sí molt de temps. Va haver-hi d’invertir moltes hores en treballs i exàmens, que acuradament havia d’embolicar i enviar per correu. Va ser en aquella època que el doctor va conèixer el carter del ganivet. Si no fos per l’eficiència d’aquest últim, de ben segur que la meitat dels seus treballs no haguessin arribat als professors.