Relat d'objectes

Sobre de la taula de fusta, sota del sostre de pladur, al costat de la paret de maons. Enmig de la batalla del silenci, rodejant l’esperit buit i llunyà. L’ésser humà observat no es mou més que el just i necessari. Mira tot el que el rodeja. Un calendari amagat darrere de la pantalla d’ordinador, un ventilador que no cessa el seu constant moviment. Una cinta adhesiva preparada per usar-se gràcies a un porta cintes adhesives vermell, que llueix al costat d’una grapadora també vermella, estil Petrus. Una llibreta negra, petita, gairebé sense pàgines, a causa de les arrencades que ha anat suportant dia rere dia. Un mòbil, un telèfon fix, una tassa plena de bolígrafs gastats i una cartera. Res més. Poca cosa, o molt, segons es miri. Si no passa res, no és res. Si hi passa de tot, tot ho és.

Fixem-nos en el que succeeix després per entendre-ho. L’home s’adorm. Deixa el món conscient i entra al primer REM. Elements ficticis barrejats amb d’altres més reals. Aquells objectes no prenen vida ni res semblant. Però allí davant, el seu cos s’agita, es mou. Vomita i treu els intestins. Un company de feina, que ho veu, s’apropa amb celeritat. Li agafa un intestí per la punta i comença a estirar. A ell, a l’home observat, li costa respirar, el conducte no permet el pas d’aire a la vegada que extreu els seus òrgans. Aleshores agafa, com pot, un dels bolígrafs que reposen a la tassa de la taula i se’l clava al pit. Fa un forat profund; no molt ample, a través del qual l’aire surt i entra i ja no s’ofega.

L’ordinador s’apaga, estava encès. El telèfon fix no mostra evidències de trucades recents; el mòbil tampoc. La llibreta, que hem anomenat abans, serviria per escriure tot el que li ocorre. Però no sap escriure. No sap què li passa.