Relat de museus

Fa una hora que el museu ha tancat les portes, el vigilant roman adormit a una cadira de fusta extremadament incòmode. La nit anterior ha estat de festa fins sortir el sol, s’ha dutxat i ha anat a treballar. Ha aguantat com ha pogut tot el dia, fent veure que no s’adormia i evitant estar quiet, però a la que ha sonat el timbre i tothom ha abandonat l’edifici, s’ha assegut a la cadira de la sala quatre i, sense ni tan sols fer la ronda de reconeixement, s’ha quedat adormit completament.

Una de les sales, la número vint, està dedicada temporalment a Jan Saudek. Les seves obres estaran aquí durant dos mesos. No són les més aclamades, hi ha qui diu que no ha inventat res de nou, que no val la pena veure les seves vulgaritats; però alguns altres visitants no perden detall de les seves fotografies.

Amb les llums del museu apagades, només amb les d’emergència connectades, Roberto Giraldés surt del seu amagatall. Ha restat immòbil en una cantonada perduda de la sala cinc, agenollat i amb el cap entre les cames, gràcies al seu vestit verd, igual que el color de la paret, hagués passat desapercebut pel vigilant, si aquest no hagués caigut rendit a la seva cadira de la sala quatre.

Roberto es passeja durant una estona per la sala vint, no surt d’aquesta i admira, tant com pot, totes les obres de Saudek. Hem de creure que l’autor estaria orgullós de veure que algú és capaç de desafiar la llei només per observar les seves creacions en solitari, en tranquil·litat, sense soroll ni gent acabalada fent veure que hi entén molt, d’art.

Al cap d’una estona, s’atura davant Walkman i intenta endevinar per què Saudek ha titulat aquesta obra així. No li falten recursos, però li poden les ganes. Els seus ulls no arriben a mirar més enllà del centre de la foto. No aconsegueix veure-li ni els lletjos peus ni el cabell enfosquit. L’estreta cintura i els formosos malucs són una frontera més forta que la que separa països en guerra. Per molt esforç que hi apliqui, no és prou hàbil per pujar la mirada i xocar contra un mur esquinçat, o per abaixar-la fins tocar un terra enrajolat. Aquell centre, aquelles formes, aquell àpat tan gustós el fan embogir. Qui sap si això és el que volia Saudeck. Qui sap si l’autor s’excitaria en veure com l’espectador queda absorbit per la imatge. Qui sap si Roberto està veient la dona de l’obra o si, per contra, extrapola aquelles natges i només veu les seves amants perdudes, aquelles a qui mai va poder veure nues.

La música sona, són les nou del matí. El vigilant obre els ulls en sentir la melodia que, puntualment, l’ordinador fa ressonar per tot el recinte. Roberto encara és allà davant, completament nu, s’ha adormit després de fer l’amor amb les dones dels seus somnis.