Dos nens recullen motlles de pa del terra, un periodista els hi fa
preguntes. De la conversa se n’extreuen bastantes coses. Els fets succeeixen a
un lloc llunyà. Els dos protagonistes són
germans, el petit és un nen i la gran és una nena. No tenen més de deu anys. Són pobres, tenen gana i
estan abandonats. Els seus vestits van plens de pols. Les seves mans són
aspres i llueixen durícies a la punta dels dits i al palmell. Els ulls brillen
quan un dels dos nens mira a la càmera; brillen com ho fa un pou sense fons
il·luminat per un raig de sol. Són éssers humans buits, els hi han buidat tot.
Els hi han extret la infància, l’alegria, l’amistat, el dolor, la pena i la
tristesa.
El vídeo l’està mirant un noi jove, deu tenir uns vint-i-cinc anys. Va
vestit tal i com ho feia la gent d’aquí als anys setanta. Porta una barba
abundosa i unes ulleres de pasta. Qualsevol que el veiés li demanaria que es
comprés uns pantalons més llargs, que li arribessin als turmells. No xerra amb
ningú, només mira el vídeo en un dispositiu portàtil mentre menja un gelat.
L’ha comprat a la Sirvent, al carrer Parlament. Mentre feia cua només hi havia
un tema de conversa: Les orxateries multiplicades al barri, la família dividida
o no, la curiositat de saber qui és qui entre els que promouen aquesta beguda
tan deliciosa que ha acabat, al cap de molts anys, establint-se al barri com si
això fos Alacant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada